Vídeo
Imágenes
Valoraciones
Artículos

El Bufón del Rey Lear es el quinto monólogo teatral de Felipe Cabezas, en el que recupera el uso de máscaras e incide un lenguaje dinámico, visual e intenso, pasando por diversos estados interpretativos. Con la dirección actoral (y ojo externo) de Jordi Pérez (La Vilella), la dirección de arte de Anna Chwaliszewska (Trilogía Mozart) y la audioescena de Orestes Gas (Incendis y Caligula).

SINOPSIS

El Bufón del Rey Lear, uno de los más carismáticos personajes de la obra de Shakespeare, nos trae su versión de la tragedia inglesa por excelencia.

Pícaro, sarcástico, astuto y burlón, el Bufón del rey narra las inmundas luchas del poder desde su perspectiva crítica y satírica.

El Rey Lear, en el ocaso de su reinado ha dividido el reino entre sus 3 hijas, pero un capricho desproporcionado del anciano rey desencadena una lucha de poderes que acabará involucrando a todo un pueblo.

Una versión con ecos de contemporaneidad y cargada de guiños al convulso presente en donde la historia secundaria nos trae hasta nuestros problemáticos días, cuestionando el rol de la realeza en el mundo moderno, las políticas culturales y las eternas luchas de clases.

Vídeo

Fotos

Valoración colaboradores

Markos Goikolea

El bufón nos salvará

Felipe Cabezas se sirve de este clásico de Shakespeare como punto de partida para rendir homenaje al teatro de juglares y bufones. Poner en escena a tal cantidad de personajes con un único actor no es tarea fácil, pero gracias a su preciso control físico y vocal acompañado por un inmejorable trabajo de máscaras, Cabezas lo consigue mostrando un gran dominio del juego teatral.

Partiendo del punto de vista del bufón, el autor revisita este clásico en clave de humor y con varias capas narrativas entre las que este carismático personaje transita con facilidad. Desde un bufón de corte real a principios del siglo XVII hasta un actor de calle que se busca la vida en el Raval actual. Aunque esta segunda trama parece no desarrollarse del todo, sirve para denunciar la precariedad del sector teatral actual, mensaje más que oportuno para los tiempos que corren. El bufón romperá la cuarta pared más de una vez para hacer alguna que otra similitud entre las injusticias que se vivían en su época y la actual. Al fin y al cabo, parece que las miserias humanas son atemporales, pero sin duda resultan mucho más llevaderas con un bufón al lado.

Cabe resaltar momentos de gran intimidad como el desmaquillarse del bufón, u otros hilarantes como el cuadro en el que el actor analiza la escena que él mismo ha escrito al mismo tiempo que la representa, posiblemente uno de los momentos más ingeniosos y cómicos de la obra.

En definitiva, una buena oportunidad para disfrutar del teatro de bufones con un fuerte componente de comedia metateatral y denuncia social. Aunque no apta para los que esperen una adaptación fidedigna de la obra clásica.

22/10/2020

Andreu Rami

¿De qué iba el Lear?

Tremenda masterclass shakesperiana se marca Felipe Cabezas en su quinto proyecto en solitario. El director de la Sala Fénix decide explorar uno de los personajes más poliédricos e interesantes de las obras de Shakespeare -el bufón del Lear- para dejar constancia de cómo de cierto es que los clásicos son atemporales y universales.

Cabezas te cuenta El Rey Lear como si fuera un cuento para ir a dormir y se recrea en sentencias del bardo inglés que caen como losas sobre la sociedad actual. La que presume de ser más avanzada ahora que hace 500 años … pero que no ha cambiado tanto en cuanto a codicia desmedida, monarquías, o fanáticos que por una cuota de poder están dispuestos a reventarlo todo.

El bufón se ríe de todo y de todos, y lucha por sobrevivir en un entorno siempre hostil. Es interesante como, bajo esta premisa, liga la narración del destierro de Cordelia y la locura del Rey con un presente que mira a los ojos de los espectadores y los hace partícipes de la trágica realidad.

