La Colometa és mitja vida

La Plaça del Diamant

La Plaça del Diamant
13/10/2019

 

Anar a veure La Plaça del diamant al teatre pot voler dir moltes coses. Havent llegit o no el llibre, tothom sap que estem parlant de l’obra insígnia de Mercè Rodoreda i això, d’entrada, compromet qualsevol intent de portar-la als escenaris. L’opinió sempre es mou dins els marcs de la comparació, en aquests casos. Però l’experiència, en aquest cas, val la pena.

Encabir dues-centes setanta pàgines de l’original en poc més d’una hora i vint minuts d’obra és el principal mèrit de la dramatúrgia que Paco Mir ha brindat damunt l’escenari. Això té un preu: el ritme dels actes s’homogeneïtza i s’accelera, i trobem poc temps per a païr el que veiem des de la butaca. Però el propi llibre ja està construït d’aquesta manera, seguint l’acumulació cronològica d’episodis de la vida de la Natàlia, encadenats l’un rere l’altre. De fet, la narrativa marca Rodoreda ja ho té incorporat; si en un exercici d’estil haguéssim d’imitar-la -salvant distàncies i amb tots els respectes- segurament no gastaríem gaires punts, i ho deixaríem tot ben farcit de comes i punts suspensius, acumulant i prorrogant les subordinades tant com fes falta. En aquest sentit, s’entén i s’agraeix que la proposta de la Companyia Eòlia treni tan de pressa i amb tanta gràcia tots aquests moments que viu la Colometa.

Parlem de la Colometa. La Colometa és mitja vida. Figurada i literalment. Figuradament: quin paperàs que els toca fer a Carla Pueyo i Núria Bonet. Sí, dues actrius per un sol personatge. Literalment: mitja vida per una, l’altra mitja per l’altra. És evident que el paper d’aquestes dues actrius acoloreix tota l’obra, en un apart-soliloqui constant. En cap cas resulta un sotrac el canvi de persona, sinó tot el contrari. Alleugereix la trama, permet oxigenar l’inici d’un tercer acte més prudent i reposat, i posar punt i final a l’ànim i a la innocència de la primera Colometa, encarnada de forma incombustible per Carla Pueyo. Un mèrit que cal atribuir també a la tasca dels col·laboradors, on cal fer especial menció a una posada en escena intel·ligent i eficaç, constantment alterada.

Sense pensar en el llibre, la jove companyia Eòlia emplena l’escenari d’una història tan bonica com crua, de frescor i incredulitat. Pensant en el llibre, en plantegen una proposta escènica a l’alçada de les seves pàgines, intensa quan es demana intensitat i lleugera molt més sovint. Dinàmica, de ritme comercial, sense alts i baixos contundents però que mai decau. A l’alçada, també, del que cal esperar d’una companyia que surt de la pròpia escola que els ha format i que, poc a poc, troba espais dins el circuit de les grans sales de teatre de la ciutat.

← Volver a La Plaça del Diamant

¡Enlace copiado!