Lluís Mayench Pierre

L’obsessió per ser original sovint juga males passades. Quan pretens trencar amb la tradició (ser gamberro, per entendre’ns) cal arriscar i no deixar res a mitges. Las Amistades Peligrosas són un coitus interruptus constant. El director crea tot un seguit de codis i convencions teatrals que plàsticament podríem dir que funcionen però que no els hi permet prou recorregut per a poder integrar-se orgànicament dins l’espectacle. Al cap de cinc minuts d’obra ja està tot el peix venut. El desenvolupament d’aquesta serà un recargolar-se sobre si mateixa cercant la millor manera de ser representada. Una obra en conflicte constant amb una posada en escena que no sempre va favor del “drama epistolar” ni del registre còmic d’alguns actors. A més […]

L’estrès és un monstre que ens devora. Arribar a casa, obrir la porta, deixar les maletes, respondre el telèfon, netejar la casa, anar a la feina… Llegué para irme ens regala boniques imatges (dins l’univers clown) de la soledat de l’ésser humà contemporani. La necessitat de trobar l’amor en el record, la impossibilitat de descans quan el llit t’escup del paradís, el desig sexual en l’únic company que tens a mà -un electrodomèstic-, i l’omnipresent i incansable contestador que ens subratlla la incomunicació. No obstant això, el talent i la tècnica de Gabriel Chamé Buendía estan totalment desaprofitats per la manca d’una bona dramatúrgia. En molts moments ens trobem en una successió de gags buits de contingut, quan es troba […]

Les bones intencions poden posar dempeus al públic. Poden fer que marxi del teatre content i satisfet. I, fins i tot, poden fer que la gent vegi una obra que en realitat mai no ha existit. Com és possible? Doncs bé, pper una banda trobem una il·luminació poc precisa que distreu amb reflexos incomprensibles, un espai sonor que s’encaparra a subratllar el que ja veiem i una escenografia que ni evoluciona ni acompanya l’obra. I el text hi ha moments que és millor no escoltar-lo. De debò, ho dic seriosament. Gira sobre si mateix una i una altra vegada, intenta instruir i moralitzar (a no sé quina població de no sé quin segle), a més a més, és previsible i […]

M’agraden les obres amb dosis metateatrals. Ho confesso. N’he vist unes quantes i n’he llegit moltes més. Gràcies a Un recuerdo de Avignon he descobert que aquest joc entre realitat i ficció no és suficient per aguantar una peça. No obstant això, l’obra és honesta. Ensenya les seves cartes al quart d’hora de funció i, tot i tenir mala mà, decideix no canviar-les. Si la voleu anar a veure, us trobareu amb un divertimento (no especialment divertit) sense pretensions (i això últim ho dic com una cosa bona). Els millors moments, per a mi, és la crítica (força encertada) a tot el món del teatre: productors, directors, tècnics, actors…