Cabe destacar la admirable y preciso control físico con el que el intérprete se posee de todos los papeles del auca, y el uso original de las máscaras, técnica de la que es experto. Muy recomendable!

20/01/2019

Berta Cotrina Domingo

Temps era temps l’ara.

Una màscara sempre amaga alguna cosa. El bufó del rey Lear és cert que va pintant, però no s'amaga. No s'amaga de la seva desesperació per aconseguir feina d'allò que li agrada: el teatre. Potser enganya una mica als seus fills, però diguem-ne que no és pas un bon mentider.

Felipe Cabezas ens convida a un monòleg on a través de Shakespeare parla de la crisi política dels nostres dies, de la violació dels drets fonamentals... Ens qüestiona l'ara, emmiralla-nos amb una època teòricament molt llunyana. És cert, que això ens passa molt amb els versos d'en William, aixì què és una molt bona elecció el joc amb el Rey Lear.

Felicitar el treball actoral, el canvi precís entre personatges, passar de ser la reina "malèfica", a ser un rei que està a punt de morir. Una escenografia molt treballada, tant, que és molt subtil, molt amable, amb una decoració molt ben acompanyada.

Però potser no és tan amable, però si necessari, aquell moment que a través de la comèdia et dóna una clatellada mentre una veu dintre teu et crida: "Desperta! No veus com estem?" I dones les gràcies al bufó per no deixar-nos que sucumbim aquest son tan profund que desitgen els de dalt.

I ja són unes quantes les línies que porto escrivint i encara ans no explicat res de les màscares… En Cabezas les utilitza per retratar la personalitat d’alguns personatges, però si ens hi fixem bé, també ens està indicant que ens amaguen alguna cosa, o potser que entre ells s’amaguen alguna cosa, que no hi creuen en la veritat. Aquella veritat que fa desterrar Cordelia del seu país, però ves a saber, algú que diu la veritat és qui més mal parat n’ha de sortir?

14/01/2019

Mariona Rebull

Traidores y traicionados

A mi entender, es sumamente pretensioso querer versionar o adaptar un clásico. Y poco modesto, si me lo dejan decir: al fin y al cabo, es tanto como creer que uno puede mejorar una obra que ha logrado sobrevivir al barrido de la historia. Sin embargo, no es el caso del Bufón del Rey Lear donde Felipe Cabezas –creador, director e intérprete del espectáculo- recoge el eco Shakesperiano simplemente para poner contexto de traición y de estrategia política y no para aprovecharse del buen nombre de un clásico para llenar platea. A partir de aquí, y a través de sus dotes polifacéticos, el autor logra hacerse suya la obra, poniéndole un toque de contemporaneidad -con una pizca de populismo, eso sí- mientas nos muestra, sin dramas ni aspavientos –de hecho, nada más conmovedor que un bufón entristecido- la podredumbre que atraviesa el gremio de actores y allegados. El Bufón del Rey Lear es un monólogo de lo más concurrido; una actuación soberbia en un escenario sobrio; una completa historia de 75 minutos que recoge la quintaescencia de la interminable obra original. Y es que ya lo saben: lo bueno si es breve, dos veces bueno.

18/12/2018

Sílvia Moreno Palomar

Cómplices del escarnio

Distraída, divertida, sorprendente y muy amena. Estos podrían ser algunos de los adjetivos para esta obra.

Felipe Cabezas nos propone ver el Rey Lear, obra clásica de Shakespeare, desde otro punto de vista: la del bufón de la corte. Así, nos narra la historia de una manera resumida, que apunta a los momentos claves de la trama, pero con una ironía y crítica implícita que acaba trasladando, de manera sencilla y natural, a la actualidad. Así, provoca un paralelismo entre la situación monárquica y de poder del libreto con la situación actual. Nunca de una manera directa, sino sutil, tanto que, a veces, el público lo pasa por alto y no se produce la respuesta que el intérprete busca –normalmente de risa cómplice-.

