Josep Maria Ribaudí i Martí

  Perquè és un psico-thriller de molta envergadura i perquè els psicòpates a mi em fan por; tothom que em coneix sap que sóc delicat com una princesa. Han passat quasi vint anys i l’obra es manté fresca… no, no és la paraula. Digue’m que no ha envellit; de tarats n’hi ha a tot arreu i en tots els temps. La trama és una filigrana que va de pirueta en pirueta, però mantenint-ho tot ben lligat. Magnífica direcció se Sergi Belbel i actuacions notables del duo David Bagés i Mima Riera que a més està espectacularment guapa, cosa que el paper demana. Escenografia, il·luminació i vestuari al mateix (alt) nivell. Aplaudiments sonors i llargs, merescuts.           […]

Perquè han passat 45 anys però la peça manté la potència intacte, com la que vaig veure al Capsa el 1972. És dura, desesperant, lenta i en blanc i negre com l’època en que es va fer; el merda de Franco encara era viu i Andalusia continuava sent un cortijo de quatre poders fàctics. No hi ha diàleg (no hi fa falta) perquè el que s’ha de dir es diu amb imatges, cante, ball, toque i especialment esforç per deslliurar-se de les lligadures que tenen a les persones esclaves d’aquella terra mal administrada, perquè en realitat és una obra rural.           Crítica completa »  http://bit.ly/2tGdAje

Òpera per a ser representada per canalla. El seu creador, Hans Krása, la va reconstruir de memòria quan el van tancar al camp de Terezín; era jueu. Va aconseguir que li deixessin representar unes quantes vegades i d’aquesta manera els infants del camp van viure, almenys de tan en tant, la sensació d’estar en un món normal. Una partitura molt interessant i gens fàcil que escolars de Barcelona han interpretat amb il·lusió i bones maneres, acompanyats per l’orquestra BCN216 i sota la direcció escènica de Els Pirates. ha valgut molt la pena encara que no hi tinguessis cap fill, nét o nebot.           Crítica completa »  http://bit.ly/2se4GoM

Desesperant i desesperançada, intensa, volgudament lenta, moralment fosca… Strindberg és així; pobret estava ben torrat, esquizofrènic, misògin, però tot i així sense ell el teatre actual segurament no seria el mateix. L’obra passa en la sala d’estar de la vivenda d’un capità de l’exèrcit de terra que viu amb la seva dona que va abandonar la carrera d’actriu al casar-se. Mal rotllo, retrets, misèries… La visita del cosí i amic reconduirà la relació? Jordi Casanovas l’ha dirigit i n’ha fet l’adaptació, reduïnt-la, i els tres intèrprets, Lluís Soler, Mercè Arànega i Carles Martínez l’han deixat a gran altura. Bona idea la d’escurçar-la perquè amb 90 minuts n’hem tingut suficient d’aquell ambient tòxic que es respirava en aquella habitació.     […]

Realment impressionant, colpidora, extranya, trista, aquesta part de F.R.A.U. que se’ns ofereix al Teatre Akadèmia on aquest Lear, vell i derrotat torna a casa al final de la vida. S’enfronta als seus dubtes existencials, es qüestiona el seu destí. Un Lear que pretén repartir un regne que ja no hi és, el de la llengua, però la llengua està morta… Un Oriol Genís magnífic acompanyat de les no menys ajustadíssimes Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó. Albert Arribas ha fet una direcció d’aquelles de treure’s el barret. Una obra d’aquelles que fan rumiar, que quan arribes a casa i et pregunten «com ha anat?» contestes «demà t’ho diré».         Crítica completa »  http://bit.ly/2rFfWyc