Després de l’èxit a Madrid, Àlex Rigola estrena el proper 18 de setembre l’adaptació de la pel·lícula de Woody Allen Marits i mullers a La Villarroel. L’obra és, segons el director, un retrat sagnant i una dissecció obscena de les relacions de parella on, a més, s’integra el públic de tal manera que es converteix en psicoterapeuta.
Habitualment les pel·lícules ens ensenyen l’inici o el final d’una relació. La il·lusió, la passió de l’inici, la desolació i la ràbia del trencament. Però, què hi passa, entremig? Com viu una parella durant deu anys? En què es converteix? Marits i mullers és un gran mirall de les relacions humanes del segle XX, diu Rigola, un retrat en clau d’humor intel·ligent i un text «de gran volada» més a prop de la literatura que del món del cinema «que ens recorda que l’amor és un invent de l’Edat Mitjana i que voler viure en parella és un fet més profund». A més, segueix el director, «Allen aconsegueix traslladar-hi totes les dèries del comportament humà i temes fonamentals de la filosofia com la mort i l’amor des d’una gran profunditat dels personatges».
La història s’inicia amb l’anunci de la separació d’en Joan i la Sandra (Joan Carreras i Sandra Monclús) als seus millors amics, l’Andreu i la Mònica (Andreu Benito i Mònica Glaenzel). Un anunci que es convertirà en un trasbals i també els farà dubtar de la solidesa de la seva relació. Alhora, en Joan i la Sandra intentaran «tornar al mercat» i conèixer altres persones. Cosa que també faran l’Andreu i la Mònica. Ell, amb una alumna de la universitat (Mar Ulldemolins), ella amb el nou amic de la Sandra (Lluís Villanueva).
«ELS PERSONATGES SÓN TANT POTENTS, QUE ÉS IGUAL QUE HI SIGUI ALLEN O NO»
Woody Allen va estrenar la pel·lícula l’any 1992. Protagonitzada per ell mateix i per qui va ser la seva parella, l’actriu Mia Farrow, el film es va endur el premi BAFTA al Millor Guió Original i va ser un èxit tant de crítica com de públic. Rigola, però, ha optat per no intentar imitar-ne les interpretacions, i fins i tot per actors que no s’hi assemblen en absolut. Joan Carreras, que adopta el paper que interpretava l’autor, no només té un físic completament oposat, sinó que a més a més té deu anys més dels que tenia Allen en rodar la pel·lícula. «Però és que el text és tant potent que és igual que hi sigui ell o no. Les tensions dramatúrgiques entre els personatges i la seva construcció els fa molt sencers, amb moltes capes i arestes per treballar-los», assegura Carreras, habitual -com Benito- de les obres de Rigola. Sandra Monclús hi està completament d’acord: «És tant contundent, que ni hi pensaràs, en Woody Allen». Es més, els clixés que se li associen, la hipocondria o la neurosi, prenen un altre sentit amb Benito, asseguren els actors. Lluís Villanueva s’identifica molt amb els personatges masculins del guionista. «Plasma molt bé aquesta neurosi urbana, com ens relacionem. T’acabes sentint un malalt com ell. Hi fas un procés de simbiosi».
EL PÚBLIC, EL PSICOTERAPEUTA
Amb el públic a tres bandes i deu sofàs integrats a l’escenari, Rigola converteix l’espectador en un psicoterapeuta passiu, que escolta els problemes dels personatges, aquells a qui explicaran allò que no gosen explicar als seus amics. Com passa en aquestes teràpies passives, només caldrà deixar parlar el pacient-actor, perquè ell mateix vagi explicant. Ara bé, tot i que en cap moment se li demanarà la participació, el director sí que reconeix que en moltes escenes és interessant veure no només la reacció dels actors, sinó també del mateix públic. «No és una comèdia pura, hi ha qui riu i hi ha qui plora, però produeix hilaritat i situacions molt divertides» i a més, no deixen indiferent. Rigola assegura que provoca debat i molt més: «si voleu tallar amb algú, veniu a veure l’espectacle».
Text i fotografies: Mercè Rubià
