Todo lo que necesitas para ir al teatro

Mónica Pérez: «McGuffin és una comèdia negra d’humor blanc, un vodevil i un homenatge a Hitchcock»

24 maig 2018

e

Redactor: Iván F. Mula

Després d’una primera etapa al Teatre Aquitània, on va rebre una molt bona acollida per part dels espectadors que la van veure, McGuffin, la comèdia hitchcockiana escrita per Mònica Pérez que la protagonitza juntament amb Jordi Rios sota la direcció de Carlos Latre, inicia una nova temporada al Club Capitol. Hem parlat amb els seus dos intèrprets que s’han mostrat molt il·lusionats de poder continuar amb el muntatge en una nova sala i arribar a un nou públic.

MÒNICA PÈREZ: La gent que la va veure, va sortir molt contenta. I el més sorprenent és que vam descobrir que funciona també com a obra familiar. Venien famílies senceres. I, ara que hem fet gira, també hem vist que funciona a tot arreu i amb tota mena de públic.

TEATRE BARCELONA: Fins i tot amb nens?

JORDI RIOS: No ens ho esperàvem… però sí. S’ho passen molt bé. Una vegada, va venir una família amb un vailet de cinc anys… i va aguantar molt bé tota la funció. Hi ha alguna cosa que els atrapa.

T.B.: Per què creieu que agrada de manera tan transversal?

M.P.: És una combinació de diversos factors. Primer, perquè és humor blanc. Nosaltres diem moltes vegades que és una comèdia negra d’humor blanc. I és un humor que entén tothom. Som com dos clowns, a escena. Però també hi ha una part molt visual. Hi ha una pantalla on tota l’estona estan passant coses. Hi ha molts elements on fixar-te… Això crida l’atenció a la gent gran i a la gent jove. Per últim, parlem molt normal, com a la vida, i això fa que el muntatge sigui molt proper.

T.B.: Quins canvis heu fet per a aquesta nova etapa?

M.P.: El més evident és l’idioma. Ara, la farem en castellà. Però també hem ajustat alguns gags i algunes idees.

J.R.: El que hem fet és, bàsicament, millorar-la, posar-li més ritme i revestir-la una mica.

T.B.: Com definiríeu el muntatge?

M.P.: És un vodevil amb dos actors. És una comèdia. I és un homenatge a Hitchcock. D’altra banda, el que sempre ens diuen és que és molt original. Mai s’ha vist una comèdia sobre gravar un curt i que, dins del mateix espectacle, es vegi com s’assaja, com es grava i, finalment, el curt que queda.

J.R.: El títol fa referència a un recurs que es va inventar Hitchcock. És una excusa argumental. Un McGuffin és el típic maletí que t’ensenya al principi de pel·lícula i que no saps què conté… però, finalment, l’important no és el contingut sinó la història que mou al seu voltant.

T.B.: D’on va néixer la idea d’escriure aquesta obra?

M.P.: Quan ens vam plantejar tornar a fer alguna cosa junts, el Jordi i jo vam parlar, ja que ell havia fet Els 39 esglaons, de recuperar la màgia del cinema de Hitchcock, la intriga, el cinema negre… però aprofitant més la vessant còmica de la proposta. Tots dos som molt aficionats a Hitchcock. Però, en aquest cas, no volíem adaptar una pel·lícula per no estar tan encotillats en un argument. Llavors, vam decidir inventar-nos una obra de teatre que fos un recull de referències de la sèrie de televisió de Hitchcock, del seu univers cinematogràfic i altres conceptes hitchcockians.

T.B.: Quines referències trobarem a l’espectacle, per exemple?

J.R.: Moltes! Tota la funció és una cataracta de referents.

