Carme Canet

La Companyia El Eje i Sergio Boris s’uneixen en una nova coproducció catalano-argentina. És tracta d’una obra que és caòtica i estranya feta per grans actors, que interpreten uns personatges molt exigents, i complicadíssims. Un joc teatral que busca i troba les angoixes, les al·lucinacions internes i externes, on cada personatge és un micro punt a l’univers humà, i no sap quin lloc ocupa. No es miren als ulls, per què, com diu un d’ells, si es miren es «disparen». I és que tota l’obra va de l’eufòria, del descontrol, de la histèria al neguit i a la depressió, a la vida i les vides perdudes. Tot això en un meravellós espai sonor i escènic. Amb molt bona direcció d’actors […]

Aturar el temps per estimar els que ens envolten, i no permetre que ningú ens robi el temps, és el missatge que rebreu de MOMO, la nena que sap escoltar.La companyia de teatre Anna Roca ha fet de «Momo» un espectacle fantàstic. Fantàstica l’escenografia, la dramatúrgia, la interpretació i la direcció, la banda sonora, el vestuari, l’atmosfera i el missatge. Feia molt i molt de temps que una escenografia no em sorprenia tant. Us ho intento explicar, no per aixafar-vos la guitarra, si no per què no us ho perdeu. Per què quan us digui que és diferent, que és necessària, que és sorprenent us ho cregueu.No espereu trobar un escenari, ni un pati de butaques. Imagineu una glorieta d’aquelles […]

Absurd és com sovint gestionem les relacions de parella. Absurd és com els partits polítics redacten els seus programes, i com, després els porten a terme (per dir-ho d’alguna manera) Absurd és negar l’innegable. Absurd és estimar fent-se mal. Absurd és callar davant les injustícies. Absurd és… no acabaria mai. Però el que no és absurd és el teatre de Ionescu. No és absurd anar al teatre a veure un text, aparentment absurd, que llença a tort i a dret veritats com punys. Podem riure de l’aparentment absurd, però del que no podem riure és de tot allò que autor, directora i actors ens serveixen en safata per fer-nos trontollar les nostres seguretats. “No ens posarem mai d’acord”, mai, en […]

Mar Puig i Mateu Peramiquel han creat un espectacle d’una poètica preciosa. A Bruna mares i filles (grans i petites) s’estimen i s’atabalen a parts iguals. Mares i filles són dones que viuen les seves vides envoltades d’entrebancs. La neta, la Bruna, busca en la mare i en l’àvia tot allò que no sap de la seva història. La mare, la Maria, busca la millor manera de pujar una filla adolescent, i tenir cura d’una mare amb Alzheimer. Totes dues són la seva història, el seu present, i el seu passat, i de totes dues, també, tem el seu futur. L’àvia, la Quimeta, ja no toca quarts ni hores, però filla i neta la cuiden i la necessiten. Tots aquests […]

This is not here. Això és l’essència del teatre. No som on som. No veiem qui veiem. I tant de bo no fossim qui som. Però ho som. El públic és l’únic que seu contemplant la farsa, el joc escènic. I entra, si ho vol , en una dimensió no real, però alhora… real. This is not here et transporta a un altre lloc. Dins i fora teu. This is not here és This is here. Here és un petit escenari. Here és blanc. Here és decidir entrar en una nova realitat, o en una nova ficció. Sònia Masuda és asiatico-descenent i s’ha agafat com ferro roent a una grandíssima artista. A una ARTISTA. I ha tret d’ella material per […]