El Rey Lear, como todas las obras de Shakespeare, aborda un tema que se puede trasladar a cualquier época, siempre puede encontrar su significado y sentido, se adapte cuando se adapte. En esta ocasión, Cabezas provecha esta lucha de poder fraternal para hablar de una sociedad en que se premia más la ambición que la honestidad. El texto enlaza momentos de la obra original con incursiones de la vida “real” del actor/director. La rama avanza con pequeñas pausas que sirven para mostrar las dificultades del mundo del arte, del teatro y de sus intérpretes. Queriendo, la tragedia relatada por Shakespeare se convierte en una comedia sin trascendencia en comparación con el drama real que vive este actor en estos pequeños momentos de realidad. Un guion muy bien entramado que consigue tener atento al público toda la representación.

La puesta en escena, sencilla, tiene los elementos necesarios para llevar a cabo la representación, jugando sabiamente con caretas y otros utensilios que ayudan a explicar la narrativa shakesperiana de una manera ágil y fácil.

Lo mejor de toda la obra, sin duda, es la complicidad que se crea entre el intérprete y el público, que acaba conectando tanto con el bufón, que desearía que le explicara más historias de la corte. Pero el final lo deja todo atado, y alargar las cosas no tendría sentido. En cambio, deja al espectador con una sonrisa en la cara y ganas de volver a saber de este bufón travieso.

17/12/2018

Roser Garcia Guasch

Un Rigoletto sin trágico final

No es la primera vez que Felipe Cabezas interpreta un personaje parecido. En Inferno se pone en la piel de Tristano Martinelli, actor italiano que creó el Arlecchino en Paris a finales del cinquecento.
Es el quinto monólogo de Felipe Cabezas, actor y director chileno residente en Barcelona. Ha experimentado en muchos ámbitos del teatro y de la interpretación, cine (cortometrajes), escenografía, creación de máscaras de commedia, atrezzo y formación de aficionados y profesionales del mundo del teatro.
Todo este bagaje se visibiliza en esta pequeña obra, y digo pequeña por el formato, el espacio y personaje único, pero es grande por la magnífica interpretación, la capacidad para incorporar, no únicamente la obra del Rey Lear sino también la presencia de nuestra situación política actual, la crítica a la monarquía y a los eternos problemas del poder, la ambición, la tiranía, la traición y la venganza.
El Shakespeare de Felipe Cabezas es un cuento destilado, adaptado y modificado (por algo es el director y dramaturgo) con el fin de hacerlo comprensible y eliminar toda la parte densa y pesada de los enredos de la corte, las complicadas redes que se van tejiendo para llegar al poder y a la destrucción de los oponentes y adversarios. El hecho de simplificarlo no le resta dramatismo sino que refuerza la tragedia.
Especialmente remarcable es la facilidad con la que se traslada del personaje de bufón al actor utilizando el desmaquillaje y el maquillaje en escena hablando al mismo tiempo del rey Lear o de su situación precaria como actor. Utiliza este momento para hacer una crítica de las dificultades para sobrevivir en el mundo del teatro y a sus difíciles relaciones con su pareja e hijas a las que de una manera muy sutil compara con las tres hijas del rey Lear.
No puedo dejar de remarcar la capacidad pedagógica de este polifacético autor. Al final de la obra invitó a sentarse a algunos jóvenes del público para decirles que su comportamiento no había sido el que se espera de un público respetuoso. Por las caras y las lágrimas de algunos pude comprobar que la lección había sido aprendida.

15/12/2018

Hebert Parodi

El (amargo) papel del bufón, antes y ahora

La frase “Sólo quiero decir la verdad. Es que yo sólo quiero decir la verdad”, ¿no esconde un infierno detrás? A través de los ojos pícaros de un bufón, vemos la historia de El Rey Lear (mi Shakespeare preferido), con humor, ironía, proximidad, reivindicación… Todos los personajes encarnados por Felipe Cabezas, con diversos registros y el uso de máscaras, excepto, no es casualidad, la sincera Cordelia, que habla a cara descubierta, no por casualidad, como el bufón.

