Abans que es faci fosc

Abans que es faci fosc” (“Going Dark”, 2012) de la britànica Hattie Naylor, autora també del monòleg “Ivan i els gossos” que vam poder veure fa uns nou anys al Lliure, és un text en el que l’autora vol expressar ,de manera vitalista, el patiment real que comporta per a una persona afrontar una discapacitat, en aquest cas la pèrdua de la visió.

Neus Bonilla i Carme Camacho signen la traducció, adaptant-lo a un canvi de personatge respecte al text original . En l’obra original de Hattie Naylor el protagonista és un home, mentre que en la versió dirigida per Pep Pla el personatge protagonista és una dona. Com no he vist la versió masculina, no puc assegurar si el punt de vista és el mateix en ambdós casos. Però com a dona i mare m’he ficat dins la pell d’ella i no sé si hagués estat valenta i positiva com ella. Per mi la pèrdua de la visió és una de les últimes coses a les que voldria haver-me d’enfrontar.

Pep Pla dirigeix aquest muntatge amb molt d’encert i cuidant tot mínim detall.

L’equip artístic és una part molt important dins aquest muntatge. La interpretació de Míriam Iscla, única actriu sobre l’escenari , és realment brillant. Iscla ens arrossega en un gran ventall d’emocions; amb ella travessarem totes les etapes del dol ( negació, ira, acceptació, superació). L’espai sonor a càrrec de Toni Ubach és realment increïble, podem escoltar des de sons realistes, com el transit, els trons d’una turmenta o els cops de pal de cec; com sons més acústics i abstractes que ens transporten a situacions de l’imaginari o dins la ment de la protagonista. El disseny d’il·luminació de Joana Serra ens endinsa dins i fora l’univers, marca els canvis d’espai . La intensitat i graduació de la llum ens va endinsant cada vegada més cap a la foscor total. L’espai escènic dissenyat per Xavi Erra és abstracta i minimalista. Les imatges fotogràfiques i els vídeos dissenyats per Vicenç Viaplana transformen l’espai escènic en un espectacular planetari, la veu en off de la filla, en fi, tots brillen, mai ben dit, amb llum pròpia.

Una de les coses que més m’ha agradat, tot i que pot ser ha estat una mica extensa, ha estat la divulgació científica del muntatge amb el que he après i descobert un munt de coses interesants que desconeixia, com per exemple que estem fets de pols d'estrelles.

“Abans que es faci fosc” és una peça de performance amb un sorprenent llenguatge teatral poètic i metafòric. L’espai escènic, els objectes que apareixen a escena, el conte de bona nit, la ceguesa i el cosmos i els sons abstractes en son alguns exemples.

“Abans que es faci fosc” és una obra que emociona i commou. Una obra que ens fa reflexionar sobre lo insignificants que som dins la immensitat de l'Univers. Una obra que ens convida a acceptar quines són les nostres limitacions. Una obra de superació, acceptació, reflexió i lluita.

Si teniu oportunitat d’anar a veure aquesta petita joia, aneu-hi.

(Vist a l’Espai Escènic de Ca l’Humet)

La obra empieza con el diálogo de la protagonista -una astrónoma que trabaja en un planetario- con su hija, una niña que escucharemos varias veces a lo largo de la obra pero que no veremos nunca… Este presagio, que poco a poco se irá convirtiendo en un hecho constatable, es el motor que hace mover esta historia. Una conmovedora historia sobre una persona que por su oficio sabe ver hasta la más recóndita estrella, pero que en el terreno personal está desarrollando una dolencia que pronto la dejará ciega. Los datos científicos, las vivencias domésticas y las desazones más íntimas van dando forma a un relato que a veces cae en repeticiones, pero que se disfruta por su honestidad y su capacidad de variar el ritmo cada diez minutos.

