Foscor

Jan Vilanova es un autor que lleva muchos años ligado a la compañía Sixto Paz Produccions, con la que ha estrenado obras como Historia, Dybbuk o Así bailan las putas. El año 2018 estrenó en la Sala Intemperie de Madrid el texto Oscuridad, que ahora se ha traducido como Foscor y que ya contaba en aquel momento con Dafnis Balduz como uno de los dos únicos personajes. La obra nos habla de cómo reaccionamos ante hechos que nos superan, ante situaciones casi inexplicables que nos ponen en evidencia. Lo hace mientras coquetea con la ciencia ficción y con el absurdo, dos géneros que en ocasiones van de la mano y que aquí encajan a las mil maravillas.

En esta versión dirigida por Clara Manyós se ha optado para prescindir de todo. Ni decorado, ni ningún objeto… Nada de nada. Un escenario vacío que actúa a la vez de símbolo y de desenlace. Una decisión valiente que deja todo el peso de la obra, y de las palabras, en los dos únicos y excelentes intérpretes: un sorprendido Dafnis Balduz y una camaleònica Agnès Busquets. Los dos nos invitan a viajar por una montaña rusa llena de sorpresas, medias verdades y un final postapocalíptico… o de postfunción, depende de cómo se mire. Una historia servida con humor, con mucho humor, y con buen gusto teatral. Una de aquellas piezas de pequeño formato -o de proximidad, como se llama ahora- que puedes recomendar sin casi pensártelo.

La foscor de Foscor és la de la incertesa sobre el futur, la de la confusió, la del desconegut, i és, sobretot, la foscor del teatre. Té quelcom de kafkià el text de Jan Vilanova, amb personatges atrapats en una mena de xarxa de l’absurd, enganxosa i capciosa, de la qual és tan difícil deslliurar-se que, finalment, un desisteix i perd la voluntat. També té alguna cosa de buñuelià i de El ángel exterminador i aquella pugna entre el desig i la voluntat que, en aquest cas, empeny i reté, a la vegada, el personatge que interpreta Dafnis Balduz.

La posada en escena de Clara Manyós atorga tot el pes als dos intèrprets que, amb el seu treball gestual i de mirada, aconsegueixen fer perceptibles als espectadors mobles, objectes… La decisió de Manyós és important i arriscada, i funciona. Posa el focus en l’escenari també, no només com a lloc que simbolitza l’espai on succeeix la història, sinó també com a espai per al teatre, on té lloc el ritual, on els actors senten, s’emocionen, tenen por, i on són observats. El teatre de Foscor és el lloc on cada dia comencen i acaben les vides d’uns personatges, sense solució de continuïtat, per sempre, o fins a la nit següent.

Aneu al Versus, que aquests dies s’hi parla de coses que tenen a veure amb tots nosaltres.

“Foscor” és una obra d’aquelles que t’enganxa des del primer moment. En primer lloc per la potència interpretativa dels dos actors (Dafnis Balduz i Agnès Busquets) i després per la intriga de la trama.

Amb una escenografia minimalista, tota la força recau en el text i les interpretacions.

Els protagonistes, un periodista que ha anat a un poble per cobrir la notícia de l’arribada de la fi del món, i una funcionària una mica peculiar.

L’acció es desenvolupa en un espai tancat. Un espai del que no es pot sortir. És hivern, però fa una calor asfixiant. No hi ha aigua. No hi ha manera de comunicar-se amb l’exterior. El públic sentim la sensació claustrofòbica i de tensió que viu el protagonista. És una situació absenta de lògica, ni sentit. Tot el que succeeix a l’escenari ens té del tot descol·locats. El que passa no s’entén. De vegades tot esdevé surrealista, absurd i desconcertant. Els diàlegs entre tots dos personatges passen de tenir sentit a la incoherència. Pot ser es tracta d’un malson, d’una broma pesada,.... És ben bé fins el final de l’obra que no t’adones del que passa, és aleshores quan tot pren sentit.

A “Foscor” Jan Vilanova indaga sobre la naturalesa humana , la fragilitat de la nostra existència, sobre  l’escepticisme, l’estupidesa, la privació de llibertat, la confiança, les creences , la fe, la maldat, el conflicte, l’egoisme, l’esperança, la mort,... amb la finalitat d’intentar comprendre una mica millor l’ésser humà a través de les nostres contradiccions, llum i foscor.