El bufón, quien dice las verdades sin miedo (teóricamente), aprovecha para trazar hirientes paralelismos con aspectos actuales, sociales, culturales, políticos… a través del humor, el arma más poderosa. Por fortuna, se logra el equilibrio, el original no es sólo la excusa para hablar únicamente de la situación actual y hay más guiños que consignas.

Aunque (soy clasicón) no soy muy amante de que en textos clásicos se hagan referencias a situaciones actuales, en este caso están bien tratadas, sin abusar y con un mensaje potente sobre el poder, adicto a la adulación, el papel de los artistas y las trabas que se les ponen al querer/tener que señalar las vergüenzas de los poderosos. Y un durísimo (quizá EL momento de la propuesta) reflejo sobre la familia del actor y las penurias que suele conllevar la profesión. Aquí ya no hay humor ni guiños.

10/12/2018

Francesc Esteve i Tomàs

El bufó agafa les regnes

Inicialment tenia que assistir a l’última setmana de “El Bufón del Rey Lear”, però abans d’entrar ja em van comentar que durant aquest mes de febrer continuava la representació. I amb una sala plena, no és estrany que s’hagi prorrogat durant les properes setmanes.

En diferents moments aquesta obra de Shakespeare d’esvaeix per endinsar-nos en diferents moments de la realitat. Tant amb referents polítics/socials actuals com una visió de la feina del dramaturg i actor que es presenta davant nosaltres. És un viatge constant entre la història del Rei Lear i l'actualitat, resolta amb molta dignitat.

I el resultat és força bo, per la seva proposta totalment original i captivadora. Davant una adaptació d’un Shakespeare, un rei Lei, ens trobem amb una versió totalment diferent a les que he vist fins ara. La veritat és que no era una feina fàcil. Un protagonista secundari en l'obra original pren el relleu aquest cop per tenir tot el protagonisme. Però de mica en mica els altres protagonistes ens van explicant la història.

Si voleu veure la resta de la recomanació, segueix el link

30/01/2018

Iván F. Mula

Tributo a los bufones

Ya hace tiempo que tenemos constancia del buen gusto del actor y director Felipe Cabezas a la hora de escoger los temas para sus montajes. Después de homenajear la comedia del arte, el París del cinquecento, personajes como Houdini o el universo literario de Julio Verne, en sus últimos espectáculos, ahora le ha tocado el turno a Shakespeare y, más concretamente, a su obra El rey Lear. Cabezas demuestra, una vez más, un amor incondicional por las artes escénicas, sabiendo cómo transmitir esta pasión al público. Lo mejor de El bufón del rey Lear son el uso de las máscaras, la magnífica encarnación del espíritu bufonesco y los momentos más íntimos como aquellos en los que vemos cómo el artista se maquilla o desmaquilla ante nosotros. Más allá de eso, se echa de menos que se saque más provecho del contenido real de la obra del célebre dramaturgo inglés. Temas principales de este texto como la vejez, la locura, la avaricia o la renuncia a los bienes materiales no tienen espacio en esta producción cuyos intereses miran hacia rincones más románticos. Tampoco las referencias a la actualidad, a pesar de su buen potencial, resultan demasiado precisas ni la digresión a una trama secundaria que, finalmente, no lleva a ninguna parte. En cualquier caso, se trata de un ejercicio de libertad personal interesante, impregnado de personalidad y mucho carisma. La propuesta es tan gamberra y juguetona como cabía esperar, hace reír, enternece y emociona; por lo tanto, cumple, en general, sus pretensiones, aunque se podría haber aspirado a un resultado mucho más ambicioso y profundo.

14/01/2018

Miquel Gascon Baz

El Bufó narra fets del passat ?

