L’obsessió per ser original sovint juga males passades. Quan pretens trencar amb la tradició (ser gamberro, per entendre’ns) cal arriscar i no deixar res a mitges. Las Amistades Peligrosas són un coitus interruptus constant. El director crea tot un seguit de codis i convencions teatrals que plàsticament podríem dir que funcionen però que no els hi permet prou recorregut per a poder integrar-se orgànicament dins l’espectacle.
Al cap de cinc minuts d’obra ja està tot el peix venut. El desenvolupament d’aquesta serà un recargolar-se sobre si mateixa cercant la millor manera de ser representada. Una obra en conflicte constant amb una posada en escena que no sempre va favor del “drama epistolar” ni del registre còmic d’alguns actors. A més a més, al tenir una història coneguda les sorpreses no recauen sobre la trama i tot l’interès fa equilibris en les escenes més morboses que ens planteja el text i en el plaer estètic que ha proposat el director.
Així doncs, per què hem d’anar a veure aquesta obra? Hi ha escenes memorables. Alguns actors (sobretot actrius) fan un treball excel·lent. La música en directa està ben treballada i s’integra dins el conjunt de la proposta. I sobretot perquè és una proposta de majories diferent del que estem acostumats a veure i que tot i així agrada (i pot obrir la porta a d’altres tipus de muntatges).