Nascut a Vallirana. Té 33 anys. Al principi, volia ser meteoròleg. Es va llicenciar en física (UB) i, després, en direcció i dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha estat el director habitual de La Calòrica des de la seva fundació l’any 2010. Després de cinc espectacles, una peça breu i una lectura dramatitzada, arriba la vuitena proposta teatral d’aquesta companyia: El Profeta. Una reflexió sobre el conflicte entre ciència i fe on només ha pogut comptar amb tres dels seus intèrprets habituals.
ISRAEL SOLÀ: Estem vivint un procés d’obertura com a companyia. Fins ara, els actors de La Calòrica eren socis capitalistes, d’alguna manera. Vull dir que eren indispensables en tots els projectes. Però ara ens estem adaptant a una nova situació on, per incompatibilitats amb altres projectes professionals, potser no sempre ens podrem reunir tots.
TEATRE BARCELONA: I creus que això és un desavantatge, per a vosaltres, com a grup?
Al contrari. Això ens ofereix noves possibilitats. Ens permet afrontar els projectes d’una altra manera. Si fas servir sempre als mateixos cinc actors, inevitablement, s’acaben assemblant totes les obres. En canvi, poder fer un muntatge, per exemple, amb només nois, com ens va passar a L’Editto Bulgado (2012), genera un to totalment diferent de la resta.
Sou molt prolífics, quin és el vostre secret?
Per un costat, vam decidir, gairebé des del principi, que volíem donar continuïtat a la nostra feina. Esforçar-nos per dur a terme un projecte i, mentre s’està representant, començar a pensar quin podria ser el següent. Aquesta és la manera que la roda no pari. A més, tenim diferents motors. Els actors, l’escenògraf i jo (el director) no esperem un text… ni el dramaturg espera que li diguem el que ha d’escriure com passa tantes vegades. Aquesta manera de treballar crec que manté, en general, als artistes en un lloc passiu. A nosaltres, en canvi, ens agrada idear cada projecte entre tots.
Per què?
Perquè així, si falla algú… és més fàcil de resoldre. Per exemple, en aquesta ocasió, el Joan Yago no ha pogut fer la dramatúrgia d’El Profeta. Llavors, en comptes d’haver d’esperar-lo, hem pogut fer una creació col·lectiva… i jo he suplert en gran part les tasques d’escriptura.
Això ha passat altres vegades?
Sí, de manera diferent… Jo no vaig poder dirigir Ekstraordinarnyy (2012) i el va dirigir el Joan. Si no tinguéssim aquesta predisposició, estaríem parats molt més sovint del que ens agradaria. Penso que això ens diferencia d’altres grups que tenen més la idea de líder guru, aquella figura sense la qual la companyia no tindria sentit.
Com neix, generalment, un projecte de la Calòrica?
De maneres molt diverses. Normalment, parlem sobre els diferents temes que es van posant entre tots sobre la taula. Es fa un debat. Desestimem idees. Fem com una mena de conclave on tots els participants opinem. El projecte que acaba tirant endavant ha d’aconseguir motivar a tothom. La idea pot sorgir de qualsevol lloc i de qualsevol de nosaltres. Tot i que, òbviament, hi ha hagut més idees del Joan i meves que s’han portat a terme perquè la nostra tasca està més orientada a això. Llavors, un cop tots estem d’acord, definim com ha de ser l’espectacle perquè tothom pugui treballar alhora.
No espereu a tenir el text, doncs?
No. A vegades, fins i tot, tenim l’escenografia abans que el text.
No obstant això, a El Profeta és la primera vegada que heu hagut de crear un text original sense el Joan Yago. L’has trobat a faltar?
Evidentment! Primer de tot, perquè m’he hagut d’encarregar d’una cosa de la qual normalment no m’encarrego. I, d’altra banda, m’he adonat de la feina real que això implica.
Com ha estat l’experiència?
Molt intensa. Hem fet servir el mètode de creació col·lectiva i això requereix un esforç al qual no estem acostumats. Hem hagut de treballar molt: buscar informació, documentar-nos… A nosaltres ens encanta comptar amb el Joan però també ha estat divertit i interessant provar-ho. Això demostra que la implicació dels nostres actors va molt més enllà del nivell interpretatiu.
En aquest cas, d’on ha sorgit la idea?
Feia temps que em rondava pel cap i tenia moltes ganes de desenvolupar-la. Per aquest motiu, m’he atrevit també a fer-la sense el Joan. Tenia la sensació de saber com volia que fos. Com s’havia d’explicar.
L’obra parla del conflicte entre la fe i la ciència en diferents èpoques. Estaries d’acord en què el vostre plantejament té un punt de vista escèptic?
