Deliri a dos: L’absurd entenimentat

Deliri a dos
7/02/2021

Absurd és com sovint gestionem les relacions de parella. Absurd és com els partits polítics redacten els seus programes, i com, després els porten a terme (per dir-ho d’alguna manera) Absurd és negar l’innegable. Absurd és estimar fent-se mal. Absurd és callar davant les injustícies. Absurd és… no acabaria mai. Però el que no és absurd és el teatre de Ionescu. No és absurd anar al teatre a veure un text, aparentment absurd, que llença a tort i a dret veritats com punys. Podem riure de l’aparentment absurd, però del que no podem riure és de tot allò que autor, directora i actors ens serveixen en safata per fer-nos trontollar les nostres seguretats.

“No ens posarem mai d’acord”, mai, en les classificacions de gèneres teatral, de fet no es posarem mai d’acord en gaire bé res. Deliri a dos es transforma en un deliri col·lectiu, proper a al nostres dia a dia. Deliri a dos és un joc escènic, molt ben mil·limetrat, en el que Montse Puga i Oscar Intente juguen la dialèctica, la poesia, la cruesa i la tendresa de les paraules de l’autor romanès. I la juguen seguint les regles del joc més pur, més net. Joc net que els enfronta a les seves misèries, que poden ser les nostres, que els obliga a escoltar-se més enllà de les intencions.

Eugene Ionescu com Samuel Beckett a Europa, o Manuel de Pedrolo o Joan Brossa a Catalunya, es valen d’una tècnica dramatúrgica on unir filosofia i política, on l’argument queda enrere per quedar-se en el moment. No calen grans històries, no calen trames, cal dir, fer, pensar, i fer dir, fer fer i fer pensar. Aquest és un teatre que no és amable, però és necessari, és oportú, és ric.

Dir veritats, obvietats, i dir-les entre pausa i pausa, entre mirada i mirada, fluixet o cridant. Així és aquest tipus de teatre, on Montse Puga i Oscar Intente hi deixen la pell.

I com que hi ha altres maneres d’avorrir-se, podeu anar al teatre o quedar-vos a casa, que més tard ja pendreu decisions, tot i que les idees arriben tard, i els idiotes no tenen projectes.

Així doncs…. què hauria passat sí ….?

“No estem bé, estem malament”, però el teatre ens pot deixar tastar un xic més de vida, potser de saviesa, potser d’eloqüència, o potser d’existència.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

 

← Volver a Deliri a dos