Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, totes aquestes coses en una obra difícil de pair, molt complicada, fosca, però absorbent. Que ens atrau d’aquesta parella? La mort del fill petit? A mi no, això m’esgarrifa i m’angunieja, no m’atreveixo ni a pensar-ho, però els ha passat. Els dos personatges parlen de la seva relació, d’amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de vegades, amunt amb tendresa, una muntanya russa. Per sort, per a nosaltres els espectadors apareixen tres personatges, el trio circense, que ens i els ajuden a tirar endavant, de manera màgica. Circ poètic, una cosa que no sabia que existís, i ara ja estem salvats, els espectadors. Obra estranya que no s’hauria de perdre ningú. Valents els Sixto […]

Perquè la Vicky, la futura actriu, per fer una mica de pasta i poder emancipar-se es veu obligada a treballar de Orientadora de Sala, una feina de merda que l’obliga a estar vuit hores dreta, aguantant el mal de peus, sense parlar, excepte quan adverteix als turistes: fotos sin flash, por favor; no sobrepasen el cordón de seguridad. Que pot fer, doncs? Somniar i traslladar les seves fantasies a un compte de Twitter, i sí, deixa anar la seva imaginació que és l’únic que té a l’abast. Teatre interessant, molt divertit i desinhibit; diferent del que es fa per aquí, i per això sol la val la pena; a més La Badabadoc és una sala preciosa, d’aquelles de teatre de […]

Així és com m’he avorrit amb aquest Calígula de Camus. Sóc dels que opinen que l’obra ha caducat, i per acabar-ho d’espatllar la direcció de Mario Gas és més plana que la Terra a l’Edat mitjana. Amb aquest material i la manera d’enfocar-lo, els actors no han pogut fer res més que prestar-hi el seu ofici, que no és poc, especialment el Pablo Derqui, la Mònica López i el Xavier Ripoll, que tenien els paper importants. Per acabar-ho d’espatllar a mitja obra han aparegut «la Màscara, el Joker i el David Bowie» cantant i ballant Let’s Dance, una collonada d’aquelles per a recordar, per a recordar-se de la mare que… En aquell moment m’ha semblat que em fotien el pèl, […]

Per què la Juana Inés, dona culta, pintora i escriptora pertany al Siglo de Oro Español, i es va fer monja no per vocació, sinó per no estar sotmesa a un marit i poder fer el que li agradava; vocació poca. Els de Teatro Nómada de Mèxic han muntat una història que arrancant al XVII salta cap el XXI sense manies per descobrir que les dones tenen encara els mateixos problemes i ho fan barrejant tècniques, parlant, escrivint a les parets,  i a través de videos amb entrevistes on queda clar que una «guarra» és una noia que s’ho deixa fer tot, i un «guarro» és un xicot que va brut i desendreçat; encara anem així. També acompanyem a la Juana […]

Per la meva manera de veure-ho no ha passat d’aquí. Cinc dones, no actrius professionals, ens han explicat el seu camí (no de roses) per arribar a Gràcia, escaquejar-se de la policia, aconseguir papers, reunificar la família… sempre fent feines de neteja, allò que en argot actual anomenen QUELI (la QUELImpia), Per no ser professionals ho han fet força bé i hi ha hagut moment ben divertits. Un documental voluntarista. Des del meu punt de vista no ha passat d’aquí.           Crítica completa »  http://bit.ly/2vmmkbj