Una mena d'Alaska

Aquesta obra la vaig triar per diversos motius, perquè era un Pinter, perquè l'Ivan Benet era qui la dirigia, perquè l'actriu que interpretava la protagonista era la Mireia Aixalà, perquè la pel·lícula Despertars (1990), protagonitzada per Robert De Niro i Robin Williams, inspirada en el llibre homònim d’Oliver Sacks (un clàssic de la literatura mèdica), em va fascinar (si no l'heu vist, us la recomano perquè és boníssima), i perquè la posada en escena combinava música, dansa i interpretació.

Una mena d'Alaska té com a protagonista una noia adormida des de fa vint-i-nou anys arran d'una encefalitis letàrgica, una malaltia que fa que el cervell anul·li l'ordre de moure's, però la pacient no està ni morta, ni en coma, ni adormida.
El personatge de la protagonista està inspirada en un cas clínic real.

L'espectacle està diferenciat en tres parts: una peça inicial ballada per l'Andrés Corchero, una segona part que combina el text original de l'obra amb moviment, i un final on el balla torna a prendre protagonisme.

La música en aquest espectacle, composta per l’Aida Oset, que també interpreta un dels personatges de l'obra, és molt important, el mateix que la il·luminació dissenyada per en Jaume Ventura i l'escenografia de la Sílvia Delagneau.

Hi ha un piano present a l'espai tota l'estona que va desenvolupant i transformant les melodies. La música representa els records de la música que sentia la protagonista, els sorolls interns del cervell i les sensacions i els seus estats emocionals.

També hi ha un gran mirall amb un rere fons molt metafòric, el qual ens situa en una posició d'observadors. El públic ens hi veiem reflectits i ens convida a entendre'ns a nosaltres mateixos i el nostre món.

Haig de dir que per mi ha estat tot un encert. M'ha encantat! El text és meravellós, he gaudit moltíssim de la interpretació de la Mireia Aixalà, que ha estat brutal, de la interpretació d'en Carles Martínez, sempre tan encertat i de la del ballarí i coreògraf Andrés Corchero, que a traves del seu gest elegant, i la delicadesa i precisió en els seus moviments, ha estat capaç de transmetre'ns l'ànima de la protagonista.


La veritat és que he flipat moltíssim amb la interpretació de la Mireia Aixalà, de les millors que li he vist fer, i la de l'Andrés Corchero, que m'ha hipnotitzat, literalment, durant tota l'estona.

També us haig de dir, que a la sortida, vaig sentir alguns comentaris desfavorables. Hi va haver públic que no els va agradar.
S'ha de dir que no és una obra fàcil, però quina obra de Pinter és fàcil?

A mi, em va fascinar.

Es tracta d'una peça enigmàtica, amb moments emocionants, fins i tot amb algun petit ensurt, pauses i silencis, foscor. Una peça en la qual somni i realitat conviuen juntes.

El que veiem a escena és realitat o ficció? És el que possiblement viu la noia? o el que l'autor creu que possiblement sent la noia?

Aneu i traieu-ne les vostres pròpies conclusions.

Una proposta inicial molt especial i molt bonica de veure que mica en mica es va desinflant... Andrés Corchero és maravellós. No cal posar-hi paraules si el moviment ja explica tot el que s'ha d'explicar. Amb el text l'obra perd tota la força. M'ha costat molt empatitzar. Estava tot descol·locat. No sé si ha estat que he coincidit en un mal dia però no hi havia connexió entre text i intèrpret: cantarella i emocions forçades. Se suposa que la Deborah és una adolescent i desperta amb la mateixa edat en la que es va adormir, però, tot i sent conscients del seu desconcert i la seva vulnerabilitat, està totalment infantilitzada.

La idea d'unir el dos mons, el real i el de la somiació, amb el ball i el text com a mons paral·lels  que han de conviure en un mateix espai, em sembla brillant. No obstant, en el moment d'unir-ho, crec que es perd de vista la idea principal i es centra en el text, invisibilitzant la convivència dels dos mons.

La música m'ha agradat molt i encaixava molt bé amb l'atmosfera creada.

De Harold Pinter, coneixem obres que són produïdes amb certa regularitat als escenaris catalans, com The Birthday Party, The Homecoming, The Caretaker o The Dumb Waiter. En aquest cas, tenim al davant una de més curta, que forma part d’una trilogia anomenada Other Places, a la que també hi trobem Victoria Station i Family Voices.

Una mena d’Alaska es basa, a més, en el conegut llibre d’Oliver Sacks que també va ser origen de la famosa pel·lícula Despertares, on apareixia el cèlebre i tristament desaparegut Robin Williams (acompanyat del fantàstic Robert de Niro).

Tota aquesta introducció la faig perquè, de l’obra que se’n pot veure aquests dies al Lliure, no sé què dir. Com a espectador, em va avorrir i confondre a parts iguals. Des d’un punt de vista crític, faré el que pugui.

L’obra comença amb una obertura de gairebé trenta minuts protagonitzada pel coreògraf Andrés Corchero, que interpreta, vull entendre (i he llegit al programa de mà), l’esperit de la Deborah (el personatge principal de l’obra que porta adormida 29 anys).

Per raons que no arribo a entendre, el vocabulari d’aquesta representació gestual del llarg somni conté gran quantitat d’elements que fan pensar en una persona amb algun tipus de discapacitat (ulls en blanc, ganyotes facials, moviments espasmòdics, rigidesa corporal), que confon més d’un perquè no és el que esperem veure de l’esperit d’una persona que dorm (a no ser que estigui tenint somnis molt convulsos).

Després d’aquesta llarga obertura, arriba finalment el moment de veure despertar la Deborah. Ho fa amb una energia increïble i difícil d’entendre, també, donat que porta —gairebé— mitja vida adormida. Parla sense parar, amb una força i una intensitat sorprenents. No hi ha massa confusió o pànic davant de la situació descoberta (que ha faltat d’aquest món —gairebé— mitja vida). Sembla, en canvi, intentar recuperar el temps perdut posant-se al dia de tots aquells detalls quotidians que s’ha perdut en la pausa de —gairebé— tres dècades que s’ha pres —mai sabrem per què— la seva consciència.

Tot millora amb l’aparició de la Pauline, la germana, interpretada per una excel·lent Aida Oset, que ja havia aparegut en escena per fer-se càrrec de la interessant atmosfera sonora, que també interpreta al piano. És llavors quan tot agafa una mica de terra i direcció, i el drama de la història, l’absència de la Deborah, el seu oblit, el conflicte familiar que, potser, està al darrera del seu exili, és desvelat i apareix alguna cosa amb la qual el públic pot connectar i respirar.

Una obra que, coneixent Pinter, no dubtem que ja pugui ser, de partida, críptica, enigmàtica, parcialment inabastable. Però la feina que es fa des de direcció no ajuda, gens, a facilitar la digestió d’una proposta que no deixa bon sabor de boca, malgrat el senzill i acollidor espai escènic, la magnífica il·luminació i el ja esmentat i encertat ambient sonor.