Carme Canet

Els nostres fantasmes arriben de nit, sovint. De nit i dormint. De nit i somiant. I els nostres fantasmes ens recorden el dol que ens cal fer dels nostres traumes. El dol. Queralt Riera ens acompanya en el nostre dol. Queralt Riera ens proposa romandre en el dol. Estar de dol. He vist una part de la proposta dramatúrgica de Queralt Riera. En dies alterns Carles Goñi i Muguet Franc es posen en la pell dels personatges creats a l’ombra de Hamlet i d’Ofèlia. Però l’ombra, les ombres són unes altres. Les ombres planen no només entre les cintes daurades de l’escenari. Les ombres planen en l’inconscient dels espectadors, en el subconscient dels espectadors. Inconsciència , consciència. Potser somniar. Jo […]

Ho sabem. El teatre ens obra a altres mons. Moltes vegades partim de la ficció per conèixer-los. A P.A.U partim de la crua realitat, de la veritat, de la no ficció per estimar-los. Per què si no els coneixem no els podem estimar. Quantes vegades he pensat que des del primer món ens queixem per què els nostres fills no tenen prou oportunitats. Però en quin món vivim? Us imagineu que el nostre fill vol anar a estudiar a l’estranger, i s’hi juga la vida per arribar-hi, i el retenen, i el maltracten, i pateix violència racial, i no parla ni s’entén amb el país on volia ser acollit, i en comptes d’estudiar acaba fent de manter? o volia ser […]

Tres vides conflueixen a Dau al sec per portar a escena el monòleg de Samuel Beckett. Tres vides dedicades al teatre, a la lluita i al treball escènic. Samuel Beckett va escriure aquest text per un actor, Patrick Magee. Boris Rotenstein la va dirigir a la URSS, quan Beckett estava prohibit, als 22 anys. Sergi Mateu, amb 18 anys, la presentava de final de carrera a l’Institut del teatre. El teatre té aquestes coses. Els projectes, les persones, les històries es troben, de vegades sense buscar-les. Així doncs, l’última cinta de Krapp, és per els seus protagonistes, d’una banda i l’altra de l’escenari, la primera cinta de les seves vides. O en tot cas, alguna cinta de les seves vides. […]

Mai ho tenim tot. Volem el que no tenim. Ho desitgem. I quan ho tenim, ja no ho tornem a desitjar … o sí. La vida se’ns mostra i se’ns oculta i hi ha qui en gaudeix, qui s’hi conforma i qui no. És cert que en el dia a dia l’avorriment avança. I hi ha qui el veu a venir, i fuig. Fugir. Fugir i intentar oblidar, fugir i seguir estimant. Gestionar les emocions és difícil a totes les edats. Dir t’estimo o l’he cagat també. Als somnàmbuls de Llàzter Garcia el triangle amorós és rodo. Però d’una rodonesa que té arestes, que té alts i baixos, que té porcions d’amor, d’odi i d’incertesa. La felicitat i el dolor […]

Hi ha un problema que cal esmenar ja. Com fer-ho, si t’emociones veient una obra de teatre, i moqueges, amb la màscara posada? És un problema. Soc a la Sala Badabadoc. I acabo de veure una obra que m’ha fet un rau rau tant gran a la panxa! He rigut, he plorat, he patit, he gaudit, he recordat. Les històries de l’avi Josep, de Mar Puig i Mateu Peramiquel són molt especials. Abans de posar els peus al carrer ja he enviat un missatge al grup de les meves amigues teatreres: “No us perdeu les històries de l’avi Josep”, els dic. Arribo a casa i entro dient: “M’ha encantat” L’endemà a la feina, em vaig trobant amb gent dels que […]