David Elfa Novoa

David Plana ens aproxima a la figura d’un pare i polític que en qüestió de només una nit veurà com el seu món canvia a l’adonar-se que aquest no és tal i com ell l’havia anat construint. Sens dubte, es tracta d’una trama interessant que l’autor va desengranant alhora que assistim a l’evolució que viu el protagonista, anclat en la protecció del seu propi pensament. Així, Plana encerta a l’hora de crear aquest personatge conjugant la profunditat amb l’entreteniment, tot i haver alguns altibaixos en la trama que per sort no arriben a fer ombra al conjunt. En aquest sentit, els actors defensen amb eficàcia els personatges, fins i tot en aquest moments més febles, fent que l’obra no decaigui […]

Aquesta obra és una versió lliure de La tempestat de William Shakespeare, la qual s’inspira tambè en l’inici de La pesta d’Albert Camus, fent servir alhora peces musicals de La tempesta de Beethoven. Sens dubte, Jordi Oriol apunta alt, com ja ho va fer amb La caiguda d’Amlet, i el resultat en general és satisfactori. No obstant, un pot tenir la sensació que va bastant perdut al començament de l’espectacle, podent-se sentir envaït per un discurs en el que costa entrar i amb el que potser un pot sentir que realment no sap que està passant a escena durant la primera part de l’obra. Malgrat això, la posada en escena és tan potent visualment que aconsegueix atrapar del tot a […]

Fa pocs mesos, vam poder veure a les sales de cinema la pel·lícula Sufragistes, escrita per Abi Morgan, autora de l’obra que ara se’ns presenta al Romea. En aquella ocasió, també es feia incís en la visió femenina del poder, tot i que a través d’una batalla ben diferent com evidencia el seu títol. De fet, aquesta visió, enfocada des de diferents angles i històries, sembla ser un tema recurrent en la autora, la qual també va escriure La dama de hierro, el qual seria un exemple més. En aquesta ocasió, els quatre personatges de la funció es troben a escena esperant al dictador d’un país que està a punt de patir una revolució. Es tracta d’una proposta força interessant […]

Una de les primeres peces que es poden veure en l’edició del Grec d’enguany és una suggerent lectura de l’obra de Beckett, però feta des d’una òptica diferent a la que el dramaturg ens té acostumats. De fet, no es tracta d’una posada en escena de les seves obres, sinó de la representació d’allò que l’autor ha despertat en els integrants d’Arcane Collective. En aquest sentit, l’espectacle navega entre la dansa i l’expressió corporal, però sense utilitzar elements de ball en pràcticament cap moment. Així, aquest esdevé una proposta arriscada en la que no resulta fàcil d’entrar, però en la que un cop ho fas t’arrossega a través de les emocions que desperta. Realment, els intèrprets fan un gran treball, […]

Des de fa anys, acostumo a anar veure tots els muntatges que fa l’Oriol Broggi, ja que sempre em sorprenen amb la seva posada en escena i per la qualitat que ofereixen els textos escollits. En aquesta ocasió, cal dir que ell mateix s’ha superat aconseguint instants d’autèntica màgia teatral, d’aquells que no només transmeten emocions, sinó dels que les fan crear dins nostre al contemplar autèntics moments de bellesa. No obstant, l’obra ha quedat coixa, ja que això no ha estat suficient per aconseguir un peça rodona. En aquest sentit, el text presentat resulta molt dilatat i dificil de digerir pel tipus narració escollida, afegint-se el fet que s’ha optat per una direcció d’actors excessivament monòtona. Així, aquesta resulta […]