Todo lo que necesitas para ir al teatro

Roc Esquius: «Està previst enviar a gent a Mart abans que s’acabi la Sagrada Família»

5 juliol 2018

e

Nascut a Súria. Actor, director i dramaturg. Fanàtic de l’anomenada ciència-ficció tova, amb la seva companyia Dara Teatre, intenta obrir nous camins per un dels gèneres menys transitats dels escenaris. En una línia similar a la d’altres obres seves com iMeClaqué o no o Sàpiens, a Mars Joan ens proposa la història d’un home que desitja anar a viure a Mart. Es considera perfeccionista i autoexigent fins al patiment, en algunes ocasions. Encara no ha perdut la fe en la humanitat ni en el món del teatre; una disciplina que ha viscut per dins gairebé des que va néixer.

TEATRE_BARCELONA-roc_esquius-REVISTA_3

ROC ESQUIUS: Vaig néixer al novembre de 1982. Doncs, aquell mateix desembre, ja em van fer sortir a Els Pastorets i, des de llavors, he participat cada any. És una d’aquelles escoles de la vida.

TEATRE BARCELONA: Així doncs, no recordes haver començat a fer teatre?

No, perquè sempre ha format part de la meva vida. Tothom ve marcat pel que viu. Jo sempre ho he viscut com un lloc de trobada. Allò eren els meus esbarjos. Primer, amb Els Pastorets i, després, amb el teatre amateur… Anava fent obres però mai havia passat de ser més que una afició con qualsevol altra de les que tenia.

Quan vas fer el pas cap a la professionalització?

La vida m’havia portat pel camí de les ciències. Havia estudiat enginyeria informàtica i treballava en una empresa tecnològica. És un món sedentari, poc físic i gens emocional. En aquell ambient, tot és racional. Llavors, la meva germana em va aconsellar fer teatre de manera més habitual per compensar les carències de la meva feina. Vaig anar un any a l’Institut del Teatre i, després, em vaig apuntar a la Nancy Tuñón.

Com vas encaixar allà?

La veritat és que es reien de mi. Jo era l’únic que no hi anava perquè volia ser actor. Jo anava perquè m’agradava. M’aportava moltes coses. Vaig entrar molt a poc a poc en la professió, i de manera natural. Em vaig anar trobant.

La part positiva d’entrar d’aquesta manera és que vius el teatre amb menys pressió que la resta, ¿no?

En el meu cas, no. A mi, qualsevol excusa em serveix per fotre’m pressió. Sóc el meu pitjor enemic, en aquest aspecte. És difícil que algú em digui “això no està bé” sense que jo no m’ho hagi dit un parell de vegades abans. Sóc molt exigent amb mi mateix i amb les coses que faig.

Després de tants anys de teatre amateur, com va ser descobrir les classes d’interpretació?

Vaig aprendre moltes coses però no vaig deixar mai de fer teatre mentre estudiava interpretació. La recerca teòrica, amb tots els exercicis de classe i tot això, arribats a cert punt, no em satisfeia tant com la passió de pujar damunt d’un escenari i encarnar un personatge. Hi ha una immediatesa que et dóna el públic que a les classes trobava a faltar.

Finalment, vas aconseguir un paper a La Riera (TV3)…

Sí. I va ser una meravella. Poder fer televisió i teatre al mateix temps és tot un plaer. Va ser la meva salvació. Em permetia treballar com a actor i, amb la tranquil·litat econòmica, la possibilitat d’explorar altres àrees com dirigir i escriure.

Quan vas començar a dirigir?

Estava acabant la formació de la Nancy. Per alguna raó, vaig sentir que havia de retornar el favor que m’havien fet de petit a Súria. Allà em van ensenyar a estimar el teatre. Així que vaig començar a dirigir obres. Vaig dirigir-ne tres. Després, en una festa a l’estiu, amb dues mil persones de públic, vam fer un parell d’obres on també era l’autor del text.

TEATRE_BARCELONA-roc_esquius-REVISTA_2

Com va arribar el teu salt a Barcelona com a dramaturg i director?

L’actriu Mireia Pàmies, amiga meva, em va proposar fer alguna cosa junts. I a mi em venia molt de gust. Llavors, vaig pensar que era un bon moment per intentar-ho. A més, tenia ganes d’escollir amb qui treballar. Sempre hi ha companys amb qui t’entens molt bé i això s’ha d’aprofitar. No pots esperar a coincidir amb tots ells en un projecte per casualitat… Així és com va néixer iMe.

Per què una obra de ciència-ficció?

M’agrada molt el gènere. Sobretot, autors com Orson Scott Card (El joc de l’Ender). I se’m feia estrany que no se’n faci més ciència-ficció en teatre. M’interessa fer-la servir com a excusa per parlar de temes emocionals.

Un actor que dirigeix té algun avantatge respecte als altres directors?

No ho sé. Jo com sempre he sigut actor, no sé com és dirigir sense ser-ho. (Riu). Intento, en qualsevol cas, que tot sigui un avantatge per ells. Però procuro no fer d’actor quan dirigeixo. Si cal, em passo una hora pensant com donar les indicacions precises per evitar fer-ho i que em copiïn. En qualsevol cas, hi ha coses que ajuden. Per exemple, tens el vocabulari d’un actor a l’hora de donar directrius i, així, m’entenc amb facilitat amb el repartiment.

No vas trigar gaire a fer-ne aquesta segona obra…

És que sóc molt ansiós. Tinc moltes ganes de viure de la professió i treballar molt. La idea és anar creixent. iMe va anar bé i tinc un equip que confia en mi. Era el pas lògic, suposo.

Hi ha hagut una intenció conscient de fer amb Mars Joan una proposta més realista que iMe?

