Josep Maria Ribaudí i Martí

Pel meu gust acumula uns quants problemes (que detallo al post) que han fet que no me la cregués. També té virtuts (que detallo al post), però no han sigut suficients per inclinar la balança. La Seca amb entrades exhaurides i un públic entusiasta. Per sort no a tots ens agrada el mateix. Imagineu-vos que a tots els homes ens agradés la mateixa dona, o el mateix home… Crítica completa » http://bit.ly/1XWmnot

Perquè tot i alguns defectes, segons la meva valoració, és una obra molt interessant que els coneixedors de Txèhov apreciaran amb escreix. Tosar potser s’ha passat un pèl en l’extensió i la introducció d’elements no del tot teatrals, però ha exercit de director impecable, com ens té acostumats i l’Imma Colomer, en un paper que és un bombó, ha estat immensa i ha fet que se’n humitegessin els ulls. Els fons musicals de piano en directe, un encert. Aneu-la a veure, potser no és perfecte, però com va fer dir Billy Wilder al seu personatge «ningú no és perfecte» i, redéu, tenia molta raó. Crítica completa » http://bit.ly/1TxfQxF

D’això va l’obra… però han passat trenta-set anys; víctima i victimari aleshores en tenien setze. Ha plogut molt, però tanta aigua no ha servit per a fer net. Owen Mccafferty és nord-irlandès i sap de que parla, i per desgràcia a Espanya també sabem una miqueta de que va aquesta pel·lícula. L’autor en cap moment pren partit i això fa que l’obra sigui sincera i gens propagandística, al contrari. Tot i detestar la violència, acabes compadint als dos personatges. Crítica completa » http://bit.ly/254hvzP

No me l’he cregut. És un thriller «laboral», però les coses que han passat, a les empreses no passen. No puc dir en quins errors ha caigut Toni Cabré perquè un spoiler en una obra d’aquesta mena ho rebenta tot, però a mi no m’ha convençut. Un altre problema me l’ha creat Òscar Molina, el director, i és que part de l’obra ha funcionat a crits, i com deia la meva àvia «no pre cridar es té més raó». Crítica completa » http://bit.ly/1TmoaQu

Amb mèrits compartits. Per començar Friedrich Von Shiller, l’autor d’una de les filigranes del romanticisme. A continuació Sergi Belbel amb una adaptació (i reducció) magistral. A continuació amb Max Glaenzel i Mercè Paloma (escenografia i vestuari) i per acabar amb tots els actors que han estat en el seu paper exacte per fer-nos sentir les sensacions que ens han fet vibrar fins a tocar el cel amb les mans. Gran nit de teatre amb un Lliure ple de públic entusiasta, rendit davant l’excel·lència. Ah, els clàssic ben fets… Crítica completa » http://bit.ly/1Xd4KAi