Pau Senabre

La muntanya de Montserrat es veu des de tants punts de Catalunya que ha acabat assumint la responsabilitat de ser un dels nostres grans icones. Si hi ha una responsabilitat que ha d’assumir el teatre, és la d’agafar aquests icones per, com a mínim, sacsejar-los. I resulta que La Santa Companyia, a mans del fabulós text i la direcció de la Maria Riba, ho fa de tal manera que quan s’apaguen els llums i entren els músics, l’espectador és ben lluny de sospitar el que és a punt de passar. La premissa és senzilla, bonica i surrealista a parts iguals. Una comunitat de picapedrers ha esculpit, agulla a agulla, gorro a gorro, cada un dels cims de Montserrat, fent d’aquesta […]

Hauria de ser de pràctica obligada visitar, almenys un cop l’any, les sales que aposten per obres de companyies acabades de sortir de l’ou. El cas de Diu el nen que ha vist un cèrvol és molt evident. Un dels seus dramaturgs n’és el propi actor, un prometedor Àlex Pereira que conforma la meitat dels components de la companyia en qüestió, la Cervical, en una plantilla completada per Andrea Bel, encarregada també de dirigir-la. El text de l’obra és covat després del seu pas per l’Institut del Teatre. Potser és per això que resulta diferent de la resta de monòlegs al que ens tenen acostumats aquells que duen més hores de vol a l’escena. Però diferent no vol dir pitjor. […]

Que aquesta sigui la tercera vegada que #Lifespoiler trepitja els escenaris ja diu molt d’aquesta obra. Espero no haver-me descomptat. En canvi, el compte que segur que he perdut és el de les vegades que la ciència ficció ha tingut èxit a les sales de la ciutat. Com a mínim des del meu parer, sempre hi ha algun patró que freqüenta: les realitats paral·leles com a eina, el desordre narratiu de l’esquema arquitramàtic com a forma, i l’anar i venir en el temps com a revulsiu. Cada un d’aquests patrons, a més, acaben sent causa i conseqüència d’ells mateixos. Em ve al cap l’enginy de la Clàudia Cedó o les distopies de El eje. Però el que tenim davant és […]

  Anar a veure La Plaça del diamant al teatre pot voler dir moltes coses. Havent llegit o no el llibre, tothom sap que estem parlant de l’obra insígnia de Mercè Rodoreda i això, d’entrada, compromet qualsevol intent de portar-la als escenaris. L’opinió sempre es mou dins els marcs de la comparació, en aquests casos. Però l’experiència, en aquest cas, val la pena. Encabir dues-centes setanta pàgines de l’original en poc més d’una hora i vint minuts d’obra és el principal mèrit de la dramatúrgia que Paco Mir ha brindat damunt l’escenari. Això té un preu: el ritme dels actes s’homogeneïtza i s’accelera, i trobem poc temps per a païr el que veiem des de la butaca. Però el propi […]

  No és necessari haver vist “Omplint el vuit” ni “La nostra parcel·la” per gaudir plenament de l’última obra de la trilogia que Lara Díez ha lluït a les sales petites de la ciutat els últims mesos. Això demostra que “Les oblidades” és fruit d’un llarg període de construcció d’un relat que té la qualitat de funcionar a la perfecció per si sol, però que, a més, té la virtut d’esdevenir una peça elemental i complementària dins l’univers existencialista a través del qual, cada cop més, navega la dramatúrgia de la seva directora. Aquest periple s’atura en una zona zero, una espècie de Limbo on dues dones prenen consciència del seu ésser i del paper que ha anat tenint al […]