No. Ha sortit així. Ho he pensat a posteriori perquè em plantejo quina és la meva línia… cap a on vaig… Però diria que el que passa és que la realitat està avançant molt ràpidament.

Què vols dir?

Està previst enviar a gent a Mart abans que s’acabi la Sagrada Família. La colonització de Mart és una cosa que ens ha agafat totalment per sorpresa. Fa pocs anys, era absoluta ciència-ficció i ara el tractem com un tema gairebé realista.

Llavors, tot el que es diu a l’obra és real?

Totes les dades de l’obra són reals. Existeix un projecte per enviar persones a viure a Mart al qual es van apuntar 218.000 participants pagant 50 euros cadascú. D’aquestes, van fer una preselecció de 1.058 on hi havia dos catalans. Ara en queden 100, entre els quals hi ha un català i un de Madrid.

I el reality també és de veritat?

Sí. T’ho juro. Sembla inventat però no. Tot i que no serà exactament com el que mostrem a l’obra. Faran un reality al desert en condicions extremes i proves de supervivència. Necessiten recaptar fons per pagar el projecte. I cap a finals de la següent dècada, enviaran quatre astronautes cada dos anys. Cada parella trigarà 7 mesos a arribar. Ho volen fer cada dos anys per fer-ho coincidir amb el moment al qual la Terra i Mart estan més a prop.

Com vas decidir que volies escriure una obra sobre això?

De casualitat, em va arribar la notícia i la vaig comentar a algú. De cop, es va generar un debat ètic com el que surt a l’espectacle. ¿Aquesta gent està tarada o són herois? Són egoistes o pioners? Allò em va sorprendre. Després, vaig traslladar la conversa a diferents llocs i vaig veure que generava controvèrsia en tot tipus de cercles i persones.

En certa manera, tu defenses la decisió d’aquests individus.

Intento posar-me al seu lloc, que no és exactament el mateix. Crec que és la meva funció i és la manera que trobo de fer-ho interessant. Molta gent, fins i tot científics, els sentencien com a bitxos estranys, com a friquis… Però jo tenia molts dubtes al respecte. Aquestes persones podrien passar a la història, com el Neil Armstrong. Potser a ell, al seu moment, també van preguntar-li: què n’has de fer tu, a la Lluna?

TEATRE_BARCELONA-roc_esquius-REVISTA_1

Quins elements psicològics t’interessen, darrere de tot això?

Intento parlar de la persecució dels somnis. La idea d’assolir uns objectius vitals que, a vegades, és com una obsessió. També de certs entorns i la seva lluita per retenir-te. Fins a quin punt alguns ambients són hostils i es comporten com una manada. Em pregunto si la possibilitat de marxar sense fer mal, en aquests casos, existeix. I, per últim, de la sensació d’encaixar o no encaixar allà on et trobes.

Com les peces del Tetris.

Exacte.

Per què heu decidit posar una màquina de Tetris i un futbolí al hall del teatre?

La nostra filosofia és que, tot plegat, sigui una experiència. Des que els espectadors entren a la sala fins que surten un cop acabada la funció. Que quedi un record més complet de l’espectacle. A més, l’obra parla de jocs… de jugar…

I funciona?

Mira, tinc un munt d’amics que ara m’envien fotos amb les seves Game Boy que les han recuperat arran de venir a veure’ns. És només una anècdota però ens agrada deixar certa empremta i que la gent marxi contenta i que parli del que fem.

Els finals de les teves obres tenen certa ambigüitat. Consideres que la teva visió del futur és pessimista?

A mi m’agrada oculta la meva visió. Deixar una pàgina en blanc per tal que tothom pugui fer la seva rúbrica en allò que els hi hem explicat. Tant iMe com Mars Joan tenen diversos finals… Penso que no existeix bo i dolent o pessimista i optimista. Tracto la història com una realitat que és el que és. La resta són interpretacions…

Doncs, segons la teva interpretació, creus que hi ha esperança per a nosaltres com a societat?

M’agrada pensar que tenim poques excuses per no canviar el planeta. El futur serà segons com el construïm nosaltres dia a dia. Encara em queda una mica de fe en la humanitat… i cada cop més. En aquest moment de crisi econòmica, emocional, de valors i política on ha sortit tot el que està podrit, sembla que estem en un moment molt fosc. Però també vas descobrint gent altruista i gent preocupada per millorar el món sense esperar res a canvi. Si existeix aquesta gent, és impossible que tot se’n vagi a la merda.

I envers el sector teatral? Ens queda alguna esperança?

Nosaltres som fills de la misèria. Hi ha un punt on ja hem assumit que tot està malament. Així que cada petit pas que fem és una gran victòria. Treballar d’actor, aconseguir muntar una obra… La crisi ha desmuntat tot un status quo i això permet que petites coses entrin. Aquesta és la part positiva: que la gent ara s’ha de trencar el cap. És un moment de reestructuració. Per un costat, això afavoreix el sector i, per l’altre, és el més dur. La inestabilitat. En realitat, sempre ens havien dit que era impossible i, per tant, en certa manera, ja estem preparats. Ni tan sols les feines que eren segures són segures ja. No ho sé. Potser sóc un ingenu. En qualsevol cas, jo seguiré lluitant mentre em duri la ingenuïtat.

Text: Iván F. Mula

Únete gratis a Teatro Barcelona

Creando tu usuario disfrutarás de sorteos y promociones, podrás valorar espectáculos y dejar tus comentarios, acceder al Calendario TB con toda la programación y recibir nuestro newsletter semanal con toda la actividad teatral de la ciudad de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.


Comentarios

Sé el primero en dejar tu comentario.