Sergi López torna als escenaris barcelonins després de set anys sense trepitjar-los. El Teatre Polorama acull, del 29 de març al 28 de maig, els dos èxits que signa amb el també director Jorge Picó: Non Solum i 30/40 Livingstone.
Sergi López és un «homenot», «un artistàs, generós en totes les seves proporcions», segons l’elogi sorneguer de Joan Lluís Bozzo, soci de 3xtr3s, l’empresa que gestiona el Poliorama. Un actor que, tot i que ens té més habituats a la gran pantalla, ja porta gairebé 300 funcions de Non Solum (estrenada l’any 2005 al Temporada Alta), seguides d’aprop per les de 30/40 Livingstone (Temporada Alta, 2011) repartides en diferents països, de França a Amèrica Llatina. Dos espectacles que no existirien sense la complicitat de Jorge Picó, un valencià -i vilanoví d’adopció- a qui va conèixer en la seva etapa com a estudiant a l’escola Jacques Lecoq de París i amb qui signa aquestes dues obres de creació «kamikazes» que comparteixen «una llibertat total en l’escriptura» i un punt de partida «absurd i ridícul».
Ens ho expliquen entaulats en un restaurant de La Boqueria, amb una entesa que demostra els anys de convivència professional i satisfacció manifesta. «És brutal això que ens passa, en algun moment semblava que Non Solum havia mort, però està vivint una tercera o quarta joventut i, a més, el podem mostrar a Barcelona juntament amb 30/40 Livingston com un díptic, cosa que no havíem fet mai«. «Qui m’havia de dir quan pujava en bus des de València per anar al Teatre Lliure o al Poliorama -explica Picó- que un dia hi portaria dos espectacles!».
ELOGI AL DIÀLEG
El seu és un teatre «simple i essencial» que parteix d’un «lloc absurd i oníric». «Ens agrada portar el públic cap a un lloc excèntric i surrealista, fascinar-los duent-los a llocs estranys«. Sempre amb una posada en escena austera i senzilla. «La nostra creació és més una resta que una suma. Per la formació que hem rebut, per nosaltres una butaca ja és una gran escenografia; podem crear-ho tot amb una cullera». Comparteixen, a més, una idea molt física del teatre. «Ens movem, suem… no fem teatre radiofònic, sinó que trobem el teatre a través del moviment. Mirem més cap a la commedia dell’arte, cap a Itàlia, que no pas cap a Alemanya».
«En les nostres obres no podem evitar quedar retratats, perquè són de creació. Parlem de política -que no de partits-, d’allò que passa al món, de com ens organitzem socialment. Però ho fem a través de l’humor, que fa la digestió més fàcil«. Sergi López en fa una defensa aferrissada: «el riure és una arma brutal». «Tu sempre estàs amb la política a la boca», el burxa el valencià, que entén que una de les grans virtuts d’aquestes creacions a quatre mans és el diàleg, la necessitat de convèncer a l’altre. «La novel·la generalment no t’ho permet, perquè és més aviat un viatge interior, però el teatre és més polifònic, i aquí rau la seva potència». En ambdós textos, el diàleg sempre està en joc. Paradoxalment, explica Picó, «Non Solum és un elogi al diàleg tot i ser aparentment un monòleg, mentre que 30/40 Livingstone és un elogi al monòleg, tot i ser un diàleg».
I és que en aquest monòleg hi apareixen gairebé un centenar de personatges en 90 minuts. O, dit d’una altra manera, «veiem com el Sergi parla amb si mateix i canta boleros». En canvi, «a 30/40 Livingstone té al costat un animal que li acabarà explicant moltes coses d’ell mateix, però sense paraules, en un mirall de l’un amb l’altre». Aquest animal és un cérvol que interpreta Picó en algunes funcions, en d’altres David Climent, de Los Corderos, que ja l’ha substituït anteriorment.
AVINYÓ, PROVA DE FOC
Si algú es pregunta si els espectacles arriben amb gaires canvis des de l’estrena, la resposta és que sí, que n’hi ha uns quants «perquè no poden evitar canviar coses». Però, a més, hi ha un punt d’inflexió clar: el pas per Avinyó. «El canvi va ser brutal. Allà no estan per hòsties, et diuen que darrere teu hi va un altre espectacle i acoten el temps que ha de durar cadascun, amb aplaudiments inclosos». Això els va fer reduir 20 minuts 30/40 Livingstone, peça que el diari Le Monde va acabar incloent entre els 10 millors espectacles del Festival d’Avinyó de l’edició de 2014. «Inevitablement t’has de plantejar què és el que vols explicar i anar al que és més important. Va ser una gran experiència«. «Les dues peces arriben molt rodones i amb molta potència, el públic de seguida està dins. Posarem una petita bomba explosiva al Poliorama, ja ho veureu», assegura López.
LA DEMOCRÀCIA I JOHAN CRUYFF, AL PROPER ESPECTACLE
«Tinc companys que, al currículum, hi tenen més d’un centenar d’obres de teatre; jo les puc comptar amb una mà. Però és que totes s’han fet tan com s’han com s’ha pogut! Diria que en Toni Albà encara fa de tan en tant Brams o la kumédia dels herrors«, diu el de vilanova. Ha arribat el moment, això sí, d’afegir-ne una de nova al repertori. «Estem començant a donar tombs a una idea que és prou absurda per fer-ne alguna cosa», diu.
Picó explica que estan fent més treball de taula i treballant més el text. «Els espectacles que fem només es poden fer perquè el Sergi també és autor. Ara volem combinar aquest camí amb més text escrit«. La idea de la que parteixen és, altre cop, la del diàleg. Però en aquest cas, per respondre a una pregunta que els tortura: «com és possible que, si el diàleg és el ciment de la democràcia, hi hagi qui ni tan sols es vulgui asseure a la taula a parlar?». La peculiaritat és que l’altra font d’inspiració no és altra que el futbol i, en concret, Johan Cruyff i Éric Cantona. «Ell llegeix llibres de filosofia i jo de futbol», fa broma Sergi López, que també ens adverteix: «potser ara us expliquem això i més tard no té res a veure, però ja ho tenen, això, els espectacles de creació. A més, nosaltres estem com una cabra i no sabem on anem… Comencem a menjar o què?».
Text i fotografies: Mercè Rubià
