Lluís Mayench Pierre

A menudo el teatro te regala noches irrepetibles. Es por eso que nos gusta tanto. Una vez has vivido la primera, quieres más y más… Pero cada vez es más difícil conseguirlo. Hay demasiados factores que deben convergera la vez en un mismo espacio y tiempo. Pues bien, la obra capitaneada por Licia Maglietta lo logra. Y lo sabes desde el primer instante, cuando se ilumina el escenario y la ves allí sentada. Qué manera de sentarse y de moverse y de hablar! Trabaja tanto los detalles que con muy poco lo dice todo. Durante los silencios puedes ver perfectamente su discurso interno sólo viendo los pequeños movimientos de la cabeza, del torso, de las manos… Consigue que a los […]

La Norma de la Extinció es un cóctel de ilusión, trabajo bien hecho, riesgo, exploración teatral y acierto. Una bebida que pasa suave pero con matices suficientes para poderlos saborear. La obra original de Chéjov (Platónov) es sacudida con tal destreza que conserva todo el aroma y el alma. El ritmo es constante y se sirve con pequeñas dosis de genialidad. Los personajes viven una noche loca llena de alcohol, amor, encuentros inesperados y decisiones difíciles. Son jóvenes y lo pasan bien (muy bien) pero el futuro rápidamente deviene presente y esquivarlo se hace imposible. A pesar de la duración, no empalaga ni emborracha. Hecha por una compañía joven que seguro que conseguirá, entre sus espectadores, unos cuantos adictos.

FEM. La llista de Lourdes. Sota aquest títol enigmàtic s’hi amaga un espectacle diferent i necessari. És diferent perquè està plantejat com una classe on el públic està assegut al voltant d’una gran taula i ha de començar omplint un dossier (no us espanteu que us deixen copiar amb el mòbil!). I tot això per a què? Doncs ben senzill, hem de cercar entre unes llistes de noms d’artistes que hi ha damunt la taula els que són dones. Com ja us podeu imaginar, en són ben poques les que hi surten i aquest és el punt de partida de la peça. A partir d’aquí, durant una hora repassarem i descobrirem 13 dones que utilitzen el seu cos per fer […]

Nosotros no nos mataremos con pistolas és una obra que tracta el retrobament d’un grup d’amics que fa 5 anys que no es veuen. A diferència d’altres peces que comparteixen premisa, aquesta s’allunya dels clixés del gènere i aprofita els tòpics per avançar a tota velocitat. Les rèpliques són ràpides i esmolades. Els personatges estan ben definits des del principi i tenen una bona evolució encara que en alguns moments tingui salts un pèl bruscos/forçats i algunes accions quedin precipitades. No obstant això, han aconseguit crear (recrear) una situació altament reconeixible. Uns mil·lenials de 30 que fan balanç de què han “aconseguit” i de qui són a partir de retrets, desitjos, mentides… i, sobretot, moltes veritats (d’aquelles que fan mal). […]

Quatre nens castigats sense pati (bé, dues nenes i dos nens) miren des de la finestra de l’aula com els seus companys i companyes juguen a futbol, munten coreografies i fan de pares i mares. Gran part de l’obra fa la sensació d’una gran coreografia d’imatges, frases conegudes i moviments corals que mantenen el nivell energètic molt alt. El ritme es genera a partir de diferents escenes (algunes narrades i d’altres interpretades) i uns monòlegs que ajuden a la reflexió. I és que entre la comèdia i els llocs comuns proposats també existeix un espai per veure com les conductes innocents de la infància ens han marcat a l’hora d’entendre la competitivitat, la pertinença a un grup, el gènere, les […]