La piedra oscura és el títol d’una obra de teatre de Federico García Lorca, de la qual només se’n coneixen l’inici i els personatges i on, sembla, el poeta havia d’abordar la qüestió de l’homofòbia. És també el títol de la peça d’Alberto Conejero, que es podrà veure del 17 al 28 de febrer al Lliure de Gràcia, i que recorda els últims dies de Rafel Rodríguez Rapún, l’últim gran amor de Lorca. Dirigida per Pablo Messiez i interpretada per Daniel Grao i Nacho Sánchez, arriba amb un bon grapat de nominacions als Premios Max.
De les relacions amoroses de Federico García Lorca se n’ha parlat bastament. L’hispanista irlandès Ian Gibson, que fa dècades que està submergit en la vida del poeta, hi posava llum al seu llibre Lorca y el mundo gay. Rafael Rodríguez Rapún hi apareixia com «l’amor més profund de Lorca» però, tot i això, sovint ha estat el gran absent del relat de la vida del poeta granadí. I és aquest el motiu que va portar al dramaturg Alberto Conejero, que es confessa enamorat de Lorca des de l’adolescència, a escriure i investigar qui havia estat «més enllà dels clixés d’algunes biografies», les que releguen la seva història a un jove (es portaven 14 anys) que va fer patir Federico perquè no sabia si era gai i se n’anava al llit amb dones. I és que la seva relació va ser molt més que això. Lorca i Rapún van compartir camí teatral. Es van conèixer a La Barraca el 1933, quan el Tres Erres, com l’anomenaria Lorca, va arribar a través de la UGT per fer-se càrrec de la secretaria.
Fill d’una criada i un fruiter i «compromès amb el seu temps», per Conejero Rapún és un emblema de les polítiques culturals de la Segona República, que van permetre que un jove de la seva procedència accedís al cor de la societat i els moviments culturals més importants del país.
UN ENCONTRE PER POSAR EN DUBTE LES CERTESES
Conejero s’ha pres algunes llicències històriques, poètiques, per parlar de la veritat. Rapún, que va lluitar com a tinent republicà al front de Santander i va morir a l’Hospital Militar de la localitat el 18 d’agost de 1937, encara a mans del bàndol republicà, apareix a l’obra custodiat pels nacionals. Una decisió presa per motius dramàtics, però també per evidenciar els responsables de la seva mort. Sovint s’ha parlat del decés de Rafael com una mort pel dolor de l’absència del poeta, assassinat un any abans, el 1936; com un abandó a la seva sort. Però Conejero alerta que «és perillós» portar la seva mort a un ideal romàntic perquè, sigui com sigui, els responsables de les ferides que posarien fi a la seva vida no són altres que els colpistes.
El resultat és la ficció d’un encontre entre Rafael, condemnat a mort, amb un jove soldat durant la seva última nit, a qui demanarà que, en acabar la guerra, salvi dues obres de teatre: El público i La piedra oscura i, sobretot, el recull Sonetos del amor oscuro. Nacho Sánchez, que interpreta Sebastián, explica que és un soldat extremadament jove, un amant de la música que s’ha vist immers en una lluita de la qual no sap com sortir. Malgrat la situació, connectaran des de la vessant humana. «El meu interès era treballar la relació entre dues persones aparentment antagòniques per tal que el públic fos testimoni d’un encontre real davant l’horror, que permetés redescobrir qui és cadascú i posar en dubte les certeses», explica el director.
LA NECESSITAT D’UN RELAT COMPARTIT
«Un dramaturg no té la lleialtat d’un historiador, però sí la mateixa responsabilitat». Conejero, que ha estat més de dos anys remenant arxius de la família i investigant, té clar que l’obra va més enllà de Rapún i Lorca. «És un passat que no para de llançar preguntes incòmodes al nostre present i als dèbils fonaments d’aquesta democràcia ara assetjada. La piedra oscura és un cant d’amor a Federico, però, sobretot, una indagació sobre els qui es van quedar als marges de la foto oficial de la Història, rere grans dates, rere els grans noms. Els qui van ser gairebé devorats pel temps i per l’oblit». Convençut que hauríem de tenir un relat comú com a país, uns acords de memòria «que ara per ara són inexistents», assegura que si aquest muntatge hi contribueix, ni que sigui en una petita part, ja es donarà per satisfet.
Text: Mercè Rubià
