Sovint, per no dir sempre, a les rodes de premsa els actors agraeixen «l’oportunitat» al teatre, asseguren que han après «moltíssim» durant els assajos amb els companys i el director i, sobretot, que han format «una gran família»; quin gust quan l’equip és com aquest! I tu, inevitablement, penses: sí, és clar, com sempre… ves, què han de dir! Els actors de L’Avar no van ser pas menys i van lloar tot això i més. Ara bé, he de reconèixer que, després colar-me al camerino del Teatre Goya, el meu escepticisme se n’ha hagut d’anar, almenys per una estona, a campar cap a alguna altra banda. No sé si dir-ne família, però l’ambient entre l’equip de vestuari, perruqueria, actors i actrius de l’Avar, s’hi assembla força. A una família ben avinguda, ens entenem. Una família on alguns se’n van junts a la neu, altres a fer una copa; un equip que xerra de l’altra família –els de casa–, imagina futurs projectes i abraona aquell qui està pendent d’unes proves per una altra feina: «Què, ja està? Com ha anat?».
Arribo al teatre cap a tres quarts de set. La funció comença a quarts de nou. Per tant, encara falten gairebé dues hores. L’Anna, de l’equip de comunicació, m’espera per acompanyar-me cap a als camerinos. “Encara som pocs”, em diu, i em va presentant als qui van arribant. Arribem a una sala amb sofàs, alguna estanteria amb cafès i tes, una taula, suros amb la planificació d’horaris (l’endemà graven un espot) i una sisí amb roba estesa. Ara encara no li faré gaire cas, però també hi ha una tele que retransmet el que passa a l’escenari. Els actors hi podran veure en quin moment es troba la funció i preparar-se per entrar a escena. Abans, però, hi veuré els qui surten a escalfar o com, més tard, va entrant el públic. D’aquesta sala, amb accés directe a l’escenari, en surt un passadís amb quatre camerinos i un espai per a la perruqueria. Deixo la jaqueta, i me’n vaig a treure-hi el nas.
INTERCANVI GENERACIONAL. Un altre error, ingènua de mi, és pensar que arribaré i els trobaré a tots a punt per canviar-se i posar-se les perruques –a punt per fer-los les fotografies. Aquesta no és pas una obra on surtin tots des del principi i, per tant, n’hi ha que arriben gairebé amb una hora de diferència. Els primers que van arribant són tres dels quatre enamorats: la Júlia Barceló (Elisa), en Manu Fullola (Cleante) i en Ricard Farré (Valeri). L’Elena Tarrats (Mariana) ho farà una mica més tard. També hi ha l’Òscar Castellví (Fletxa, Bridecivada) i en Xavi Francés (Mestre Simó, Comissari i Bacallà-Sec), a més de l’Alba Florejachs (Frosina). Aquest Avar està ple de joves. Un fet inusual que s’han encarregat de reivindicar: «És molt important que els actors joves tinguem oportunitats com aquestes. Sovint es parla de la necessitat d’un intercanvi generacional, però si nosaltres, amb les nostres companyies, oferim un paper a un actor consagrat que no és de la nostra generació, què ens dirà? Que ni parlar-ne. Perquè això vol dir pressupost zero i anar a taquilla», explica el Ricard.
La defensa s’estén a la necessitat de seguir portant els clàssics a escena (feia 20 anys que no es representava L’Avar a Barcelona), i la direcció que n’ha fet Josep Maria Mestres: «És un luxe interpretar Molière; l’obra és perfecta i, a més –i no passa sempre– el director ha estat molt exigent en la manera de dir el text», explicava la Júlia el dia de la presentació.