Teníem moltes ganes de veure aquest monòleg de Felipe Cabezas a la Sala Fènix, cinquè monòleg teatral de l'artista en la que serà la cinquena temporada de la sala.

A finals del mes de novembre, a la roda de premsa ja ens van comentar que, en aquesta ocasió han fet tàndem de direcció amb Jordi Pérez, director artístic de La Vilella, que ha assumit la part de direcció actoral, la direcció d'art (mascares i vestuari) és d'Anna Chwaliszewska i l'espai sonor d'Orestes Gas.

Els bufons, des de sempre, són uns personatges que han permès parlar de temes que la censura prohibia i criticar institucions i persones que aparentment eren "intocables". En aquesta proposta el bufó del rei Lear no deixa en cap moment de ser un còmic, un actor que ens explica les conseqüències de la decisió del rei Lear de dividir el regne entre les seves tres filles, provocant amb aquest fet, una lluita de poder.

Una versió de l'obra de Shakespeare on es barreja el present rabiós amb els fets del passat. On es barreja la realitat i la ficció. Un viatge de la cort reial del Rei Lear als temps actuals on la tecnologia ho controla tot. Una proposta on l'actor es desmaquilla per tornar a la persona que treballa d'actor, i es torna a maquillar per tornar al personatge, amb una naturalitat absolutament sorprenent.

Les màscares ajuden Felipe Cabezas a assolir les diferents personalitats dels personatges que interpreta: el rei Lear, les seves tres filles Gonerilda, Regania i Cordelia, el seu fidel duc de Kent, el rei de França, el bufó i l’actor.

I és l'actor qui reflexiona al voltant del seu ofici i d'ell mateix com a persona, amb breus escenes en què la seva vida personal infereix en la seva vida professional. Molt intima i delicada l'escena en què l'actor parla amb els seus fills que no acaben d'entendre els sacrificis que fa per tirar la seva feina endavant. O la de l'amic actor que finalment decideix tirar la tovallola i iniciar una nova vida al camp.

Una feina interpretativa absolutament admirable i on Felipe Cabezas ens mostra la seva habilitat en la utilització de les màscares i a l'hora de donar-se rèplica ell mateix interpretant simultàniament més d'un personatge. Una posada en escena magnífica.

Molt destacable l'espai sonor, que tal com ens van explicar, està format per una música composta amb sons emesos exclusivament pel mateix Felipe Cabezas, tractats i digitalitzats artesanalment per Orestes Gas, en una transformació de la seva veu en sons, sense cap intervenció d'instruments..... i on fins i tot podem escoltar el soroll dels helicòpters com ens sobrevolen, en un intent d'acovardir-nos.

Un text crític respecte al poder amb molts missatges implícits, adaptat a la situació política actual ... "decir la verdad es un signo de locura" perquè les lluites de poder de les filles del Rei Lear no són tan diferents de les lluites de poder a la nostra època. I la vida dels bufons de la cort no estan tan allunyades de la vida dels actors d'avui, la precarietat laboral i un futur incert uneixen al bufó i a l'actor que l'interpreta.

I com ens recorda Felipe Cabezas, ha d'aprofitar que és el seu teatre per dir el que pensa i permetre's la llicència de què el bufo mati al rei ... al Rei Lear, és clar.

Per veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

20/12/2017

Neus Mònico Fernández

Equilibri entre realitat i màscara

“El Bufón del Rey Lear” és el cinquè monòleg teatral de Felipe Cabezas. Un monòleg, en el que l’actor interpreta als vuit personatges que hi surten al llarg de l’obra (Shakespeare, el rei Lear, Regan, Goneril, Cordelia, el bufó del rei, l’actor que s’amaga sota el bufó i Kent).

En “El bufón del rey Lear” hi trobem dues històries paral·leles, una principal i una secundaria, una cohesió entre realitat i ficció, un text i un subtext, un clàssic i un contemporani.

