Lluís Mayench Pierre

La Calòrica és sinònim de feina ben feta i bon teatre. Fa temps que ho demostren i, el que és més difícil, són capaços de mantenir-se en un altíssim nivell. Sempre tintats pel seu món i el seu humor particulars. En aquest espectacle, els actors expliquen males experiències laborals. Ho fan sempre des del llindar de la realitat i la ficció amb un personatge proper al grau 0. Però no us penseu que veureu monòlegs. Els altres actors col·laboren fent tota mena de secundaris que ajudaran a crear un univers que bascula entre l’humor i la crítica social. No sóc una persona que riu fàcilment veient obres de teatre. Somric amb complicitat però no ric. Doncs bé, amb aquesta obra […]

Cesc Gay ens presenta els seus veïns de dalt. Una comèdia que recorda obres de gran èxit com “Un déu salvatge” o “El nom” tant per estructura com per desenvolupament. Ara bé, comparada amb aquestes dues esdevé la germana petita. Però atenció, és una germana petita desacomplexada, molt eixerida i que fa el possible per fer-nos riure (i us puc assegurar que ho aconsegueix) El text és un joc de rèpliques i contrarèpliques enverinades. Un bon combat d’esgrima oral que enganxa (a vegades més que la trama). Els actors demostren allò que saben fer i ho fan molt bé. No hi ha risc en l’actuació (ni l’obra, ni el públic no els ho exigeix) però hi ha molt d’ofici. L’escenografia […]

El punto de partida es impactante (Atención: las primeras réplicas pueden quedar grabadas en su memoria) y el monólogo final de la obra es sobrecogedor. En medio podemos ver tres personajes que se mueven por el perímetro de la marginalidad emocional intentando dotar de sentido a sus vidas. “¡Atrévete si quieres a no hacer nunca lo que debes!” Estas palabras de Albert Pla parecen guiar Jacob, el personaje central de La pols. En un mundo donde todos debemos ser empáticos, solidarios, que tenemos que saber controlar los impulsos, manejar los sentimientos y aprender a resolver los problemas aparece un personaje que no lo hace (que no lo quiere hacer). Y no estamos hablando de buenos y malos sino de sinceridad […]

Ubú Rei es un trampolín. El punto de partida del riesgo, el talento y el juego. Cada escena está pensada para sorprender al espectador, para dibujar una sonrisa en sus labios utilizando una gran variedad de recursos escénicos que se suceden a un ritmo frenético y que van desde los cambios de roles hasta los momentos musicales. Pero, a pesar de que Ubú Rei se deja hacer sin oponer demasiada resistencia, tantas ganas de sorprender acaban saturando un poco y hieren el resultado final. También hay que remarcar que se hacen muchas referencias a la actualidad citando por ejemplo al ministro de educación, la niña, la crisis… Pero da la sensación que van a buscar más el gag que la […]

Inferno és en realitat el paradís de Felipe Cabezas. Durant 1 hora i quart l’actor ens explica un monòleg farcit de colors a través Tristano Martinelli i la seva màscara d’Arlecchino. Per davant nostre hi veiem passar la guerra, l’èxit, la mort, la desesperació i sobretot les ganes de viure d’una companyia de teatre del segle XVI. Crec que ens trobem davant d’una obra que si t’enganxa et mantindrà atrapat tota l’estona. Gaudiràs dels personatges, de la pantomima, de com es creen espais només amb la mirada o la il·luminació justa i d’un munt de detalls i refinaments que et fan platejar-te tornar a veure l’obra per reviure de nou l’experiència. Ara bé, entenc que si no entres de bon […]