Aleix Bonet-Ragel

Algú pensava que després de Blasted (Rebentats) a la Sala Petita del TNC, seria possible tornar a viure un Pere Arquillué al límit entre l’esquizofrènia i el seny? Doncs sí, i això només passa a la petita caravana de Johnny «el Gall» Byron. Un personatge especial, com els que ja no queden; sense pèls a la llengua per lluitar contra les desigualtats i les llibertats personals, però que posseeix allò que ens fa ser humans: les debilitats. El Gall no seria tan gall sense la seva mà dreta, Ginger (Marc Rodríguez) que neda en les mateixes aigües que ho fa Pere Arquillué. D’una manera molt còmoda et porten a una empatia amb els dos personatges que durarà fins al final […]

Límits ètics, límits socials, límits religiosos, límits biològics… tots aquests són algunes de les fronteres que creua l’eutanàsia. Un tema tan actual com el deixar-se morir, el fet de voler descansar en pau, sense patir, és el pal de paller del text de Marta Buchaca que mostra, fredament, comparant els humans i els animals. Una declaració banalitzadora de l’eutanàsia on una gossa i la mare del propietari (de la gossa) queden al mateix nivell. Marta Buchaca presenta a l’espectador un text rodó, amb intencions morals amagades, on els dos protagonistes tenen les seves manies i els seus «defectes» que queden en relleu al combatre el tema principal. La dinàmica de l’espectacle pren una velocitat de creuer i el ritme frenètic […]

No tots els records han de ser petits ni quedar amagats en la imaginació, amb aquesta premissa Pere Riera podria presentar «La dona del 600». Un text que ens parla del dol, el record, les relacions i, sobretot, l’acceptació d’un mateix. Cadascú amb el seu passat i els seus defectes però que si s’aturen i hi pensen, junts construeixen un puzzle perfecte. Una comèdia disfressada de drama o un drama disfressat de comèdia a parts iguals, on les transicions d’escenes de drama a escenes d’humor estan molt ben conduïdes portant a l’espectador a un ambient ple de nostàlgia i dramatisme precedit d’humor i riure. L’escenari del teatre Goya demostra la capacitat tot-terreny que té, convertint-se en una pista de ball […]

Del cocktail de diversos estils musicals com els esclops d’Irlanda, del nord d’Anglaterra i Escòcia amb balls ètnics africans neix, vora el segle XIX, el claqué. Uns moviments amb el peu per acompanyar les cançons, i d’aquesta manera accentuar el ritme d’aquesta. Per altra banda, fa trenta anys va sorgir un estil de música marcat per l’ús d’un sintonitzador, d’un sampler, d’uns seqüenciadors, i òbviament, d’uns ordinadors; el que coneixem com a música electrònica. La companyia UNUM aconsegueix eliminar aquest lapsus del temps que separen el claqué i la música electrònica i crea un espectacle on es fusionen dolçament. Després de presenciar la carta de presentació del que serà la trobada, l’especatdor entra en un estat hipnòtic agradable que farà […]

Si viatgéssim milers d’anys enrere, veuríem que hi havia sis espècies d’humans. Avui en dia, només en reconeixem una. I, veient els diferents casos de tirania que hi ha repartits per la Terra actualment, per què hauríem de necessitar-ne més, no? Doncs això és el que planteja Roc Esquius en una fantàstica demostració de tenir el cap ben estructurat, per veure clar situacions que són poc habituals trobar en una societat com en la que vivim. Enric Cambray i Marta Bayarri ens situen en una distopia que mai podrem saber del cert si és el 100% de ficció o camina sobre la fina línia entre la realitat i la invenció. Un text àgil i planer ple de registres que permet […]