Pau Senabre

El debut d’Ivan Benet com a director i dramaturg ens arriba de la mà de Teatre Nu, una formació de l’Anoia que decideix encarar, per primer cop, una obra teatral per a adults. I ho fa amb un resultat tan farcit de debuts com de qualitat. La companyia porta l’atrevida història d’una infermera que es veu obligada, de manera desordenada i malaltissa, a repassar què ha provocat que acabés deixant d’exercir a l’hospital després d’haver comès un gran error involuntàriament. L’encarregada d’encarnar el personatge que perpetra aquest monòleg és l’Aida Oset en un exercici d’esforç i concisió del tot meritori. Benet ha dissenyat i escrit l’obra al costat de Víctor Borràs, una coautoria que s’enceta en un dilatat dinar a […]

És per això que ballen. Les sis ballarines de Mawu trepitgen ininterrompudament l’escenari durant una hora per commoure, poderoses, els ulls que les miren. De la mà de la directora i coreògrafa Aina Lanas l’espectacle s’alça solemne i elegant des del moment en què descobrim els rostres de les seves protagonistes, les filles de Mawu, a punt per esdevenir una única energia impulsada per la mateixa força, distribuida en sis cossos. Totes elles brillen; de vegades alhora, de vegades individualment, en un espectacle que els escau a la perfecció. Totes elles provenen de diferents disciplines, però troben en Mawu un motiu que uneix definitivament la seva essència i les subjecta: la força de la dona, la seva figura i la […]

La ciencia ficción encuentra formas de innovación cada vez más interesantes en las salas pequeñas. Angelet utilizaba el morro de un coche, Cedó se recreava en una habitación de matrimonio y ahora Mar Pawlowski desnuda un espacio que solamente cuenta con dos frágiles cortinas blancas i una mesa austera para tratar una historia bonita y cruda a partes iguales. Si no fuera porque ya sabemos que se trata de una obra teatral, colaría como espacio de danza. La compañía El eje és capaz de llevar a su terreno una propuesta instalada en un futuro humillante que, de tan lejano a nosotros, termina siéndonos tremendamente cercano. Ellos mismos lo etiquetan de «thriller trágico, distópico, futurista y heterofóbico». Cuatro pilares sobre los […]

Las salas pequeñas normalmente sorprenden. A veces lo consiguen al pasarse de la raya con propuestas demasiado progresistas y renovadoras. Otras veces, ofreciendo pequeños montajes de disciplinas menos frecuentadas, como el teatro de objetos o el de máscaras. Esta vez sorprende al traer una obra que luce un equilibrio y complicidad absolutamente convincentes. Ni demasiado ni demasiado poco, en una sala que se amolda al refrescante show de la ingeniosa actriz sevillana Mari Luz Domínguez, con una potente base gestual, actitud autobiográfica, ejecución precisa y ligero sabor a monólogo. Para empezar, ya sorprende el juego que plantea la actriz dese el inicio. Un juego capaz de entremeter el público de forma automática y eficaz dentro de sus reglas. No es […]

Anar a veure La Plaça del diamant al teatre pot voler dir moltes coses. Havent llegit o no el llibre, tothom sap que estem parlant de l’obra insígnia de Mercè Rodoreda i això, d’entrada, compromet qualsevol intent de portar-la als escenaris. L’opinió sempre es mou dins els marcs de la comparació, en aquests casos. Però l’experiència, en aquest cas, val la pena. Encabir dues-centes setanta pàgines de l’original en poc més d’una hora i vint minuts d’obra és el principal mèrit de la dramatúrgia que Paco Mir ha brindat damunt l’escenari. Això té un preu: el ritme dels actes s’homogeneïtza i s’accelera, i trobem poc temps per a païr el que veiem des de la butaca. Però el propi llibre […]