Xavi Duch torna a estar a la cartellera barcelonina. Després de participar en musicals d’èxit com Spamalot, The wild party, Guapos&Pobres, El petit príncep o Sugar, ara li toca defensar una petit joia de Jonathan Larson, l’autor de Rent. Es tracta d’un projecte molt personal que parla de la inestabilitat de la professió i de les dificultats per viure d’allò que a un realment li agrada. L’acompanyen còmplices com la Lu Fabrés o el Marc Pociello, tots sota la direcció de Ferran Guiu.
Quedem al Gaudí, hores abans d’una de les funcions. Entrem a les entranyes del teatre i m’explica que abans havia estat un supermercat, i que alguns dels vestuaris eren les antigues càmeres frigorífiques, on es guardava la carn o les verdures. Després d’aquesta divertida confidència, seiem al mateix sofà de la funció i comença a explicar-me amb gran entusiasme la seva relació amb Tick Tick BOOM!
XAVI DUCH: L’espectacle té d’especial que és una joia teatral i que és la primera obra de l’autor que va crear Rent, un musical que em va marcar totalment quan el vaig veure amb setze anys al Teatre Principal. Va ser com una catarsi, com un clic a la meva vida. Em va atrapar completament i em vaig tornar un gran admirador. Vaig començar a recopilar les bandes sonores de Rent de tot el món (en tinc de tots els països on s’ha representat) i també vaig viatjar a Londres a veure les tres versions que se’n van fer… I de cop, en paral·lel, comences a investigar i apareix Tick Tick BOOM!, una partitura preciosa que m’acompanya des de l’adolescència. Una música que beu directament de Sondheim i que mostra totes les influències de Larson en aquell moment.
TEATRE BARCELONA: Per tant, suposo que li devies a Larson portar-nos aquest musical inèdit a Barcelona…
X.D.: Penso que, com a absolut devot del gènere, fer aquest espectacle a Barcelona és molt especial perquè parla de la figura de Larson i d’aquesta inquietud de voler canviar el gènere. A més, m’enganxa en l’edat ideal per fer-lo i en un moment vital meu en el que connecto molt amb el que s’explica a la funció. Va costar una mica amb el tema dels drets, que sempre és molt complicat, però recordo que després d’un càsting fallit vaig trucar al Ferran i li vaig dir: “Toca fer el Tick Tick BOOM!, al Gaudí, i amb la Lou i el Pociello”. Vam engegar la màquina i aquí estem.
T.B.: I com és interpretar en escena a l’alter ego de Jonathan Larson?
X.D.: És la primera vegada que interpreto a algú que ha existit, i assajant se’ns posava la pell de gallina. Hem viscut bastantes catarsis perquè ha coincidit que tots estem en un moment molt connectat amb el que s’explica en aquesta funció. Fer el Larson a escena és un honor, i a més era un projecte que tenia darrera l’orella i que no volia que me’l prenguessin. I no tant per l’ambició de voler fer aquest paper, sinó pel fet de passar per aquí, de poder explicar aquesta historia. Per exemple, he renunciat a la quarta temporada d’El petit príncep per poder estar aquí. He renunciat a molts diners i a una vida més estable per viure això.
T.B.: Has pogut comprendre millor a aquest geni des de dalt de l’escenari?
X.D.: Sí, i tant. Larson era un veritable geni. Si hagués viscut s’hauria convertit en el Sondheim del segle XXI, com ara li està passant una mica al Lin-Manuel Miranda, que també ha trobat una altra manera de portar el gènere a l’escenari, amb hip hop, amb rap i amb propostes estètiques molt xules… Estic segur que si Larson no hagués mort prematurament hauria acabat tenint una carrera molt brillant, i m’atreviria a dir que fins i tot hauria acabat fent pel·lícules amb Disney.
T.B.: Larson va morir la nit de l’assaig general de vestuari de Rent. No va poder assaborir mai l’èxit, tot i que a l’obra es parla d’un dels seus grans triomfs: rebre el reconeixement del seu gran ídol, Stephen Sondheim.
X.D.: Sondheim el va apadrinar. Larson li va enviar material i van poder-ne parlar. Allò va ser molt bèstia, perquè en aquell moment Sondheim estava a la cresta de l’onada. De totes formes, Larson va aconseguir moltes coses sense ni tan sols saber-ho… Volia apropar Broadway als seus amics, que era gent sense gaires recursos, i gràcies a ell es va començar a fer la loteria de la primera fila, que es va mantenir durant els dotze anys que Rent va estar al Nederlander Theater. Una loteria que posava les localitats de la primera fila a un preu molt assequible. A partir d’allà, molts dels teatres del voltant ho van començar a fer, i ara ja es fa pràcticament a tot arreu. I això va ser per Larson, que no tenia només la inquietud d’acostar la gent del carrer a Broadway sinó també de pujar-la a l’escenari, perquè volia parlar de molts temes que en aquell moment eren incòmodes o tabús a principis dels noranta: la Sida, la homosexualitat, la precarietat laboral, les drogues… Broadway era molt burgès i ell volia parlar del que coneixia.