“Foscor”  és un thriller amb tints de comèdia negra de Jan Vilanova, dirigida per Clara Manyós i interpretada per Dafnis Balduz i Agnès Busquets

Un periodista es enviado a un pueblo remoto a cubrir el supuesto fin del mundo el día que tendría que empezar sus vacaciones. No es que tenga muchas ganas, pero no puede decir que no al trabajo. Cuando está a punto de irse a su casa, tiene un problema con el coche y pide ayuda en la oficina del ayuntamiento. Y es en este punto que empieza una historia divertida, ágil y genuina sobre las creencias.

Aunque parezca un tema denso y demasiado reflexivo, Jan Vilanova consigue ponerlo sobre el escenario vestido con mucho humor. Se muestran algunas de las convicciones que tiene la sociedad y como cada persona asume de diferente manera las creencias propias y ajenas.

El texto es rápido, directo, con una gran carga de comedia negra que aumenta exponencialmente gracias a las interpretaciones de Agnès Busquets y Dafnis Balduz. En Busquets descubrimos una serenidad que potencia la vis más divertida de su parte del guion, sin casi intentarlo (o eso parece) su naturalidad crea un marco humorístico preparado para divertir al público en cada intervención. Sonrisas involuntarias van estallando en el patio de butacas. Balduz nos sorprende con un personaje en principio dramático que se gana a la espectadora solo aparecer, del cual sentimos empatía desde que llega a la oficina del ayuntamiento. Sus palabras, con un drama latente en el fondo, se convierten en los mejores momentos cómicos de la obra.

Sin artefactos que pretendan crear un mundo específico para el público, la sencillez del montaje, con la coreografía de los intérpretes en el escenario casi vacío, deja paso a una historia muy interesante que tiene el único punto débil en su cierre. Después de una de diversión con un guion bien tramado y un ritmo muy bien acompasado, la clausura de la obra queda abrupta y cogida con pinzas. Da la sensación que el final es rápido y no tan meditado como el resto de la producción. Aún con eso, el conjunto funciona muy bien y anima a experimentar con textos fuera del registro teatral habitual.

Tots sabem que un visita a un edifici públic per fer qualsevol mena de gestió burocràtica requereix mínim tot el matí, sense sumar-li les disputes i els speech que hauràs de fer si et trobes amb una funcionària amb poques ganes de treballar. Dins d'aquest edifici les coses es van complicant. Fins al punt que mai ningú li agradaria viure una situació com la que veu el periodista que va a cobrir la suposada fi del món. Un text carregat de filosofia, creença, pensaments i suggestions.

Dafnis Balduz i Agnès Busquets comencen un partit de tenis, un estira i arronsa, que farà volar la ment de l'espectador. Una trobada on les mirades i les expressions facials prenen importància i, gràcies a la proximitat de la sala, el públic podrà fer-se-les seves. Ajudaran a donar-li aquest toc humorístic a la peça teatral proposada per Jan Vilanova. El fet que sigui un joc de dues persones fa necessari un ritme bo de respostes per no fer caure a l'espectador en el terrible parany de l'avorriment, en aquest cas l'eviten completament, l'espectador està atent tota l'estona i no hi ha marge per distreure's en cap moment. El més curiós de tot plegat és que durant els primers minuts (la part més important d'un espectacle per entrar de ple pels ulls i l'atenció del públic) queda amagada sota la mascareta un permanent lleuger somriure per la situació a escena. Donar un missatge amb toc d'humor sempre és millor i poder acompanyar-lo amb una rialla fa que cali més.

La proposta permet a l'espectador imaginar molt més del que es pot veure a l'escena i això és mèrit de l'elenc i la direcció a mans de Clara Manyós. La màgia del teatre fa acte de presència a la Sala Versus amb un senzill i efectiu joc de llums per canviar l'ambient d'una oficina de turisme. Un espai on crec que tothom hi hauria de fer una visita per sanar la seva ment, per posar en dubte certs temes i per conèixer el present. L'espectacle es fa difícil d'explicar i parlar-ne és tot un repte si no vols fer cap spoiler. En definitiva, una proposta que funciona i que et fa marxar de la sala amb un neguit de nosequè que et remou.