És per això que ballen. Les sis ballarines de Mawu trepitgen ininterrompudament l’escenari durant una hora per commoure, poderoses, els ulls que les miren. De la mà de la directora i coreògrafa Aina Lanas l’espectacle s’alça solemne i elegant des del moment en què descobrim els rostres de les seves protagonistes, les filles de Mawu, a punt per esdevenir una única energia impulsada per la mateixa força, distribuida en sis cossos. Totes elles brillen; de vegades alhora, de vegades individualment, en un espectacle que els escau a la perfecció. Totes elles provenen de diferents disciplines, però troben en Mawu un motiu que uneix definitivament la seva essència i les subjecta: la força de la dona, la seva figura i la vida que se’n desprèn.
La posada en escena és mitja vida. Una de les virtuts de l’espectacle és, sens dubte, la comunió entre el disseny de llums, l’espai sonor i el disseny artístic, amb l’execució de la coreografia. Tots tres fronts llueixen per la seva idoneïtat i precisió. Amb ritmes tribals i melodies càlides el compositor irlandès David Duffy i la cantant guineana Nakany Kanté aconsegueixen definir una línea musical original tan remarcable com ho és el suport visual i tècnic que acompanya a la coreografia, a càrrec de Fran Ortega. El joc amb els sis elements en forma de bol i les seves sis llumetes ens remet immediatament a l’ambient africà que resideix en l’ideari col·lectiu. El vestuari, d’Esther Camacho, és l’altre encertat component que es suma i dóna joc a la perfecta i exòtica simbiosi entre elements d’escena i coreografia.
De la coreografia, més meravelles. La seva hora de durada es fa curta. La integració d’estils i disciplines que planteja Lanas, juntament amb el ritme i la distribució de les seves parts, provoquen que l’espectador es vegi obligat a no afluixar mai la vista per tal de no perdre’s cap detall. Lanas és capaç de trenar de forma àgil les peces de l’espectacle, basades en l’eix temàtic de la deesa africana i la seva experiència personal. Una peça rere l’altra, en regeneració contínua de dinàmiques, d’espais i d’actituds, acaben bastint un resultat tan sòlid que el mateix públic, a la part final, arriba a sumar-se a la festa picant de mans i reconeixent l’entrega de les intèrprets, fins i tot, amb algun crit.
Sorprèn que es recorri a mitologies i ambientacions foranes, en aquest cas africana, per a tractar temàtiques tan nostres i alhora tan universals com és l’empoderament i la llibertat de la figura de la dona i la seva identitat a través del moviment, amb gent d’aquí, ballant. Podriem fer ús del nostre entorn per a tractar el mateix tema. Aleshores, per què?Potser és degut al lligam que se’n pot establir amb l’origen de l’espècie a Àfrica i, per extrapolació, a la llum i foscor i tots els altres components que originen la vida i dibuixen l’espectacle. També és probable que es degui sobretot a l’estada que va fer la directora a l’Ecole des Sables de Senegal i a una voluntat de portar-ne els ritmes a casa nostra. Però alhora, això permet veure-hi un petit dilema de base en la forma. L’ètnia negra acaba sent la gran oblidada d’aquest plantejament. Si escollim allò africà com a objecte a través del qual parlar de problemes universals potser cal deixar molt clar que es fa en clau d’homenatge, o es pot córrer el risc de ser percebut com a excés de recreació.
Més enllà d’això, Mawu és un exemple preciós de culte als ritmes africans totalment recomanable, capaç de fer gaudir als ulls més devots de la dansa i de deixar bocabadats els ulls que la freqüentem menys habitualment. Una celebració de la vida entre elles, les ballarines, executant i gaudint un espectacle que els va com anell al dit, i nosaltres, els espectadors, aplaudint-lo. Després de veure Mawu, tots acabem adonant-nos, convençuts davant l’admiració, que és per això que ballen, elles.