Betty Enguix Silvestre

Entrem al saló d’una casa. Entrem talment al saló d’una casa en guerra. Des de l’inici, sentim que som a una casa on no queda pràcticament res, on el buit que ha deixat tot el que hi havia està sent ocupat per la pols… el gris… i el fred, sobretot el fred, un fred que ens travessa fins als ossos. Ràpidament ens podem posar en la pell dels personatges: què no faríem per un minut de caliu quan sentim aquest fred insuportable, i no tenim més abric, ni aigua calenta, ni cap lloc on refugiar-nos? Hi ha un moment en que es torna molt difícil mantenir el seny, entra amb força l’instint de supervivència. No importa com d’intel·lectuals i racionals […]

Fosc. Comença la muntanya russa: Benvinguts a l’essència més pura d’una dona neuròtica comuna. D’entrada el que més destaque d’aquest monòleg és just això: com és capaç de captar l’essència del que és la neurosis i transmetre-la al 100%. I com l’actriu és capaç d’interpretar-la d’una manera tan verídica. En aquets 60 minuts he passat pels estats pels que et fa passar la persona neuròtica: tendresa, cansament, risa, irritació,…He sentit ganes de dir-li que és cansina i d’abraçar-la, li hauria cridat que espavile i deixe de compadir-se no se quantes vegades i d’altres m’he sentit plenament identificada i m’ho hauria cridat a mi mateixa. Pur nervi, pura inseguretat, pura indecisió, pur desequilibri. Exasperant i atractiva. Així és i això és […]

És de por? És el primer que em pregunta la meva amiga al primer minut. Li responc que no, però la veritat, que segons com es mire, podríem dir que si…Ens trobem una vegada més davant una adaptació de tot un clàssic, un Shakespeare, un rei Lear. Però ben diferent a les versions que he vist fins ara. D’entrada, sols un personatge en escena: el bufó. Però això sols és d’entrada. Poc a poc anem sumant personatges: el rei, les seves 3 filles, Kent, el rei de França…tot i que a l’escenari continua havent sols una persona. Un actor que lluita per sobreviure, les seves filles, un amic que decideix abandonar i marxar al camp…i a l’escenari una persona. Un […]

Un exemple de com la qualitat pot obrir perspectives. No és el tipus de teatre que m’agrada, a priori. De fet, a l’inici, em va costar molt entrar i em preguntava que m’havia portat fins aquí. Poc a poc em vaig anar obrint, estava receptiva al que anava passant, vaig riure molt, i l’aplaudiment del final va ser totalment espontani i amb ganes! Un aplaudiment per reconèixer i agrair una feinada tremenda i una gran qualitat. Ens trobem amb dos actors que encarnen múltiples personatges, cadascú més estrambòtic i exagerat. A l’escenari veig molta imaginació, i un ventall grandíssim i extraordinari de possibilitats per passa d’un a l’altre sense que l’espectador es perda. Treball intens i acurat de personatge, de […]

Proposta de noves dramaturgies totalment, fa honor a aquesta classificació. Molt especial, molt conceptual, molt curiosa i res convencional. Entrada grandíssima, per a mi el millor de l’obra està ens els primers minuts: skaters que sols amb els seus cossos i amb una plutja d’imatges estàtiques que creen, ens fan viure amb ells una tarda qualsevol a la paça del MACBA. I ara incorporem els monopatins, donant moviment i so. La cosa es va activant i, en un moment àlgid, l’aparició de dos personatges! Trenquen completament l’ambient «callejero» que s’ha creat i, de quina manera! Amb una breu, senzila i magistral coreografia. Impecable seqüència de moviments que hipnotitza, per passar a un text proper, còmplice i molt irònic sobre l’época […]