Una història per aprendre a escoltar

Aturar el temps per estimar els que ens envolten, i no permetre que ningú ens robi el temps, és el missatge que rebreu de MOMO, la nena que sap escoltar.La companyia de teatre Anna Roca ha fet de «Momo» un espectacle fantàstic. Fantàstica l’escenografia, la dramatúrgia, la interpretació i la direcció, la banda sonora, el vestuari, l’atmosfera i el missatge. Feia molt i molt de temps que una escenografia no em sorprenia tant. Us ho intento explicar, no per aixafar-vos la guitarra, si no per què no us ho perdeu. Per què quan us digui que és diferent, que és necessària, que és sorprenent us ho cregueu.No espereu trobar un escenari, ni un pati de butaques. Imagineu una glorieta d’aquelles de plaça de poble, on s’hi posava l’orquestra. Amb tres entrades i moltes obertures. Imagineu que sou dins, com en un circ rodó, però petit i íntim. Dues fileres de bancs, una més alta que l’altre. Sou dins, a sobre i a sota de l’espai escènic.Aquí escoltareu la història d’històries, la de Momo, i la de Gigi. I us amoïnareu amb els homes grisos.Escoltareu com ho fa Momo amb tothom. Escoltareu la història d’aprendre a escoltar. Michael Ende la va escriure el 1973 i la va titular “Momo o l’estranya història dels lladres de temps i de la criatura que va tornar el temps robat als homes”. L’any següent guanyava el «Premi de Literatura Adolescent d’Alemanya».Momo, com el Petit Príncep o la Pippi Lamstrung, és un personatge molt especial que viu en un espai poc convencional, al marge de la civilització. Són personatges “fora del temps”, personatges que observen i proposen noves maneres d’actuar, d’enfrontar-se a la vida.Tres actors interpreten tots els personatges de la història, combinats amb titelles i ombres. Marta Rius, que a més n’ha fet la banda sonora, que interpreta en directe, Jordi Gilabert i Anna Roca.Voldria explicar-vos, també, com m’ha emocionat l’espectacle. Voldria “parlar”, però de fet, surts de dins d’aquest impressionant espai (i aquí la impressió pren el seu sentit més literal de deixar petjada) on viu Momo, surts, deia, volent escoltar. “Escoltar” la història ha estat un plaer, com també ho ha estat “sentir-la” en tota la magnitud de la paraula. És cert que no és el mateix sentir que escoltar, com canten els actors, si fem servir l’accepció de la paraula sentir com l’acció que fem mitjançant l’oïda, però si li donem al verb SENTIR altres dimensions, us ben asseguro que a Momo sentim per la pell, pel cor i pel pensament.Anna Roca i la seva companyia ens fan SENTIR en majúscules.Momo dóna pistes de vida. Ens diu que tots ens podrem ajudar si ens expliquem els nostres sentiments. Amb sinceritat, mirant-nos als ulls, fins i tot en silenci.I ens adreça un missatge urgent: Fugim dels lladres del nostre temps, dels que no ens deixen assaborir de les amistats, de les nostres famílies, dels llocs, del temps.Aquest dissabte, 23 de maig, teniu dues oportunitats per dedicar el vostre valuós temps a vosatlres mateixos. Als vostres fills. Seran a Olot, al Teatre Principal, a les 19 i a les 21h. Carme Canet i Capeta

http://www.annaroca.com/…/momo-versio-lliure-de…/