Willy Toledo: “La família és una institució que pot ser molt tòxica”

Redacció

PER ORIOL PUIG

El Lliure de Gràcia acull l’estrena absoluta de El sistema solar, el primer espectacle a l’estat espanyol de la dramaturga peruana Mariana de Althaus, membre del reconegut Colectivo Viaexpresa inscrit al teatre experimental i de risc. Es va estrenar al Perú l’any 2012 dirigit per l’autora, i va ser nominat a tres premis, un a la Millor Obra de Teatre. Carol López dirigeix aquesta comèdia dramàtica i delirant que gira al voltant d’una família desestructurada que es reuneix per celebrar el Nadal. Guillermo Toledo (Madrid, 1970) interpreta al pare de família d’aquest muntatge a quatre bandes i una escenografia molt austera que posa èmfasi en el treball dels actors. Aina Clotet i Marc Clotet són els fills de Toledo, Nausicaa Bonnín és la seva dona i els nens Joel Bramona i Jaume Solà s’alternen en el paper del nét. És ben sabut, Willy Toledo, diu el que pensa, i en pateix les conseqüències. Un jutjat investigarà l’actor per haver insultat Déu i la Verge Maria. El teatre, afortunadament, s’escapa d’aquesta polèmica i ens permet parlar de l’ofici d’actor. 

Com deia Groucho Marx “la família és una gran institució, comptant que t’agradi viure en una institució”.

La família és una institució que pot ser molt tòxica i, tot i així, els fills sovint repeteixen els patrons dels pares. M’identifico molt amb el text. També tinc família. He viscut la toxicitat de la família.

Acceptar que les famílies no són perfectes és el primer pas? 

Aquesta és una obra que parla de relacions humanes i hi ha una clara crítica a la hipocresia, a les aparences, a la burgesia que pretén fer veure que no passa res. La família és com un organisme social al complet, un règim, un microcosmos amb totes les estructures, amb les seves classes dominants, les seves jerarquies, el discurs hegemònic, els seus càstigs, amb els seus policies, en fi, els seus jutges.

D’aquí que el títol de l’obra permeti una doble interpretació. 

La família és un Sistema Solar. Hi ha l’astre rei, que és l’avi, també absent perquè ja és mort però present a l’ambient. La resta som els planetes. I ens diem de cognom Delsolar. L’obra compara el fragilíssim equilibri que hi ha al Sistema Solar amb la família. El nen, aficionat als planetes ja diu que un dia el sol s’apagarà, caurem en un forat negre, vindrà el Big Bang…

El seu personatge, el pare, és un Ministre del govern que no s’ha ocupat mai massa de la família. És un pare conservador?

No se sap, no es diu. Però… si és Ministre, ha de ser de dretes i conservador. Si no, no arribaria mai a ser-ho, no?

Quina relació manté aquest pare amb la seva filla?

Manté una relació traumàtica perquè no entén el que li passa. Ella és la primera bomba que esclata a la família però n’hi ha més.

Segurament hi ha moltes raons per als divorcis, però la principal és i serà la família.

La línia és molt fina perquè tot acabi esclatant. Passa de tot: hi ha amor, odi, rancor, retrets, traïcions, violències, malentesos… l’obra té tots els elements per emocionar. Esperem que transformi la gent. Si surten igual que han entrat, haurem fracassat!

Malgrat tot, se’l veu content de tornar a Barcelona.

L’obra l’ha escrit una dona, la va descobrir una dona, la dirigeix una dona, hi ha dues actrius… Estic envoltat de talent i energia femenina, és una oportunitat esplèndida! A més, el teatre és la meva vida. Me la dona i me la salva.

Com el rep la ciutat?

A mi m’encanta venir a Barcelona. Cada vegada que vinc, tinc la sensació d’arribar a casa. He treballat al Lliure de Montjuïc amb Animalario i Teatro del Barrio però mai a Gràcia. Em pensava que era una sala petitona i m’ha sorprès per les seves dimensions.

Artículos relacionados
Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario