El curiós incident del gos a mitjanit

Avui per fi he pogut GAUDIR en majúscules d’aquesta obra. Manrique ens ha fet vibrar i emocionar amb la que considero millor obra de la temporada. La interpretació fantàstica i especialment Pol López que fa un treball magistral. He tingut la sort d’estar en la fila 2 i veure d’a prop la seva expressió i gesticulació et posa la pell de gallina. La il·luminació i la música i so, genials. I l’escenografia amb un elements senzills que els propis actors mouen per canviar d’escena amb una total perfecció per aconseguir un dinamisme i efecte màgic.
Qui no l’hagi pogut veure ara, quan la reposin cal veure-la si o si

Dues hores i un quart per a una obra de teatre, que no és una obra de teatre, sinó l’adaptació d’una novel·la i que, per tant, no surt d’entrada amb l’avantatge de la saviesa escènica, posem per cas, d’un Txekhov, és molt, podria ser una eternitat. I tanmateix s’acaba, amb propina i tot, i costa aixecar-se de la cadira (no perquè sigui massa còmoda realment).

La història és interessant, però, posada damunt d’un escenari, si no es fa molt i molt bé, es faria llarga i avorrida. No sé quin paper té l’adaptació en l’espectacle que vaig veure ahir, però el cas és que assistim a un encisador joc teatral, gairebé hipnòtic. Tot i tothom està al seu lloc perquè et trobis dintre de l’escenari, dintre de la història, com si t’hi haguessis infiltrat.

Cal felicitar, en primer lloc, al Julio Manrique: una direcció intel·ligent i imaginativa al servei del text i dels actors, quant de treball i quanta modèstia!

Cal felicitar escenògrafs, il·luminadors, músics… i fins i tot al regidor.

I, especialment -perquè sempre són els que acaben fent bo o dolent un espectacle-, les actrius i els actors. Hi ha algunes «parelles de ball» esplèndides, sempre amb el Pol López: L’Ivan Benet i el Pol López, pare i fill que transmeten una tendresa que s’encomana, Marta Marco i Pol López, que encaixen fins a confegir gairebé un sol personatge… Però també Mireia Aixalà, que balla sola, tots els ritmes que calgui, i sempre llueix com un estel de la fi del món, del que ens parla Cristopher. I una altre cop de la Marta Marco, sòbria i alhora pròxima quan no és l’alter ego del Cristopher. M’ha impressionat. I l’Ivan Benet, un dels noms més potents de la nova generació d’actors joves que enlluerna.

I, punt i a part, és clar, el Pol López, el Cristopher, que es carrega tota l’obra damunt les seves espatlles i sembla que acabi amb la mateixa energia que ha començat, no sé com s’ho fa. Aquest home és ja un dels grans actors de l’escena catalana (i d’on sigui). Algú el comparava amb el Kenneth Brannagh. Són completament diferents, però si és per grandesa ja m’està bé. Espero que els nostres dramaturgs el cuidin molt, que no se n’hagi d’anar a fer sèries a Madrid (i a Barcelona el mínim, si pot ser) i que explorin tots els seus registres, que estic segur que van molt més enllà del que la seva manca de «galanura», que es deia, sembla predestinar-lo.

Per això, el meu únic retret serà per a ell: al començament, li ha costat una mica entrar del tot en el paper i, en un parell o tres d’ocasions, ha interpretat des de massa enfora i tirant d’ofici. Res, una minúcia. Després ha estat superlatiu i se’ns ha posat a tots a la butxaca. Només ho dic perquè és un actor que, en la seva joventut, supera qualsevol examen amb una A.