El jugador: La Ignífuga

Como ya es habitual, la Companyia Ignífuga ha vuelto a escoger un texto clásico como punto de partida para su nuevo espectáculo. En este caso ha sido El jugador de Dostoyevski, y han convertido su relato sobre la ludopatía en un retrato de la Europa moderna (donde solo importa la pasta y los gobiernos se juegan el futuro de sus ciudadanos en los mercados, los grandes casinos modernos).

Con una puesta en escena contemporánea y decadente (llena de chándales y lentejuelas), unos intérpretes entregados y efectivos y aquel humor cínico tan marca de la casa, El jugador es un montaje moderno, arriesgado y brillante. ¡No os lo perdáis!

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

No es habitual ver adaptaciones teatrales de novelas en nuestros escenarios. Si el autor del texto, además, es Dostoievski y quien lo lleva a escena, una compañía emergente, la cosa resulta todavía más insólita y, por lo tanto, interesante. En realidad, hace tiempo que los integrantes de la Ignífiga han demostrado un interés especial por adaptar textos de una gran complejidad, aportando una madurez y una inquietud artísticas al circuito independiente realmente dignas de elogio. Por este camino de vocación experimental, han pasado textos del holandés Peer Wittenbols, Chéjov o el escritor alemán Heinrich VonKleist, siempre bajo la dirección del brillando Pau Masaló. En el caso que nos ocupa, podemos observar algunos de los rasgos diferenciales del grupo que empiezan a ser ya también sus mejores cualidades: una estética rompedora, una ágil puesta en escena y un intento de transmitir de forma visual y emocional toda la intelectualidad de la historia. El jugador consigue hacer un ejercicio fresco y dinámico sobre el sentido de la vida, con referencias a la Europa actual, espacio para el sentido del humor y un reparto efectivo y carismático. Destaca, en esta ocasión, la incorporación de una veterana actriz como Saskia Giró cuya verdad interpretativa resulta impagable. Quizás el conjunto no es perfecto y algunos fragmentos funcionan mejor que otros, tanto por contenido como por intensidad, pero se tiene que reconocer el gran mérito de hacer una lectura irónica de un material como éste sin caer en la parodia ni banalizarlo, manteniendo, además, su espíritu y su mensaje. En este sentido, no es la primera vez y esperamos que no sea la última que nos ofrecen un producto de estas características… porque es un verdadero placer.

Después de adaptar a Wittenbols, Chéjov, Maeterlinck y Von Kleist, ahora le toca el turno a Dostoievski. La compañía La Ignífuga no ha tenido nunca miedo de los grandes textos, de la complejidad literaria y dramatúrgica, y menos de los gustos del gran público. A pesar de ser un grupo muy joven (la compañía se crea en el 2014) siempre ha ido a contracorriente, buscando la modernidad y, sobre todo, intentando que el público viviera en sus espectáculos un viaje emocional y no sólo intelectual. Lo han conseguido en varias ocasiones, pero en El jugador me parece que la idea se come algunas de estas intenciones. Es cierto que la versión de la novela es muy libre, y también se tiene que reconocer que el verdadero objetivo era hablar de una Europa que se hunde económicamente, pero lo que nos encontramos delante como espectadores es un montaje irregular, a ratos pesado, que abusa de recursos «modernos» pero ya muy utilizados y que se pierde entre reflexiones que van desgranándose entre el argumento de una de las más grandes novelas rusas, e incluso europeas, de todos los tiempos. Uno de los principales problemas es que no he acabado de creerme la situación ni algunos de los personajes, con la excepción de la veterana Saskia Giró, que aporta verdad y diversión a la propuesta. Pero de todas formas, no sería justo acabar el comentario sin valorar el esfuerzo de una compañía que busca nuevos caminos y que se adentra en textos hasta ahora inéditos en el mundo teatral.

La companyia Igíifuga amb EL JUGADOR aposten per tornar a versionar un text clàssic, amb una versió molt lliure d'Albert Pijuan, allunyant-se una mica de la complexitat tècnica de l'última proposta KOHLHAAS, en la que s'utilitzava la retransmissió de vídeo en directe, inclús fora de la sala, al carrer.

Malgrat tot, no descarten deixar d'utilitzar els mitjans audiovisuals, perquè aquí també apareix una pantalla de suport on van apareixent esdeveniments puntuals de la història europea, en un intent de lligar la història de Fiodor Dostoievski, amb l'actual destrucció dels ideals fundacionals de la comunitat econòmica Europea.

