No és necessari haver vist “Omplint el vuit” ni “La nostra parcel·la” per gaudir plenament de l’última obra de la trilogia que Lara Díez ha lluït a les sales petites de la ciutat els últims mesos. Això demostra que “Les oblidades” és fruit d’un llarg període de construcció d’un relat que té la qualitat de funcionar a la perfecció per si sol, però que, a més, té la virtut d’esdevenir una peça elemental i complementària dins l’univers existencialista a través del qual, cada cop més, navega la dramatúrgia de la seva directora.
Aquest periple s’atura en una zona zero, una espècie de Limbo on dues dones prenen consciència del seu ésser i del paper que ha anat tenint al llarg del temps, com a dones: “les que van ser”, sintetitza Lara. El resultat acaba sent fascinant. D’aquesta zona zero, com si es tractés d’un repàs sota lupa de troballes arqueològiques, descobrim multitud de casos on les seves protagonistes han viscut -i encara viuen- situacions d’injustícia i violència, menyspreu i dolor, envestida i oblit, assumint unes càrregues que, per dignitat, mai no haurien ni d’haver ensumat. Un repàs cru i existencial que escolta la feminitat i en dibuixa gairebé tots els colors.
Un anar i venir molt ben trenat, de menys a més, entre aquestes dues dimensions. Primer, la de l’experiència, condemnades com Sísif a repetir-les per sempre en cossos diferents, sotmeses a una ansietat cíclica que acaba posant els pèls de punta quan l’ordre dels records no altera el producte. Després, l’espai zero, on són capaces d’anar acumulant aquest record, de prendre consciència d’aquest procés i de desgranar-ne una reflexió constant que, pel meu gust, acaba sent massa literal, però que segurament és necessària. Literal perquè pateix un excés de narrativitat, d’anàlisi textual d’uns exemples que ja funcionen molt bé per si sols. Però necessària si tenim en compte la voluntat de denúncia, sumada a la reflexió i conscienciació, que la seva directora posa damunt la taula.
Els cossos de les oblidades, entre desenes de nines immòbils, els humanitzen la singular Míriam Monlleó i la poderosa Bàrbara Roig en una execució treballada des de l’honestedat que proclama la dona per damunt l’actriu. El teatre a les sales petites sempre brinda propostes artístiques delicioses. La posada en escena de “Les oblidades” és poesia de proximitat. El plantejament de vestuari, de Catou Verdier, un joc senzill i polisèmic tan atractiu que refresca l’obra en tot moment. Acompanya i reforça a la perfecció un text que posa de manifest, entre d’altres coses, la memòria com a forma de resistència. Un repàs (in)conscient per molts feminismes. Una lluita de molts fronts en constant evolució on el record hi té un pes molt específic i les relacions hi són eternes. Per no oblidar mai més a les oblidades. Tot això fa pensar que, si bé no calia haver vist les altres dues peces de la trilogia abans d’entrar a veure aquesta tercera, comença a ser necessari veure-les després de sortir-ne.