T.B.: I, finalment, va aconseguir crear escola…
X.D.: Sense cap mena de dubte. Anys després Lin-Manuel Miranda seguiria la mateixa línia amb In the Heights… I també hem pogut veure experiències similars amb Next to normal o Fun Home, que per cert hauran estat programades aquesta temporada a Barcelona. Està molt bé que les productores apostin per un material que, a priori, és tan poc llaminer pel gran públic.
T.B.: L’obra ens parla d’un èxit que no arriba o de la dificultat de viure de la música. Suposo que també has passat per processos com aquest.
X.D.: Sí, és clar, és que la nostra professió és molt dura. Per començar, t’ha d’omplir molt. Jo sempre la comparo amb l’amor, perquè l’amor quan va bé és perfecte, però quan no funciona és horrorós. Aquesta professió té una inestabilitat tant constant que hi has d’aprendre a conviure.
T.B.: De totes formes, no t’ha anat pas malament…
X.D.: Jo sóc molt afortunat, tot i que no se m’han caigut mai els anells per fer res… A més, formo part d’una generació molt potent, amb gent que està a un nivell espectacular. El que passa és que és una generació que ha quedat penjada, perquè quan ja estàvem preparats i sortíem al món laboral va esclatar la crisi i ningú es va atrevir a seguir produint grans espectacles. Han estat quasi deu anys en el que s’han perdut oportunitats de poder fer muntatges molt potents. Ara bé, també és veritat que ens ha creat motors per crear coses i per innovar…
T.B.: Creus que haguessis tingut més ofertes si no t’haguessis dedicat al musical?
X.D.: No, al contrari. El món del teatre de text és molt tancat, costa molt d’accedir-hi. En aquest sentit, hi ha més oportunitats en el gènere musical.
T.B.: Quasi sempre et toquen papers amb un toc excèntric o humorístic. Tens ganes de canviar el registre?
X.D.: Bé, a mi el que m’agraden són els reptes, i la veritat és que sempre n’hi ha. Per Tick Tick BOOM! he hagut d’aprendre a tocar el piano, per a La Nit dels Musicals que vam fer al Grec vaig aprendre claqué… M’agrada molt aprendre coses noves, posar-m’hi. Jo considero que sóc un intèrpret que no destaco en res en concret però que toco molts pals. No em considero ni un gran actor, ni un gran cantant, ni un gran ballarí, però sóc una mica el global. I respecte a l’encasellament, és cert que tinc més facilitat per a la comèdia i que m’hi sento força més còmode. Ara bé, aquesta funció passa per diferents llocs, i quan tracta temes una mica més compromesos o sentits toca ensenyar l’ànima, i a mi això m’agrada molt.
T.B.: T’ha costat aquesta nova faceta?
X.D.: No hi estic molt acostumat. Jo cada dia escalfo molt, perquè vocalment la funció és molt exigent, i una de les coses que també m’agrada escalfar és la tristesa. Jo em tanco al lavabo, escolto Billy Elliot, ploro una mica, i ja la tinc amb mi. Hi ha intèrprets als que no els hi cal… però jo ho haig de fer així. Està sent un repte i un entrenament.
T.B.: Molts dels teus èxits estan vinculats al petit format, i sobretot al Teatre Gaudí. Com ho has viscut?
X.D.: És cert que Wild Party va néixer a aquí, i també Sugar, que ara està volant molt alt. És un espai molt adequat per al musical, sobretot per a musicals petits… tot i que Sugar no ho era.
T.B.: Parlant de Sugar, sembla ser que podrem tornar-la a gaudir.
X.D.: Sí, torna al Teatre Coliseum pel mes de febrer. La veritat és que aquesta obra ha estat una bomba. Vam estrenar, vam exhaurir molt ràpid, i després vam saltar al Teatre de l’Eixample i al Tívoli. Vam patir molt al sortir d’aquí, perquè passàvem d’un format molt petit a escenaris grans. Es va haver de canviar l’escenografia, renovar vestuari… però ha valgut la pena. Ha funcionat molt bé.
T.B.: Quins projectes tens per quan acabi Tick Tick BOOM?
X.D.: La veritat és que, a part de Sugar, ara mateix no en tinc. Les temporades de teatre venen molt tancades i s’agafen feines a molt temps vista, a no ser que entris fent una substitució. Els projectes no neixen a curt termini.
T.B.: Tens algun somni pendent?
X.D.: M’agradaria fer Into the Woods, de Sondheim, o Big Fish. I un altre dels meus musicals preferits és Parade, de Jason Robert Brown. Tot i així, també aposto per la creació, sobretot amb gent com Xavi Torres, amb el que ja he tingut el plaer de treballar.
Redactor: Carles Armengol