Pep Pla ha hecho una dirección inteligente, ágil y clarificadora. Los cambios de ritmo y el cuidado por el texto son dos pilares fundamentales de la dirección, a pesar de que sin Míriam Iscla nada se podría entender. Su composición actoral vuelve a ser impecable, y por si fuera poco, nos deja ver registros a los que no nos tiene acostumbrados. Sin duda estamos ante un texto bastante interesante y ante un espectáculo brillante, nunca mejor dicho, puesto que su estética de planetario nos da escenas bellísimas… No os la perdáis.

Podría parecer, una vez leída la sinopsis de esta obra, que estamos ante una propuesta de una intensidad dramática difícil de digerir. La historia de la trabajadora de un planetario a la que diagnostican una dolencia degenerativa que la dejará ciega es, sin duda, un material tan interesante como delicado. Pero nada más lejos de la realidad. El gran valor de este montaje es conseguir aligerar la carga de su premisa para hacerla asumible por el espectador sin frivolizar, banalizarla o restarle ni una pizca de su profundidad. Como ya ha hecho otras veces, Míriam Iscla vuelve a demostrar su inmenso talento interpretativo para emocionarnos con las preocupaciones y angustias de esta mujer en plena crisis existencial que tiene que hacerse cargo de la nueva situación, además de encontrar la manera de explicárselo a su hija pequeña. El pieza atraviesa inteligentemente todas las fases del duelo a lo largo de un monólogo repleto de belleza, tristeza y vitalidad. Esta peculiar mezcla entre fatalidad, pinceladas humorísticas, humanismo, ciencia y reflexiones filosóficas resulta una experiencia cautivadora, donde padres e hijos se podrán sentir identificados. Pero más allá de la parte personal, la ceguera en Abans que es faci fosc funciona como una metáfora fantástica del ser humano, puesto que, en cierto modo, todos estamos ciegos ante nuestro destino y el del universo. Y no es fácil lidiar con ello.

La idea de posar en escena  aquesta proposta va venir de part  de la Míriam Iscla, que en veure el monòleg "Ivan i els gossos" (vegeu la nostra ressenya del 2012), va buscar més textos de la mateixa autora, la britànica Hattie Naylor.

ABANS QUE ES FACI FOSC (“Going Dark” en angles) és un altre monòleg de l’autora d’un home amb el seu fill. Consensuat amb ella es va convertir en el monòleg d’una dona i la seva filla. El muntatge original de Going Dark es va estrenar en col·laboració amb la companyia experimental Sound&Fury, el Young Vic i el Science Museum de Londres la temporada 2013-14.

Anna és una dona astrònoma que basa la seva professió i la seva vida en la mirada llunyana cap a l'univers. Afectada d'una malaltia, la retinosi pigmentaria, va perdent la visió i amb això canvia el seu punt de vista, ja que de mirar lluny es veu obligada a mirar cap endins.

Forçosament canvia la seva manera d'enfocar la feina, canvia la relació amb la seva filla i amb la seva mare i amb la vida en general. El seu procés de mirar lluny a mirar endins passa pel procés de dol que provoca qualsevol pèrdua: la negació, la rabia, la tristesa, i finalment el pacte amb el que és inevitable.

Un monòleg dividit en 29 escenes, moments curts i concrets en els que anem veient l'evolució de l'Anna, escenes situades en diferents llocs: al planetari, a casa, al carrer.

Una magnífica posada en escena amb la creació d'un viatge emocional, un món visual, lumínic i un món sonor. Barreja de tecnologies que ha comptat amb un gran equip tècnic: Xavi Erra espai escènic, Miriam Compte vestuari, Joana Serra disseny de la il·luminació, Vicenç Vilaplana disseny del vídeo, Irene Ferrer ajudant de direcció i regidoria i Toni Ubach a l'espai sonor.

Una proposta immersiva que ens fa sentir que formen part  d’aquest univers on viu la protagonista. Una gran feina d’en Pep Pla com a director de la proposta.

Una peça d'una gran intensitat emocional que no cau en el dramatisme que la situació podria provocar, i que ens fa veure que dins de la foscor és també possible veure la llum.

Esplèndida, immillorable la interpretació de la Miriam Iscla a la que admirem profundament i insuperable, al nostre entendre, la posada en escena. 

Una proposta molt i molt recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