No és una festa qualsevol. El nou espectacle d’Israel Galván dona un pas més en la seva cerca de llibertat artística. Fer el que vol i amb qui vol. Sentir el seu cos i les seves inquietuds i a partir d’aquell punt donar forma a alguna cosa nova, diferent, amb la que pugui seguir obrint camins al llenguatge flamenc. A La fiesta, l’artista sevillà, veu consagrada del flamenc més heterodox i llibertari, ens convida a una trobada de grans artistes «vers el desconegut» en la qual ell n’és un més.
Si a fla.co.men ja oferia una joiosa manera d’estar a escena amb un grup de músics heterogeni, aquest nou espectacle esdevé una reivindicació ferma de l’emancipació de qualsevol cànon preestablert. Galván, el trencador, repensa la seva forma de ballar a partir de la forma de fer a l’escenari dels bailaores El Junco, Ramón Martínez i la Uchi, la ballarina japonesa de buto i contemporani Minako Seki, el guitarrista Emilio Caracafé, la cantant tunisiana Alia Sellami, la violinista, ballarina i cantant Eloísa Cantón, i el cantant i animal escènic Niño de Elche. Tots plegats fan de l’escenari un territori sense límits. Parlem amb Galván d’aquesta creació encara oberta a idees i aportacions.
«M’agrada que l’entorn que es respira sigui lliure, que no estiguem forçats a res. Amb el grup, tot s’hi val, sense plantejar si és o deixa de ser flamenc». Per això s’intercanvien els papers, trobem ball, guitarres, cants, palmas, jaleos, sons guturals, música feta amb el cos i fins i tot alguna pinzellada d’òpera. «Cada artista ha estat cridat a aquesta trobada per aportar la seva gestualitat, el seu ritme i expressivitat corporal, el murmuri de la seva tradició, sense fusions».
La Fiesta parteix d’aquell moment en què els flamencs surten de l’escenari i, sense la pressió de ser observats pel públic, continuen amb la música, i amb el ball, i allarguen la trobada sense guions ni lligams. «Una festa es pot fer de moltes maneres, no cal que sigui típicament flamenca; fins i tot la mort se celebra amb una festa. He buscat alguna cosa més, que no coneixia, i amb el grup molt present trobo aquesta atmosfera. Volia donar una cosa nova».
Dins d’aquesta estructura coral, Galván n’és un més: «No hi ha personatges sinó persones, i cadascú té el seu recorregut a l’obra. Jo no volia ser el ballarí principal, tothom participa en tot. He volgut que experimentéssim tots els conceptes plegats». A banda de la seva habitual humilitat, algunes de les primeres impressions recollides en les prèvies de la peça realitzades a Àustria i Alemanya parlen de nous gestos, girs i moviments que no s’han vist mai al bailaor, que signa també la concepció de l’espectacle i la direcció escènica.
La Fiesta és, a més, una mena de rebel·lió, «no literal, però sí que hi ha un descàrrec per plasmar diferents estats d’ànim. Jo volia portar a escena aquell tipus de festa flamenca d’alliberament, amb crits, sorolls… com un exorcisme. Dins de la seva trajectòria trobem un munt de col·laboracions amb creadors com ara Enrique Morente, Pat Metheny, Sol Picó, Lagartija Nick, Arcángel o Miguel Poveda, entre molts d’altres. En la majoria de les seves obres l’han acompanyat músics o altres bailaores, a qui ha donat papers destacats, de qui ha buscat la complicitat, ha jugat amb la seva presència i ha sumat el seu art, però sembla que en aquest cas volia anar més enllà. «Sorgeix de la necessitat de no estar sol a l’escenari. Les meves obres eren la meva soledat ballant i ara tinc la necessitat de compartir l’escenari amb més companys i ser-ne un més. Segueixo la línia de fla.co.men però aprofundint més. Tot el que va quedar per fer allà, ho faig ara».
A banda del seu equip artístic habitual com ara Pedro G. Romero o Patricia Caballero, part de l’elenc de La Fiesta ja havia treballat amb Galván. És el cas d’Eloisa Cantón a fla.co.men o la Uchi, a qui defineix com «una artista radical», a Lo real / Le réel / The Real. També Niño de Elche, amb qui va col·laborar a La edad de oro i amb qui recentment, i juntament amb G. Romero, ha participat a la Documenta —celebrada a Atenes el passat mes d’abril — amb La farsa monea, una performance sobre els diners i contra el capitalisme ferotge. «Ens sentim reflectits i còmodes en aquesta línia en la que no sabem què és el que fem ni nosaltres mateixos. En ell he trobat un company de cant, com una ànima bessona; no té pors, fa el que creu que ha de fer, i això connecta amb la llibertat. No és el flamenc d’això es pot fer i això, no; amb ell he trobat un mirall». Quedem doncs convocats a aquesta festa polifònica que conté alegries i també tristeses, humor, espontaneïtat, irreverència i sobretot, art i llibertat en majúscules.
Text: Sara Esteller
