La pallassa Pepa Plana porta, com diu ella, 20 anys de nas. Una trajectòria on ha hagut d’obrir-se camí i reivindicar-se constantment com a dona i com a pallassa. Pallassa teatral i per a públic adult, a més. Premi Nacional de Cultura 2014, ha creat espectacles com De Pe a Pa, Giulietta o Penèlope, que encara segueix portant arreu del món i ha treballat, a més, amb el Cirque du Soleil. Ara presenta nou espectacle al Festival Grec, Paradís Pintat.
PEPA PLANA: Cada vegada que començo una aventura nova se’m fa una muntanya. La creació no la gaudeixo, sinó que la pateixo; és un mal necessari. Visc molt insegura, somnio més bonic del que després sé fer. Sóc un bitxo de pista, d’escenari. Com més conec un espectacle, més el gaudeixo. Quan ja el puc fer cap per avall, és un plaer.
TEATRE BARCELONA: Com és aquest Paradís Pintat?
A Paradís pintat hi ha diverses capes de lectura. Parla de no atrevir-te de sortir de l’espai de confort, d’una feina aparentment bona… del paradís, i de com a vegades el paradís és una merda. Hi ha un àngel que està pintat en un quadre, amb altres àngels, en un paradís. Però és molt avorrit, i resulta que aquest àngel vol marxar, volar i ser un àngel de la guarda. El que passa que el té una mica confós i busca ser un superheroi. El seu objectiu salvar la gent, però resulta que no sap volar.
Però finalment surt. Què hi troba fora?
No pot volar, però s’adona que pot sortir d’una altra manera: nedant. I quan entra al mar i comença a nedar és feliç, ha aconseguit el que volia, però després s’adona que allà hi ha un munt de gent que no pot salvar i ha de decidir si tornar al quadre. Malgrat que el tema és d’absoluta actualitat, no parla del conflicte dels sirians. Quan vam començar a parlar d’aquest espectacle estàvem parlant de l’Estret de Gibraltar, dels subsaharians, però també dels exilis, de la gent que perd la vida buscant un lloc digne per viure. Parla dels nostres avis, dels que van acabar al camp d’Argelers i van morir al mar… D’alguna manera reflecteix el que fem tots, que veiem els conflictes a la televisió però no fem res. Crec que com a societat no hem d’esperar que els nostres representants polítics –que sovint, a més, no ens representen– siguin els que facin alguna cosa, perquè no estan fent res més que el patètic. Així que més enllà de la pallassa, com a persona, em plantejo: bé, sortim del quadre, o què? Fem alguna cosa?
Com portes aquesta situació tan dramàtica al terreny del clown?
És un repte com a pallassa, perquè és obvi que jo he de fer riure. Hi ha aquest punt innocent, patètic, de joc, però no hi ha només un color. A mi m’agrada el pallasso perquè viu en un drama perpetu, perquè res li surt bé, perquè fracassa i ho torna a intentar. I és veritat que no puc fer humor d’aquest tema en aquest moment tan dramàtic, però m’agrada molt fer emocionar, i és el que vull. I l’espectador riu, riu amb mi, m’estima i em segueix. Intentem que no se’n vagi fet pols. No puc acabar l’espectacle rient o ballant, però sí que hem aconseguit acabar l’espectacle amb un missatge: si volem, podem. I és esperançador.
Què pot aportar un espectacle de pallassos a un tema com el de les migracions o l’exili que no pugui aportar el teatre convencional?
El pallasso agafa essències. Ens diuen ‘poetes en acció’ perquè agafem allò més ínfim per fer-ho universal. El dramàtic hi posa més detalls, text… al pallasso no li cal, fa símbols i l’espectador, si vol, els llegeix. Tot i ser un adult, et fa la reflexió que et faria una nena de no més de 4 anys: simple, demolidora i de veritats absolutes, sense cap mena de por. I aquesta innocència, aquest joc, des d’un adult, és un xoc. A més, als espectacles de pallassos no fem un humor local ni actual, a diferència del que fan els còmics o depèn de quin teatre. Aquest espectacle el pot veure qualsevol persona, de qualsevol país. No hi ha text, pràcticament i l’he fet ara, però es podria haver fet fa 20 anys, o d’aquí 10.
És el primer cop que treballes amb el Ferruccio, què buscaves en la seva direcció?