UNA HORA I MITJA DE PERRUQUES. Les que sí que hi són, i les primeres, són l’Alicia Dvorska, encarregada de la perruqueria, i la sastressa Olga Fibla. L’Avar és un muntatge clàssic, amb tot el que comporta. L’Alicia m’explica que tarda una hora i mitja en posar totes les perruques. Comença per la Júlia, que porta una de les perruques més vistoses. El que més crida l’atenció és que no li amaga tot el cabell a sota, sinó que li deixa part del davant per aixecar-li cap al damunt i que quedi més natural. La Júlia –com el Ricard, que justament avui arriba de tenyir-se les patilles– s’han anat colorant el cabell per tal d’adaptar-lo al de la perruca i el personatge.
I BIGOTIS. Però la feina de perruqueria comença una estona abans. L’Alicia planxa i pentina bigotis, barbes, patilles i perruques. Els bigotis, amb unes planxes antigues molt primes que aviat aconsegueixen donar-li forma. I, de fet, aquest és un dels moments més divertits. Avui l’Òscar Castellví estrena patilles i perilla. Quan li posen, sóc a l’altra punta, però sento la Júlia amb una rialla immensa i encomanadissa. «Sort que no tinc cap escena amb tu, sinó no podria parar de riure!», li diu quan arribo. Continuen rient una bona estona.
JOAN PERA. I, amb tot, encara no hem parlat de Joan Pera! La Júlia admet que ella, com molts, tenia prejudicis amb la figura de Joan Pera. No el coneixia, no hi havia treballat, però pel tipus de teatre que havia fet fins ara, era inevitable tenir-ne una opinió, certa o no. No és una dona que es dediqui, precisament, a fer la pilota a ningú (llegiu el seu bloc) i, en canvi, lloa decididament la companyonia i l’ofici de Pera. Als dos minuts de conèixer-lo, m’hi podria sumar. Pera és un actor proper, amable i entranyable. De fet, aquesta és una de les coses que el preocupaven. «Quan em van proposar el paper, els vaig preguntar: però com ho farem perquè aquest home no caigui bé? Jo sempre he fet papers entranyables, que cauen bé als espectadors».
Pau Carrió assegurava fa poc que segurament l’èxit del Hamlet que han estrenat amb entrades exhaurides al Lliure es deu a la relació afectiva que el públic va adquirint amb els actors i els equips de les obres, més que no pas a les estratègies de comunicació (també necessàries). Penso que Joan Pera la té, aquesta relació afectiva. El públic va a veure’l –en gran part– a ell, i no decep. Qui ho havia de dir que Molière li escriuria un personatge a mida!, he sentit dir a més d’un.
Però si us parlo de la seva proximitat, és perquè la transmet només veure’t. «Tinc la porta ajustada perquè tinc fred i m’han posat un calefactor, però pots entrar quan vulguis». Està molt satisfet de l’obra, se li nota per com en parla. «Era un repte, el canvi de registre i el ritme que suposa dues hores a escena amb un personatge com l’Avar. Ara el més difícil serà trobar un altre paper tan potent com aquest!». Una altra cosa que deixa clar ràpid és que és un home que no s’atura mai.
TE O CERVESA? Els actors que surten més tard a escena arriben al cap d’una estona i aprofiten el temps que els queda per berenar. Passo pel passadís i trobo dues portes obertes. L’Elena Tarrats pela una peça de fruita, en Manel Dueso (Mestre Jaume) es pren un quinto i un entrepà. «Ui, a tu encara no t’havia vist!», em surt mentre li faig la fotografia. «Estic berenant. Els actors també bevem cervesa, eh!». La veritat és que no ho dubtava pas… «Ara sembla que només prenguin aigües i tes!». Em fa gràcia aquesta defensa espontània de la vella escola. «L’últim cop que vaig ser a un camerino feien xupitos whisky, per escalfar», li dic. Riu. Bé, riem, perquè té clar a qui devia anar a veure, si hi havia una ampolla de whisky al camerino. I, sí, ho encerta.