Sí. De fet, això ha generat certa confusió. He llegit a algú dient que l’obra planteja que Déu existeix. No! L’obra diu que una noia diu que Déu li parla. Però nosaltres no diem que sigui veritat. Ni de bon tros! És l’espectador qui ho decideix. D’això va l’obra. Jo no crec en Déu. Jo no crec en les pseudociències. Però em semblava que donar una resposta clara d’allò que està passant a escena era posar al públic en un lloc massa fàcil. Quan al món real t’enfrontes a una situació estranya, ningú ve i et diu el que has de creure. Ja ens agradaria! Ets tu qui ho ha de decidir…
I què ens impulsa a prendre aquesta decisió, doncs, en un sentit o en un altre?
Normalment, ens creiem una cosa en funció de la necessitat que tenim de fer-ho. Si estàs perdut, si sents que tot el que tens ara mateix al món no et serveix, acabaràs creient-te la proposta que arribi abans a obrir un camí nou en la teva vida. Si, en canvi, et sents bé, fort i no vols perdre l’estabilitat, la teva tendència serà la de rebutjar com a fals tot allò que t’arribi de nou. La buidor i la sensació de pèrdua és el que fa que la gent s’aferri a certes coses.
Creus que hi ha coses que no es poden explicar?
No. Crec que hi ha coses que tenen més d’una explicació i que acceptem la que ens sembla millor. Durant molt de temps es va creure en les lleis de Newton com si fossin universals, fins que va arriba Einstein amb la teoria de la relativitat. ¿Això vol dir que tot el que deia Newton era mentida? No. Era una explicació de la realitat. Però no era l’única… Servia per a uns fenòmens concrets però no per a tots, com hem sabut després.
Les lleis no sempre són veritat o mentida…
Es tracta que ens serveixin per explicar alguna cosa. Tornant al tema de l’obra: hi ha gent que té determinades creences perquè els ajuda a afrontar els seus problemes d’una determinada manera. Si és veritat o no allò en el que creuen és el que menys importa.
I no creus que pot ser perillós?
I.S.: S’ha de vigilar amb els profetes. Els il·luminats que et volen vendre una moto per fer negoci de tot això. Aquestes qüestions sí que són més delicades.
Qui és El Profeta de l’obra?
Hi ha tres trames i cadascuna té un profeta. El que volia fer és explicar la mateixa història tres vegades: la de com el profeta s’enfronta amb el món en tres moments de la història diferents. Volia parlar de gent que té una idea nova i de com reacciona el seu entorn en cada cas: un moment en el qual la religió és dominant, un altre on la ciència ha de lluitar contra la religió i un tercer en el qual una nova fe vol desbancar la ciència (que ja està establerta com la nova religió).
Per primera vegada, heu fet servir un to més seriós de l’habitual. Ha estat intencionat?
Era un plantejament d’inici. No ens ha passat sense adonar-nos. A la tercera o quarta reunió, ja vam tenir la sensació que això no seria una comèdia. És un tema molt complicat. Els actors estaven una mica inquiets… fins que vam decidir que no passava res. Vam decidir que faríem una cosa diferent: una creació col·lectiva sense cap punt de comèdia.
Però se us ha escapat algun…
(Riu). No se’ns han escapat. Els hem volgut fer. En concret, hi ha un personatge que té una història tràgica i molt dura. Volia afegir un punt d’humor negre per compensar. I perquè em semblava interessant plantejar una situació sigui divertida i cruel a la vegada. Però, en definitiva, no és el mateix tipus de comicitat hilarant que hem fet servir en altres ocasions.
Creus que aquesta serietat és un símptoma de maduresa de la companyia?
Madurem perquè cada vegada som millors fent la nostra feina però no perquè la proposta sigui més seriosa. Això seria com banalitzar tot el que hem fet fins ara. Jo tinc la sensació que pas a pas demostrem que podem fer tot allò que ens proposem i que som capaços d’assolir nous reptes. Però no crec que el contingut de l’espectacle sigui millor que els dels anteriors. l’Editto Bulgaro (2012) tenia un fort compromís polític i una mala bava important. També La nau dels bojos (2013) era un espectacle igual de madur, per exemple.
Quin és, ara per ara, el futur de La Calòrica?
Tenim molts projectes. Alguns són bastant grans. El que volem fer ara és generar diferents tipus de propostes però, sobretot, respectar el nivell de producció que creiem que necessiten. No volem adaptar les idees que requereixen una producció més ambiciosa a un format més barat només per poder-les fer abans. Preferim, en aquest cas, esperar i treballar per aconseguir el finançament. També volem col·laborar amb nous actors de diferents generacions. I volem treballar amb sales amb més mitjans. Aquest mes ens tancarem per decidir quin serà, de fet, el següent projecte. No puc avançar res. Només que tenim moltes ganes de treballar sobre idees una mica més polítiques.
TEXT: Iván F. Mula / Fotografies: Paco Amate – TNC