Una dualitat que també es pot veure en l’escenografia i en alguns personatges de l’obra, com és el cas de les filles del rei, Regan i Goneril, que mitjançant la utilització de la màscara amaguen una doble cara (la de l’ambició, ingratitud i traïció per la de l’adulació ), i la màscara del rei Lear que sota l’aparença d’un home poderós i ambiciós, s’amaga un home vell i solitari.

També hi ha una dualitat en el personatge del bufó, que sota el seu maquillatge s’hi amaga un altre personatge.

El bufó és el personatge principal.

El bufó és el punt en comú entre l’obra de Shakespeare que ens fa reflexionar sobre la ingratitud, l’enveja, la hipocresia, la soledat, la traïció, l’ambició i el poder, i la de Felipe Cabezas, que utilitza al personatge que s’amaga sota el bufó per criticar la situació actual que estem vivint a Catalunya, tan a nivell institucional, com a nivell polític.

En aquest muntatge Felipe Cabezas ha cuidat al màxim tots els detalls, i la veritat és que el resultat ha estat magnífic. S’ha deixat assessorar per l’equip artístic durant les lectures del text , ha fet assajos oberts amb la finalitat d’escoltat la opinió dels espectadors , ha reduït el text , però sobretot, penso que una de les coses més importants que ha fet, ha estat el rodejar-se d’un equip de professionals extraordinari. Començant pel programa de ma dissenyat per la Isabella Pintani; el reportatge fotogràfic de Josep Tobella que és realment espectacular; un vestuari i unes màscares que són una autèntica meravella, dissenyats per l’Anna Chwaliszewska (directora artística, escenògrafa, dissenyadora de vestuari i creadora d'algunes de les mascares més reconegudes pels amants del teatre); una posada en escena espectacular, molt atractiva visualment i plena de simbologia; una cuidada caracterització de l’actor; un text dinàmic farcit de dobles intencions i petits tocs de contemporaneïtat ; una increïble banda sonora creada per Orestes Gas resultat de digitalitzar alguns sons emesos pel propi actor; una il·luminació molt cuidada; una interpretació increïble i plena de matisos, on l’actor interpreta més d’un personatge recuperant l’ús de la màscara i fent us de la seva especialitat d’actor de la commedia dell'Arte. Felipe Cabezas ens fa un desplegament interpretatiu on mostra diversos estats d’ànim (emocionat, burleta, enfadat, sarcàstic, burleta, sentimental, decebut, crític,... ). Realment és de lo millor que li he vist fer a Felipe Cabezas.

I per últim, m’agradaria destacar la magnífica feina que fa Jordi Pérez a l’hora de dirigir a l’actor, fent-li de mirall, ajudant-lo a construir els diferents personatges, treballant sobretot la posició de l’actor amb les màscares davant el públic, dirigint l’entonació i gesticulació adient per a cada personatge, i aconseguir que en cap moment es trenqui el ritme de l’espectacle.

Felicitats!!!