M.P.: A part dels referents de pel·lícules i de la sèrie, fem servir noms de personatges i frases fetes d’ell. Fem sis personatges cadascú. Tots ells tenen algun referent hitchcockià. Només començar, ja fem un joc sobre estrangular algú amb una corbata com a Frenesí…

J.R.: Fins i tot, imitem la tipografia que Saul Bass, col·laborador habitual de Hitchcock, va dissenyar per Vertigen (D’entre els morts). Aquest treball ha estat una barreja d’amor i malaltia, de passió, devoció i obsessió per l’obra de Hitchcock.

T.B.: Ha estat difícil construir una comèdia sobre aquest material?

M.P.: En realitat, no. Hitchcock tenia molt sentit de l’humor. Humor negre… però tot el seu univers era molt còmic.

J.R.: Sobretot, es veia més a la sèrie televisiva, on feia la introducció i la cloenda. Ell tenia una ironia britànica que, d’alguna manera, està present en tota la seva obra. Si pensem, per exemple, en Perseguit per la mort, per exemple, amb Cary Grant, és evident que, tot i ser un thriller, fa servir molts recursos de vodevil.

T.B.: Pels qui no són tan cinèfils o tan aficionats a Hitchcock, què els ofereix el muntatge?

M.P.: Riuran igual. Això, a més, ho tenim comprovat. L’obra és molt divertida. Evidentment, els cinèfils amb coneixements de l’obra de Hitchcock, gaudeixen encara més… A vegades, troben inclús referències que ni nosaltres havíem pensat que hi eren.

T.B.: Com ho heu fet per tal que un espectacle teatral recordi estèticament a una pel·lícula de Hitchcock?

J.R.: D’una banda, fem servir molts elements audiovisuals. Aquesta és la part fàcil perquè li pots donar una textura clàssica amb una bona postproducció de la imatge.

M.P.: Després, aprofitem que els protagonistes estan fent un curt per recrear tècniques de rodatge de les pel·lícules de Hitchcock, on els actors no sortien de plató sinó que eren els decorats els que es bellugaven.

T.B.: Com ha estat treballar amb Carlos Latre com a director?

M.P.: Ha estat curiós perquè mai havíem treballat amb ell com a director. Només com a grup d’actors. Però, com que volíem fer molts personatges diferents, volíem un director que entengués el nostre humor, que dominés el tema vocal i que hagués fet cinema. El Latre encaixava en aquest perfil i, a més, vaig pensar en ell perquè, pel que el conec, crec que és molt meticulós. Per a una proposta que conté tants elements, necessitàvem a algú molt organitzat. A més, el vam ajuntar amb el Pep Planes, que és encara més meticulós, i ho van poder organitzar molt bé.

J.R.: El Pep va perfilar la part més teatral, d’interpretació i de ritme. Va ser una bona combinació i van fer una gran feina, fins al punt d’animar-nos a continuar, en aquesta nova etapa, dirigint-nos nosaltres mateixos.

T.B.: Us resulta estressant fer tants personatges en un muntatge en directe?

J.R.: Al principi, era dur perquè és una funció molt tècnica. Has de ser molt precís en l’execució i amb el maneig dels objectes. Però, quan ho controles, és meravellós. Ho gaudeixes molt. Al contrari, en voldries fer sis més.

T.B.: Què és el que més us agrada de fer aquesta obra?

J.R.: Que ens entenem molt bé a l’escenari i és molt divertit fer-la. Tot i que l’ha escrit la Mònica, la sentim molt dels dos. Té bromes dels dos. És un humor molt nostre i això és un orgull. Després de tot l’esforç, sentir com la gent riu és la millor recompensa.

Únete gratis a Teatro Barcelona

Creando tu usuario disfrutarás de sorteos y promociones, podrás valorar espectáculos y dejar tus comentarios, acceder al Calendario TB con toda la programación y recibir nuestro newsletter semanal con toda la actividad teatral de la ciudad de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.


Comentarios

Sé el primero en dejar tu comentario.

Deja tu comentario

Tienes que estar registrado para poder comentar. Puedes registrarte aquí, o puedes entrar a continuación: