Sinopsis

¿Quién no ha visto en casa o en el comedor de los tíos uno de aquellos cuadros religiosos llenos de angelitos? Pues uno de esos seres inocentes protagoniza el último espectáculo de la payasa Pepa Plana, que esta vez trabaja con el dramaturgo y director Ferruccio Cainero, gran conocedor de la comedia del arte. El ángel protagonista quiere volar para ser ángel de la guarda, aunque no lo consigue. Pero no le importa no saber volar, pues piensa desplazarse por debajo del agua, donde cree que le será más fácil moverse. En este mundo, recreado con elementos de vídeo del estudio Nueveojos, vivirá divertidas aventuras hasta que descubra que el fondo de ese mar en el que se acaba de instalar se llena día y noche de hombres, mujeres y niños, todos ellos ahogados cuando intentaban salvar su vida entrando en un continente donde no les quieren. Una de las grandes payasas europeas estrena un espectáculo que, pese a ser divertido, también nos conectará con la cara más trágica del mundo en el que vivimos y, como hacen los buenos payasos, nos pondrá un espejo delante de la cara. Pero no os preocupéis porque, a pesar de que esta historia no pueda tener un final feliz, sí que puede abrir puertas y ventanas a la esperanza y, especialmente, rendir homenaje a todos aquellos que han perdido la vida cuando pedían la oportunidad de tener una vida mejor.

Una coproducción de Cia. Pepa Plana.

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Una coproducción de Cia. Pepa Plana.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 7

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Carme Canet
Teatre Barcelona

Nàugrafs del somni i la cultura. Nàufrags de la solidaritat.

El "Paradís pintat” de la Pepa Plana, és tan fràgil, tan simple, tan bonic, tan de veritat.

A partir d’una tragèdia la Pepa fa una obra d’art pintada i executada amb tota la tendresa i respecte que només pot fer una pallassa. “Que malament deu estar el món que les pallasses ens han de fer plorar”! deia la Pepa. Però a "Paradís Pintat" riureu!!! Però hem de ser capaços d'anar al teatre a veure pallassos adreçats a aquests adults seriosos que som, i deixar-nos sacsejar alhora que somniar.

Si no ens deixem rescatar d’aquest mar insalubre, inculte, insociable de la mà d’una pallassa és que hi ha coses que no van bé. I tu, Pepa, no podràs salvar a tot “lo” món, per què hi ha una part del món que nosaltres enfonsem al mar, i una altra que ens enfonsem en la tristesa i la mediocritat humana.

Encara som a temps de surar!! Aneu i expliqueu-me si us ha agradat l’espectacle. Si us heu deixat anar. I si heu rigut, ..... no creieu que haurà valgut la pena?

La meva crònica ampliada al Facebook Companyia de teatre i cultura

02/02/2017
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Un àngel vital

No fet per a la vida contemplativa, els resos i el cant gregorià; un àngel que vol fer coses, col·laborar, ser útil, no massa convencional com a àngel, doncs ensopega amb una caixa, pica amb la canyella de la cama i deixa anar "hòstia!" tan fort que Déu li envia llamps i trons, però de seguida demana perdó; és bona gent.

Pepa Plana parla poc, però domina molt bé l'expressió corporal i especialment la facial. Un pallasso diu molt amb la cara i ella sap transmetre una tendresa que a l'espectacle li va com anell al dit, és més, li és necessari. A mi m'ha fet pensar en la Giuletta Masina de L'Strada de Fellini, aquella mirada transparent, potser de persona un pèl curta, però bona persona i amb el punt exacte de candidesa que et desarma.

No us ho perdeu.

Crítica completa » http://bit.ly/2g5LxiB

30/01/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Ternura angelical

El clown para adultos, según la misma Pepa Plana, es una modalidad artística de difícil encaje. Hubo un tiempo, entre finales del siglo pasado y principios de este, en que se puso de moda e hizo coincidir en los escenarios catalanes a un buen número de artistas que apostaba por esta especialidad (Jango Edwards, Tortell Poltrona, Monti, Leo Bassi, etc.) Actualmente, sin embargo, vuelve a ser un género desubicado que lucha para encontrar programadores y salas que realmente quieran correr el riesgo. En Paradís Pintat, además, la payasa asume otros riesgos… pero hay que reconocer que sale triunfante, como casi siempre en sus casi veinte años de pisar teatros.

Pepa Plana juega siempre con un personaje ingenuo y travieso a la vez, que despierta ternura desde su primera aparición. Esta vez se encarna en un angelillo aburrido y fastidiado por las pompas celestiales. Un ángel que quiere volar lejos y hacer su propio camino, aunque al final un poder divino la lleve a descubrir una realidad que hiere y hace daño. Desde un respeto y una honestidad absolutos, el espectáculo nos trae por caminos inesperados y nos ofrece un final que mejor no revelar. En definitiva, un espectáculo bello, descarado y aparentemente inocuo.

11/02/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

La crisi de les migracions, que veiem per TV sense fer res

La pallassa Pepa Plana va estrenar aquesta obra al Festival Grec d'enguany i ara la tornen a programar a la Sala Muntaner, i aprofita per col·laborar amb l'ONG de Salvament marítim OPEN ARMS que,compta amb dues missions de rescat de persones refugiades, a la Mediterrània central i a Lesbos (Grècia).

PARADÍS PINTAT ens ofereix diverses lectures, tenim una realitat que no ens agrada, una rutina de la qual volem sortir, però quan decidim sortir intentant fer realitat un somni és quan ens trobem amb una realitat que tampoc no ens agrada i que volem canviar. Lluitem per canviar-la, confonem els papers, ho intentem, però finalment la realitat és tan dura que decidim tornar al nostre espai de confort, a la nostra realitat coneguda.

Un quadre amb quatre angelets pintats que canten amb els seus ulls mirant al cel, un d'aquests quadres que hem vist de vegades damunt d'un bufet a casa d'uns tiets o uns avis. Però, si observem atentament, veiem que un d'aquests angelets està molt avorrit, vol marxar, vol volar i ser un àngel de la guarda. No està fet per a la vida contemplativa, resar o cantar, vol fer coses, ser útil.

Finalment l'angelet surt del quadre i intenta volar per aconseguir el seu somni de ser un àngel de la guarda. Ella el confon amb un superheroi. Ella vol ser un superheroi, vol salvar a les persones en perill. Però ràpidament veurà que no pot volar, i aleshores s'adona que pot nedar i demana convertir-se en l'àngel de la guarda del mar.

I quan entra al mar és feliç. Aquest és un dels moments més poètics de l'espectacle i la seva interactuació amb els peixos, fins i tot amb un peix pallasso....als que veiem projectats ... un moment realment encisador. De cop els peixos desapareixen i ella no entén el que passa, pensa que juguen a fet i amagar, passa una barca, i de cop se n'adona que les persones que cauen de la barca i van al fons del mar ja no poden ser salvades, ella no pot salvar-les, i ..... són moltes, masses.

Una obra carregada amb un rerefons molt dur, la crisi de les migracions que veiem cada dia a la televisió sense fer res. Una obra on també critica la hipocresia d'un Déu que veient les desgracies des del cel prefereix mirar cap a una altra banda.

Si desitgeu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUI

10/02/2017
Andreu Rami
Teatre Barcelona

Pallasadas celestiales

Pepa Plana es una payasa entrañable, precisa, con una mirada vivíssima y un aspecto inocente y soñador. En Paradís Pintat se convierte en un angelito que sólo desea poder volar para lograr su sueño: ser un ángel de la guarda que pueda salvar a todo el mundo. Pero el mundo es un mundo menos perfecto y más hostil que el confortable Reino de los Cielos.

Con Paradís Pintat, Pepa Plana ha conseguido crear un espectáculo divertido, que te hace pasar un buen rato. A lo largo de poco más de una hora verás algunos gags antológicos que te reír sin parar… aunque no todo es inocencia detrás de ésa nariz roja. La artista ha cargado la obra con un trasfondo durísimo, la crisis de las migraciones, y hace un tratamiento cómico sensible y respetuoso. También se gasta una buena dosis de mala baba para criticar la hipocresía de unos seres celestiales que ven las desgracias ajenas y prefieren mirar hacia otro lado. Con la amenaza constante del látigo castigador del Señor, la payasa también vivirá momentos poéticos y emocionantes al enfrentarse ella misma a las miserias de la vida.

Un espectáculo del todo recomendable!

09/02/2017
Josep OS

Tot i que ja s’ha representat anteriorment no ho havia vist, i avui ho he fet a l’Auditori Can Palots. Amb una idea i guió de Ferruccio Cainero, la pallassa Pepa Plana ens porta aquest espectacle que ens parla d’un quadre, el Paradis pintat, on veiem a quatre angelets un d’ells Pepa que no se sent bé allà en pla contemplatiu i el que ella vol és ser útil i volar però com que no té ales decideix ser un angelet submarí i surt del quadre. Amb un domini perfecte d’expressió corporal es van succeint un entrellaçat de gags amb una enorme càrrega de tendresa que fa que no paris de riure però dóna un gir i ens enfronta a un fet malauradament molt real com és la migració. I ho fa amb la recreació del fons marí en una cortina transparent on veiem Pepa moure´s entre diferents espècies de peixos fins que comencen a baixar cossos d’immigrants que a la recerca d’una vida millor, han perdut la vida. No cal dir que aquesta escena té una càrrega emocional brutal que t´ entela els ulls. Déu li diu si vol tornar al Paradis pintat i torna al quadre. Si no l’heu vist i teniu oportunitat, és un imprescinbible això sí agredolç.

17/12/2017
Pau Rosell Simón

» PARADÍS PINTAT és d’aquells espectacles que mai s’obliden! »
Sortir de la Sala Muntaner i preguntar-se: què fariem sense la meravellosa Pepa Plana i els seus profunds muntatges de clown?».
El que s’aconsegueix en aquest espectacle és únic, el talent de la grandiosa pallassa aconsegueix fer-te petar de riure en una «comèdia» sobre les migracions, si si, heu llegit bé, sobre les migracions; i rebentar-te a llàgrima viva amb un final que et destrossa per dins i et deixa trencat a la butaca.
El que no cal ni analitzar és l’indiscutible talent de la Pepa Plana, salta a la vista, una enorme interpretació i un «text» magnífic que fa reflexionar, i molt.
Tractar temes dalt de l’escenari com es tracten aquí no es gens fàcil i ho podem disfrutar molt poc.
És un d’aquells muntatges que tothom necessitaria veure: PARADÍS PINTAT!
On s’amaga aquest paradís que tothom coneix pero ningú hi arriba…?
Moltes felicitats!!!!

21/09/2017

Deja tu opinión

Pepa Plana: "Llevo 20 años de nariz y aún me tengo que reivindicar"

La payasa Pepa Plana puerta, como dice ella, 20 años de nariz. Una trayectoria donde ha tenido que abrirse camino y reivindicar constantemente como mujer y como payasa. Payasa teatral […]

20 enero 2017

Pepa Plana: «Porto 20 anys de nas i encara m’he de reivindicar»

La pallassa Pepa Plana porta, com diu ella, 20 anys de nas. Una trajectòria on ha hagut d’obrir-se camí i reivindicar-se constantment com a dona i com a pallassa. Pallassa […]

5 julio 2016