20/12/2017

Betty Enguix Silvestre

La intimitat d’un bufó

És de por? És el primer que em pregunta la meva amiga al primer minut. Li responc que no, però la veritat, que segons com es mire, podríem dir que si...Ens trobem una vegada més davant una adaptació de tot un clàssic, un Shakespeare, un rei Lear. Però ben diferent a les versions que he vist fins ara. D’entrada, sols un personatge en escena: el bufó. Però això sols és d’entrada. Poc a poc anem sumant personatges: el rei, les seves 3 filles, Kent, el rei de França...tot i que a l’escenari continua havent sols una persona. Un actor que lluita per sobreviure, les seves filles, un amic que decideix abandonar i marxar al camp...i a l’escenari una persona. Un únic actor amb un domini impressionant del cos. Veiem tots aquets personatges en escena, els seus diàlegs, les seues intencions,...a través de petits gestos, posicions corporals, veus, màscares que de vegades l’actor es posa i d’altres les juga. I realment ho veiem. I vertaderament viatgem de la cort reial de molts anys enrere, als temps actuals, on apareix un mòbil i un ordinador completament integrats, amb naturalitat. I ja, per acabar de fer el joc malabar complet, l’actor trenca la quarta paret per dirigir-se a nosaltres directament amb un desvergonyiment total i encantador.
Tot i així l’obra en general té una essència bufó. Té aquest punt gore, grotesc. Porta la broma a extrems perillosos, que ens incomoden molt i ens fan enfonsar-nos a la butaca però, ràpidament, el protagonista dona un gir amb molt d’ingeni ( característica també típica del bufó), tornant-se un humà conscient de nou als nostres ulls. Tot i així, sempre estem situats a la frontera amb allò políticament (molt) incorrecte, que creua profundament per moments. I ho fa amb tanta qualitat i amb aquesta “ saviesa del tonto”, que tot i trobar-nos davant d’una obra que no està en un registre que jo aniria a veure d’entrada, surto encantada.
Tot el desequilibri que pot apreciar-se en el guió aparentment, al final veiem que és només una capa. Per sota d’aquesta hi ha un equilibri, una harmonia i un treball delicat que aconsegueix que el paral.lelisme i el joc irònic a base de “ guiño-guiño” amb el públic, encaixe fluidament, sense cap tipus de calçador.
Una obra crítica, àcida i sarcàstica, digna d’un bufó de la Cort.
*Petit spoiler: “I com escric jo l’obra, em permet matar al rei. Al rei...Lear! Lear! Que quede clar! No ens anem a confondre, que en els temps que corren..."

5/12/2017

Xavi Pijoan

Jo vaig conèixer Lear

La relectura que de El rei Lear fa aquests dies Felipe Cabezas a la Sala Fènix és un muntatge ple d'encerts, el primer de tots, el punt de vista: la història d'aquest rei i les seves tres filles ens l'explica el bufó del rei. El bufó no deixa de ser un actor, un còmic, la qual cosa permet l'autor i protagonista del monòleg prendre distància i riure's una mica de tothom, inclòs ell mateix. Com dèiem, és un actor, i això li dona l'oportunitat de reflexionar al voltant del seu ofici, del del bufó, però també del d'en Cabezas, mitjançant escenes que interrompen breument la història, en les que l'actor se surt del personatge i deixa espai a l'home que treballa fent d'actor.

La gran virtut, però, de El bufón del Rey Lear és el to que han trobat el protagonista i el director d'actors (Jordi Pérez) a l'hora d'explicar-nos la seva versió de la història de Shakespeare. Un to com de xiuxiueig que assoleix un nivell d'intimitat molt notable. Molt destacable el joc de màscares i l'habilitat a l'hora de donar-se la rèplica a sí mateix amb diversos personatges en un exercici de virtuosisme que en cap moment cau en l'esquizofrènia escènica que podríem témer.

La vigència i la potència del text ens arriba amb tota la clarividència del seu autor (no calien les referències a l'actualitat política) en un muntatge que et fa venir ganes de repetir.

2/12/2017

Valoración espectadores

Anna Bee

Una gran interpretació de Felipe Cabezas, un bon guió, rebuscat intel·ligent i innovador i una posta d’escena original i creativa. Aquests són els ingredients de la poció que utilitza Cabezas per atrapar-nos al seu món i fer que els minuts de la funció volin. Molt bon treball, felicitats!
0
0
10/03/2019
H

Me ha encantado!! gracias por hacer este trabajo de cuerpo tan intenso!
0
0
02/03/2018
H

Me ha encantado!!! super recomendable!
0
0
02/03/2018
Carol

Es realmente impresionante, vale la pena ir, si quieres reírte y reflexionar, cien por cien recomendada.
1
0
21/01/2018
TIAGO

