Carme Canet

El «Paradís pintat” de la Pepa Plana, és tan fràgil, tan simple, tan bonic, tan de veritat. A partir d’una tragèdia la Pepa fa una obra d’art pintada i executada amb tota la tendresa i respecte que només pot fer una pallassa. “Que malament deu estar el món que les pallasses ens han de fer plorar”! deia la Pepa. Però a «Paradís Pintat» riureu!!! Però hem de ser capaços d’anar al teatre a veure pallassos adreçats a aquests adults seriosos que som, i deixar-nos sacsejar alhora que somniar. Si no ens deixem rescatar d’aquest mar insalubre, inculte, insociable de la mà d’una pallassa és que hi ha coses que no van bé. I tu, Pepa, no podràs salvar a tot […]

Close to Liza és un disc en 3D. Amb la perfecció musical de Virgínia Martínez amb Dani Campos al piano. Ells dos, sota la mirada atenta d’en Xavi Casan, et tela transporten a l’univers de Liza Minelli. En començar cada cançó, sovint molt conegudes, la Virginia respira fons i crea un nou personatge i , a cau d’orella, et regala una cançó i una altra, i et construeix un musical que et mira als ulls. No falta cabaret, ni New York, New York. Molt a prop de totes les notes i les paraules, i de les emocions d’una diva, dites i cantades per una actriu que no copia, per què és ella la que interioritza la Minnelli i la mostra […]

15 actors i 7 músics i un equip de preparació acurat, apassionat, fa que aquest espectacle s’ompli d’energia i de sentiments a flor de pell. La producció d’El despertar de la primavera no estalvia en mitjans humans, artístics, tècnics. Excel·lent la factura musical (Gustavo Llull), coreogràfica (Ariadna Peya) , interpretativa, direcció (Marc Vilavella), il·luminació (Dani Gener) , posada en escena, escenografia. Vull ressaltar les escenografies, en un espai gens fàcil, amb tants actors, amb pocs elements. Va tant a favor de la interpretació, del text i del subtext , tant a favor de l’argument, que seria inconcebible sense elles. Felicitats Ariadna Peya! L’adaptació al català de David Pintó, com sempre, tant encertada. Aquest Romeu i Julieta universal, dramàtic i tràgic, […]

Les paraules, sovint, no les trobem. A “You say tomato” les paraules fereixen, fan riure, remouen i quan es silencien ressonen molt lluny. La tragèdia (amb molt d’humor) d’una professió acaba sent la tragèdia (amb molt d’humor) de tots i cada un de nosaltres. Entendre’ns és molt complicat. Anna Moliner i Joan Negrié s’entenen a la perfecció com a actors. A l’obra estan divertits, mesurats i esbojarrats quan cal, i tendres o agressius. Al text intel·ligent i mordaç de Joan Yago, l’acompanyen dos actors/cantants immillorables. Anna Moliner actua i canta amb la frescor i la naturalitat de les grans actrius. Joan Negrié, amb llàgrimes als ulls, representa l’actor/amant enfonsant, en crisi, que de ben segur us farà reflectir petits o […]

No sé si és el silenci que ofega, l’horror estrepitós d’una bomba, o el lligam familiar que tant sovint no comprenem però ens remou el cor i el fetge. Ernest Villegas a “Un obús al cor” de Wajdi Mouawad es despulla de les seves pròpies emocions i pren, mot a mot, silenci a silenci, mirada a mirada les des l’autor libanès, i amb elles es torna a quedar nu davant les nostres respiracions sostingudes per silenciar-les i ens encongeix l’estomac. Un monòleg confegit des de la ràbia i la incomprensió, ressona dins el nostre cor, amb l’obús que, un cop més, els de la perla 29 fan esclatar molt a prop nostre. L’ampliació d’aquesta ressenya a Companyia de teatre i […]