La Sala Àtrium, situada al carrer Consell de Cent, és una de les sales més menudes de Barcelona. Aquest 2016-17 arriba a la seva sisena temporada tancant la celebració del seu lustre amb un 3,5% més de públic i produccions com Huis Clos i Broken Heart Story amb una ocupació situada entre el 80 i el 90%. En total, 26 espectacles i 7.506 espectadors que els donen l’optimisme per encetar una nova temporada, que per primer cop gira al voltant del mateix eix temàtic: la dona.
Raimon Molins, director artístic de la sala, explica que en el decàleg de la companyia i el projecte del teatre sempre han seguit el que per a ells és l’eix de l’art en la societat: «la capacitat que té l’expressió artística per posar de relleu aspectes que en la vida diària sovint queden amagats o oblidats». Entenen l’art com una eina per a construir «una societat més rica, feliç i curiosa» i aquesta temporada han apostat per fer girar totes les produccions entorn la dona, ja sigui a partir de textos inèdits, adaptacions o obres originals.
Obrirà la temporada precisament l’única peça sense nom de dona: Cinco tonos del color azul, una peça de la Compañía Proyecto azul que aborda les cinc etapes del dol de la mort d’un ésser estimat des del punt de vista de l’Anna, una jove que acaba de perdre la mare. Marta Aguilar i Lluna Gay interpreten conjuntament la protagonista, a més d’altres personatges. «El repte ha estat portar a escena una qüestió tan íntima per trencar-ne els tabús sense perdre el respecte que es mereix», expliquen les actrius, que s’han entrevistat amb diferents persones que han viscut la mort d’aprop per entendre com és cadascuna d’aquestes cinc etapes del dol definides per la psicologia.
A l’octubre, Ferran Joanmiquel estrena el seu text Tamar, la filla de Chagall, el tercer d’una trilogia de monòlegs «per encarar la perplexitat i fascinació» que li provoca «aquest món cada cop més globalitzat». Interpretada per Mireia Vallès, Tamar és una jove israeliana d’origen sefardita resident a Tel Aviv poc satisfeta amb la seva vida. Arran d’aquesta insatisfacció i la insistència de la seva família, acaba marxant a Girona amb la clau que suposadament obre la porta de la casa on vivien els seus ancestres, al Call Jueu, abans que en fossin expulsats.
Una altra dona jove, Amanda, serà la protagonista de l’obra escrita i dirigida per Àlex Mañas, Amanda T. Basada en la història real d’Amanda Todd, que amb tan sols 15 anys va suïcidar-se després d’anunciar-ne els seus motius a les xarxes socials: el bullying i l’assetjament virtual. «La intenció no és fer un espectacle melodramàtic, sinó distanciar-nos-en i trobar el joc teatral que ens permeti una perspectiva crítica i veure com tots en som responsables», explica Mañas.
Ja al març la companyia Menú Teatral portarà a escena la seva particular visió d’Alícia, amb una dramatúrgia de Pablo Ley que parteix de les dues Alícies de Lewis Carroll (Alícia al país de les Meravelles i Alícia a través del mirall). El seu director, David Maqueda, ha explicat que volen «contemplar els 150 anys d’esdeveniments històrics i artístics» que han succeït des de l’escriptura de les obres de Carroll. És per això que veurem una peça que «busca utilitzar tots els recursos possibles» i que serà un viatge oníric on «tots podem ser Alícia en algun moment».
LA DONA SEGONS IBSEN, TXÈKHOV I STRINDBERG
La companyia de la Sala Atrium presenta la Trilogia de la imperfecció, tres punts de vista masculins sobre tres dones «que volen i necessiten anar més enllà del rol adquirit socialment»: Nora, a partir de a Casa de Nines d’Ibsen; Júlia, a partir de la Senyoreta Júlia d’Strindberg; i Nina, a partir de La Gavina de Txèkhov. Les tres, segons Raimon Molins, «són dones lluitadores a qui les nafres d’un somni prefabricat de perfecció de la seva condició no silencia per sempre». Unes «veus reivindicatives» que «malden per construir-se a voluntat» i «que canviaran forçosament el seu entorn i posaran en dubte allò inqüestionable».
Amb aquesta proposta, l’Àtrium aposta per tres grans autors «que han canviat el contingut i la forma de l’art escènic dels darrers cent anys fins als nostres dies» i que «des de la transició del segle XIX al XX ens qüestionen més vius que mai als humans d’avui».