«Obra» aunque el ACTOR Y BUFON la llama de otras «maneras» (suave spoiler escénico) en la cual se mete en variados personajes dándole su toque adaptándola a estos tiempos. Muy linda puesta en escena y gran actuación con y sin mascaras. Muy recomendada para espíritus libres. IR a verla.
1
0
21/01/2018
Miriam
Dijous vam poder gaudir d’un espectacle innovador que ens va tenir absorbits de principi a final. L’actor del monòleg et guia a través de la tragicomèdia i donant vida a més de 6 personatges diferents d’una manera brillant. Moltes gràcies!!!!
1
0
20/01/2018
Jorge

Fui con un par de amigos y nos gustó mucho!! Un bufón que hace malabares entre una comedia ácida y un drama desgarrador. Muy actual con todo panorama social. La recomiendo 100%!
1
0
14/01/2018
Carlos López Jiménez

Ácida, divertida, crítica… Una oda a Shakespeare rompiendo con su obra, con mucho respeto (todo el que pueda tener un bufón). Una sátira de la actualidad desde la versión de una historia shakespeariana. Muy recomendable.
1
0
14/01/2018
ALBERT

Felipe Cabezas me cautivó con el espectáculo «El Bufón del Rey Lear». Un derroche de energia, presencia e interpretación. Me encanto como nos cuenta la historia y nos lleva de la mano a los espectadores a varias realidades… y sobre todo… no cuento más. Vayan a verla. La Sala Fènix consigue hacer otra vez de su «Sala» un sitio mágico. Muchas Felicidades!!! Bravo Felipe!!!
1
0
28/12/2017
Carlos Perez Aznar
El pequeño escenario de la sala Fenix se hace grande con la presencia de los personajes q interpreta Felipe Cabezas, además de hacerte viajar mezclando el pasado y el presente en su particular manera de entender lo clásico y lo contemporáneo. BRAVO !!!
1
0
22/12/2017
Sol Galatro
Una proposta transgresora, que fa de mirall, a la situació social i política actual, través d’una adaptació original i dinàmica.
Imperdible!!!
1
0
20/12/2017
Josep OS

La funció de les 21 h. els diumenges de la Sala Fènix, va molt bé i sobretot pels que no vivim a Barcelona per fer doblet, i això és el que ahir vaig fer jo. Dirigit per Jordi Pérez, Felipe Cabezas ens porta aquest monòleg que a través de la perspectiva del bufó ens narra de forma satírica les lluites de poder del rei Lear, el seu fidel servidor Kent i les seves tres filles Gonerilda, Regania i Cordelia. I per endinsar-se en cada un dels personatges ho fa a través de màscares venecianes molt aconseguides excepte quan es refereix a la filla petita Cordèlia que ho fa a cara descoberta mitja cara bufó i mig Cornelia. Hi ha un moment que l’obra fa un gir i ens situa en l’actualitat buscant un paral·lelisme, que realment hi ha entre les dues èpoques, aquesta part és la que menys m’ha atrapat i en la meva opinió si s’obviés no trencaria el fil del que amb molt d’interès estava seguint. Felipe Cabezas s’ha embarcat en un complicat treball que suposo li ha requerit moltes hores d’assaig, canvis de rol, canvis de registre, canvis de màscara i per si era poc es desmaquilla i maquilla en escena davant l’espectador, donant com a resultat una merescuda nota alta. Tot i que hem vist moltes versions d’aquesta obra de Shakespeare, aquesta aposta original i diferent recomano no us la perdeu.
1
0
11/12/2017

Deja tu valoración

Felipe Cabezas: "El bufón parece que no diga nunca nada pero lo acaba diciendo todo"

22 abril 2022

Una versión de la obra de Shakespeare donde se mezcla el presente rabioso con los hechos del pasado. Donde se mezcla la realidad y la ficción. Un viaje de la corte […]

Feminismes, antiracisme, crítica social i memòria històrica a la Sala Fènix

27 agosto 2020

La Fènix, la sala escènica del barri del Raval, ha presentat la programació per la nova temporada 20-21. Una programació que compta amb 12 nous espectacles de creació local, 3 […]