CORRE, CORRE, QUE LI POSEN EL CORSET! L’Alba Florejachs em va avisant per fer fotos. Ara surten a escalfar, ara posen el corset a la Júlia… Crec que prefereix que faci fotografies als altres (segurament, jo faria el mateix). Fa una estona que ha arribat n’Israel Solà, l’ajudant de direcció, i xerren de nous projectes. Ell és també director de la companyia La Calòrica. De fet, no és l’únic calòric de L’Avar; a banda de l’actor Xavier Francés, també en Ricard Farré i l’Alba hi han treballat recentment a Bluf. Normalment parlem amb els actors i directors dels projectes que tenen en marxa, no dels que no tenen. «Fem alguna cosa, Isra!». És una evidència, sí, però no per això deixa de ser una escena reveladora; no ha de ser fàcil, haver d’estar pendent contínuament de què vindrà, si ve, o inventar-se el que sigui perquè vingui.
QUÈ HO FA QUE LA GENT VAGI, O NO, AL TEATRE? «L’altre dia va venir un conegut d’Igualada, i em va dir que era e primer cop a la vida que anava al teatre!», li explica a l’Israel en Josep Minguell (Sr. Anselm), que és l’últim a aparèixer a l’escenari i, per tant, també en arribar. «I resulta que va venir amb la família d’en Ricard, perquè també es coneixen!». El cap de setmana anterior a la meva visita, van exhaurir les tres funcions de cap de setmana; 1500 espectadors, que es diu aviat. «Ja ens agradaria a nosaltres, amb La Calòrica!». «És allò de: aquesta obra ja té públic, ja, però no ve», fa broma Minguell. Però ells tampoc es poden queixar. «A l’últim bolo van venir 200 persones, però és que l’obra es diu Sobre el fenomen de les feines de merda!». I d’aquí, a xerrar de les cues que hi ha per veure els Morancos o el nou fenomen dels youtubers que s’embranquen amb monòlegs, només hi va un pas.
MORCILLAS O NO, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ. Aquesta ha estat una conversa recurrent sobre l’Avar. Pera acabarà introduint al text els seus particulars afegitons, o no? Una de les crítiques, després de l’estrena, deia que n’hi havia detectat una. Ho discuteixen pocs minuts abans de començar en Josep Minguell i el mateix Pera amb n’Israel, que ha arribat per sorpresa fa una estona i amb qui encara no s’havien vist –»Tranquil, Joan, que no em quedo a veure l’obra», fa broma–. «No en va dir ni una!», defensen. Però no només parlen de morcillas, també intercanvien opinions de tercers sobre l’espectacle. En cap cas, en diuen el nom, però sí que es pregunten: «Però tu, normalment, comparteixes la opinió d’aquest actor?».
«AL CONGRÉS VAIG FUMAR-HI COM ENLLOC!» Em sorprèn la tranquil·litat que es respira. Falta molt poc per entrar a escena i Pera continua xerrant amb en Josep Minguell. –»Ara ja gairebé no es fuma, a la tele, està mal vist.» –»Doncs jo vaig fumar com mai al Congrés, quan vaig fer de Santiago Carrillo!». Tot i la seva faceta de còmic, Pera ha rodat pel·lícules com aquesta de Chema de la Peña sobre el 23F (2011) o Forasters (2008), de Ventura Pons, on també se’l podia veure en un registre completament diferent.
Avís: toca sortir a l’escenari. A Joan Pera li costa aixecar-se del sofà: «Aquesta jaqueta pesa 20 quilos!». Realment, quan es posa aquesta jaqueta, amb el pes i la forma, ja fa un pas ben gran per entrar al personatge, encongit i desconfiat. «Una anècdota més que podràs explicar», li diu en Minguell. «Sí, com aquell que explicava com un crític sempre li deia: sí que ho fa bé, sí, però ja ho farà malament». I així, encara amb la rialla dels companys, s’esmuny cap a l’escenari. Miro la pantalla: Pera ja és Harapagon i el públic (també) riu.
Text i fotografies: M. Rubià