Jo necessito direcció. No sé treballar sola. Sé fer mirada externa a d’altres artistes, però no a mi mateixa. Si ningú em mira, acabo netejant el local, no em serveix això de la càmera. El meu director de capçalera, en Joan Busquets –amb qui vaig començar a fer de pallassa i qui, tot i que no va dirigir tots els espectacles, sempre hi era i hi tenia una complicitat absoluta–, em falta, em falta molt. És la primera vegada que el Joan ja no hi és, i he hagut de buscar una nova mirada. I és difícil perquè el pallasso no és un actor, participa de la creació. L’actor fa un personatge, però el pallasso no és un personatge, és un ésser, ets tu. Qui et diu com ho has de fer tu, que ets tu? I com més anys de nas portes, més rebel ets. Qui coneix més la meva pallassa que jo? És molt complicat trobar una persona còmplice. Vaig començar l’aventura amb un altre director i la muntanya pujava i pujava i no funcionava. Va ser molt frustrant, però vaig haver de baixar. Vaig parlar amb una amiga suïssa que ha treballat molt amb el Feruccio i em va dir que ens entendríem i, realment, ens hem entès molt bé. El primer va ser posar-nos d’acord en el llenguatge, però va ser molt fàcil. Tot i que ell anava molt més ràpid que jo i sempre m’avançava! Ara el meu exercici és el de trobar aquest joc, la complicitat amb el públic.
És el primer cop que fas servir projeccions?
Sí, a pesar nostre. Ni el Feruccio ni jo som gens, gens, de maquinetes. La veritat és que no m’interessen. Si ho pot fer el pallasso, per què fer-ho amb una projecció? Però vaig treballar amb la gent de Nueve Ojos en un mapping espectacular a la Casa Batlló i vaig flipar. És un joc. A l’hora d’explicar aquest drama vam provar amb titelles, objectes, però no encaixava. Volíem fer una teatralitat fràgil, artesana, però està justificat, perquè és només un flaix, no hi ha un abús de les imatges. Els tècnics s’esveraven que muntéssim la pantalla només per aquest flaix, però a mi m’agrada que sigui així.
Dius que una pallassa no és un personatge, ets tu. Com és la pallassa Pepa Plana?
Definir-me a mi mateixa és el que més em costa. Sovint no saps el que emets, però em sembla que cada espectacle que he fet és un repte, són ganes d’avançar i descobrir. Quan jo vaig començar no hi havia referents, no hi havia història. De pallasso home sí, la tradició és masculina en aquest ofici, però de dona pallassa no. Em deien: ‘Pepa, això que fas no té circuit, et moriràs de gana: una dona sola, pallassa i per adults!’. Però jo responia: doncs s’haurà de fer, aquest circuit! I no és que me l’hagi inventat, però d’alguna manera sí que he obert el camí. Tot i que, encara ara, si li demanes a una criatura que et dibuixi un pallasso, te’l dibuixarà fàcilment, però en canvi una pallassa se l’haurà d’inventar, perquè no en té una imatge tan clara. I això és el que fem les dones pallasses, definir com som, què fem, i què volem ser.
Ha arribat el moment que tothom s’identifiqui amb personatges femenins? Creus que el públic masculí també s’identifica amb la teva pallassa?
En els meus primers espectacles hi ha una necessitat de reivindicar que sóc una pallassa, la meva feminitat. Deixo clar que no sóc un pallasso, sóc una pallassa, i faig humor dels codis que em preocupen i els ensenyo. I hi ha codis femenins, perquè l’humor és molt capritxós i rius de les coses que coneixes. Hi ha referents que ens toquen com a dones, obsessions: la neteja, la maternitat, la canalla. I ara m’adono que Paradís Pintat és un altre salt. Ja no cal dir «ei, sóc una tia», perquè ho sóc i explico coses que com a persona em preocupen. Ja no cal que ensenyi tota l’estona que sóc una dona.
Dius sovint que les dones havíem hagut d’aprendre dels codis masculins.
És imprescindible que l’humor, que ha estat escrit en masculí –i encara ara, que no estem per tirar coets!– comenci a canviar. Les dones havíem après a riure dels codis masculins, encara que no ens fessin gràcia, per no sentir-nos excloses. Com que no fèiem humor, en el moment en què se’ns posava en una paròdia era per ser objectes del riure: la gorda, la tonta, la dona florero… I encara passa. Però aquest humor de «polles i huevos» que ja no ens fan gràcia. Hem deixat de riure les gràcies només perquè no diguin que no ens n’assabentem. He vist que hi ha un altre humor en femení que ens toca més i ens commou. A més, les dones, per com ens han educat, tenim menys pudor de mostrar la part fràgil sense vergonya, la part més tendra, més poètica, més fràgil, de dintre cap a fora. I és un color molt bonic, fins i tot per fer humor, perquè a més de fer riure, pots commoure i tocar el públic. Els homes, en canvi, ho tenen més fumut, perquè els costa molt mostrar-se fràgils.