En aquesta versió, el jugador Alekséi s'ha transformat en una dona, Aleksandra; tota la resta no ha variat significativament, malgrat que aquí únicament se'ns narra el que passa en el casino durant únicament 3 dies de tota la història; la resta de la novel·la se'ns explica, amb un monòleg de la protagonista al començament, que a nosaltres ens va resultar potser excessivament llarg ... i també per part del personatge de Polina, amb una explicació sense escenificar del desenllaç de tot plegat.

Ens ha agradat la manera de com la companyia Ignífuga intenta barrejar l'argument de la novel·la amb els esdeveniments de l'Europa que coneixem i que comença a desfer-se com un terròs de sucre.... la història que en realitat ens vol parlar d'una pèrdua, en el procés en curs on la vella Europa és el principal i tràgic protagonista.... en una mena de premonició de la fi de l'Europa que coneixem.

També ens ha agradat la inclusió de la música electrònica en directe, a base d'interpretacions dels mateixos actors amb guitarres elèctriques, així com cantant algunes melodies, que serveixen com a transicions entre diferents escenes.

Una direcció força encertada de Pau Masaló, que al mateix temps apareix a escena com a crupier; malgrat tot, aquesta intencionalitat de barrejar l'argument de la novel·la amb els esdeveniments d'una Europa que es desfà, i que en principi ens agrada molt, el resultat final no ens ha acabat de satisfer, perquè no hem vist amb claredat aquesta dualitat a l'escenari, si no és pels titulars que van sortint a la pantalla de suport.

Potser esperàvem molt més d'aquesta proposta, i l'hem trobat molt més semblant a una representació convencional de teatre, en la que ens ha mancat més diàleg amb els espectadors, perquè la quarta paret no l'hem vist desaparèixer en cap moment, si no és pel fet que algun dels intèrprets s'ha passejat per la sala puntualment.

No ha ajudat tampoc massa en la nostra valoració, unes interpretacions que ens han semblat força desiguals, exceptuant potser a l'actriu Marina Congost (en el paper del jugador), que té moments realment magnífics, així com la col·laboració extraordinària de l'actriu Saskia Giró, que complirà amb aquesta intervenció el 55 aniversari de professió, als sus 77 anys d'edat, que ha estat potser la interpretació més reeixida, divertida i creïble de tota la representació.

Si voleu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ

No és la primera vegada que La Ignífuga escull la narrativa com a matèria primera per al seu teatre. A 2016 van presentar també al Tantarantana i formant part, com en el cas de El jugador, d'El Cicló (cicle de companyies independents de Barcelona), Kohlhaas de Heinrich Von Kleist. En ambdós casos proposa una posada en escena amb elements aliens a les formes més tradicionals del teatre, en aquest cas, una guitarra elèctrica, cançons de Led Zeppelin, micròfons (a la Rigola), una pantalla... Albert Pijuan és el responsable de la dramatúrgia i, per tant, corresponsable, com a mínim, en la decisió d'haver col·locat en primer pla la vessant socioeconòmica de l'obra de Dostoievski. Pijuan i Pau Masaló (director) s'enduen l'anècdota de la novel·la a la nostra actualitat i aprofiten la càrrega crítica implícita a la burgesia europea de segona meitat del XIX per a transformar-la en una denúncia de la desvirtuació que ha sofert el projecte original de la Unió Europea.

Sovint, aquest tipus d'extrapolacions poden ser una mica estridents i acabar per desviar-se en excés de l'esperit de l'obra de què parteixes, però aquest no és el cas. Tant la dramatúrgia com la direcció del muntatge són capaços d'explicar amb el grau necessari de subtilitat les aparicions de Putin o de la UE. Tot i així, el resultat final no és satisfactori, i alguna cosa fa que tot plegat trontolli i que la versió dostoievskiana, malgrat que ens avisen que és molt lliure, s'allunya irremeiablement dels efectes devastadors per al seu lector. Manca ritme i intensitat en un repartiment que no acaba d'enfilar les diferents escenes i que es mostra dubitativa en els diàlegs, que demanen molta més precisió. Finalment, l'espectador percep la manca d'energia i una mena d'abúlia (evidentment inconscient) que dificulta la transmissió del missatge.