Que aquesta sigui la tercera vegada que #Lifespoiler trepitja els escenaris ja diu molt d’aquesta obra. Espero no haver-me descomptat. En canvi, el compte que segur que he perdut és el de les vegades que la ciència ficció ha tingut èxit a les sales de la ciutat. Com a mínim des del meu parer, sempre hi ha algun patró que freqüenta: les realitats paral·leles com a eina, el desordre narratiu de l’esquema arquitramàtic com a forma, i l’anar i venir en el temps com a revulsiu. Cada un d’aquests patrons, a més, acaben sent causa i conseqüència d’ells mateixos. Em ve al cap l’enginy de la Clàudia Cedó o les distopies de El eje. Però el que tenim davant és un text que han picat uns experts.
Què passaria si, d’avui per demà, descobrissis els detalls del teu futur, simplement contemplant-los a Facebook? Què passaria si, com tu, ho fes tothom? O gairebé tothom. D’aquí parteix la dramatúrgia de Marc Angelet i Alejo Levis, capaç d’enfonsar dins la inabastable física quàntica a l’espectador més neci, a base d’elements quotidians encaixats tots a la perfecció. Sense atabalar, tot i carregar-nos de dubtes. Jugant àgilment amb els successos i amb les dimensions fins interaccionar-les mitjançant aparicions. I tot això, lluint un desordre tan arriscat com deliberat que, fins al tercer acte, no permet encaixar ni la meitat de les peces del trencaclosques que ballen pel cap d’un espectador -neci o no- cada cop més atent.
És la segona vegada que veig aquesta obra i el que més crida l’atenció continuen sent els talls temporals. Una característica que a la pantalla ni qüestionaríem. Només amb això ja es pot dir que la feina de l’Alba Ribas i la Cintia Ballbé és envejable, soferta i acurada a parts iguals. En Sergio Matamala aguanta al peu del canó amb la mateixa contundència que el primer dia, encantador, per matisar la relació entre les dues noies i els destins de tots tres. Encriptat i amè, al seu voltant hi gira la màgia d’una obra trufada de detalls tan exquisits com la clarividència d’estar veient un fantasma. Però per fantasmes, encara hi corre alguna cosa de Vicky Luengo que no se dir si és picada d’ullet sota els focos o nostàlgia a la butaca.
La proposta artística s’ha sabut adaptar a una Sala Versus Glòries que dobla l’espai de la Flyhard, conservant tot el seu valor però perdent les olors i el primeríssim pla de l’anterior. #Lifespoiler continua abanderant la ciència ficció de proximitat. Lluny de la divulgació en matèria quàntica, però, encara mareja el gat dins la caixa i, amb el gat, aprofita per marejar-nos a tots amb la vida i la mort. No ha de ser fàcil arrabassar la ciència ficció del seu terreny, la pantalla de cinema i televisió, el lloc on sempre solem veure-la parapetada, i plantar-la damunt l’escenari. I tant de bo totes les propostes que s’hi atreveixen siguin tan rodones com la que ens ocupa. És per això que l’èxit d’obres com #Lifespoiler és un èxit encara més poderós, bidimensional. Un doble èxit.