Al Grec el 53% de les creadores són dones, enguany. És un bon pas?
Sí, però tot i que s’ha de ser optimista, no s’ha d’abaixar la guàrdia. Jo penso que guanyem petites batalles, però són molt petites. Els llocs de direcció, de poder, són pels homes encara. I també els espais en la programació, els millors horaris. Podem fer llista, però llavors també hem de dir quines són les condicions i els recursos. Encara hi ha molta feina a fer. A més t’ho destaquen molt que ets dona. I jo no ho he triat, ho sóc, però no m’he de justificar. No estic contenta perquè quan érem ‘rics’ hi va haver moltes iniciatives de gènere. Hi va haver més festivals que mai: de cinema, de teatre, de pallasses… I el que estàvem fent era visualitzar-nos. Perquè nosaltres volem estar al riu gran, però com que ens costa tant entrar-hi, inventàvem rius paral·lels per entrar-hi. Tant de bo no hagués d’existir cap festival de gènere! Però a la primera sotragada de crisi va caure tot, per tant era mentida. Se’ns va donar un permís, però tots han anat caient, d’un a un. I sembla que no hi ha hagut memòria. Tot allò que es va fer s’ha perdut.
Per una pallassa és doblement difícil? Va agafant espai, el circ?
És difícil, sobretot per als que fem pallasso teatral. Circ n’hi ha molt i molt bo: en escenari, en carpa… Però a Catalunya del tradicional, de vela, només hi ha el Circ Cric i el Raluy. I els amos són pallassos, de manera que la plaça ja està coberta. De fet, a tot Europa és molt difícil veure pallasses, exceptuant alguna carablanca. A més, pels de teatre jo no faig teatre, faig circ; i pels de circ no faig circ, faig teatre. Amb la infraestructura que jo porto he d’actuar en un teatre, però amb el handicap que no és un espectacle familiar. I això fer-ho creure a les grans cases de teatre, TNC o Lliure, és difícil. Quan els presentes una proposta sempre et diuen el mateix: «ui, pallassos per adults, no ho veiem clar».
L’altra qüestió és que aquest és el país dels barrufets i jo sóc la barrufeta pallassa; com hi ha el pallasso, el ballarí, el pintor… Totes les altres pallasses, que n’hi ha moltes i de bones, em deuen odiar! I en un país així sembla que quan, per sort, coincidim dos o tres espectacles de pallassos teatrals, hàgim de competir o que no ens puguin programar la mateixa temporada. Però jo no vull competir amb ningú: són els meus germans de nas!
Tenen por, els programadors?
Jo porto 20 anys de nas i encara m’he de reivindicar. No m’avala la meva trajectòria. Hi ha llocs que confien a cegues amb mi, en la meva trajectòria. Per fer els assajos oberts de Paradís Pintat he tingut les portes més obertes a Saragossa, que no pas aquí, més enllà de l’Ateneu de 9barris. Però si regalo la funció! Només necessito el contacte amb el públic. Encara he de demostrar-ho tot? A més, els que fem creació no podem presentar un dossier explicant-ho tot per d’aquí a dos anys, com et demanen els teatres. Nosaltres podem posar la idea amb què estem treballant, però això evolucionarà. Volen resultats, però el resultat no hi és fins que no està acabat!
Treballes més fora de Catalunya que aquí?
Sí, sí, i tant. I fora, molt fora: Colòmbia, Argentina, Veneçuela… Hi he treballat molt, però és cert que amb la situació econòmica ja no tant.
Com està la situació a Europa?
No està per tirar coets, però a Alemanya o Àustria el circ encara té molt de prestigi. Aquí en torna a tenir, després d’una decadència, i molt, però crec que el gran públic encara no valora prou la figura del pallasso. Sembla que només és per nens, per inflar globus… La primera trucada que vaig rebre després del Premi Nacional de Cultura va ser per actuar en una primera comunió… No m’ho podia creure! A vegades estàs temptat de treure’t el nas, com el gran Chaplin, però a mi m’agrada molt: no enganya.
Text: Mercè Rubià
