La temporada passada van presentar un Hamlet que va sorprendre amb una adaptació que manté l’essència de l’obra, però la trasllada a l’actualitat amb una gran bellesa. Després de l’èxit del seu pas pel Festival d’Almagro, aquestes festes l’han reposat a la Sala Atrium amb funcions en català i ara, a partir del dia 7 de gener, en castellà. Abans, però, durant el mes de novembre estrenaven sense fer massa soroll Top Girls de Caryl Churchill al Teatre Akadèmia. Van exhaurir localitats des del primer dia, fet que els ha garantit la tornada a finals de juny. Però potser el més particular del Projecte Ingenu no és l’èxit dels seus muntatges, sinó un funcionament que va més enllà d’una companyia i que aposta per la lentitud en temps de miniteatres i tempos frenètics.
El moviment Slow va sorgir com a resposta al fast food, esdevenint un moviment de resistència per preservar la cuina cultural i els productes de proximitat. Estès per centenars de països, també ha acabat influint altres àmbits, com l’educació, on es busca alentir un aprenentatge accelerat per currículums rígids i compactats i fer valdre aquella dita que «menys és més». L’educació lenta vol ser sinònim d’una cerca de la qualitat en els processos, de reflexió, més enllà d’acumulació de coneixements. Ha arribat l’hora del slow theatre?
Al sector teatral els últims temps se sent sovint entre bambolines o directament en entrevistes que els muntatges arriben «molt justos» a les estrenes; mentre que abans es destinaven dos o tres mesos als assajos, ara amb prou feines arriben al un mes i mig… Ho explicaven fa poc els Da Capo en motiu del seu comiat: «Nosaltres destinem de 5 a 9 mesos a la creació, tot i que els últims anys ja hem hagut de fer-ho al mateix que fèiem bolos dels altres espectacles, però ara per donar-nos una subvenció se’ns exigeix que creem dos o tres espectacles l’any! S’ha perdut el sistema de creació a llarg termini i el marge d’investigació. Les companyies joves fan el que poden, amb els diners de la seva butxaca i sovint sense cobrar, però no és la nostra opció, ho trobem indigne«. En la mateixa línia s’expressava Lluís Marco a la presentació de l’obra Zona Franca: «A la nostra edat cada cop costa que ens donin papers perquè els anem una mica més lents, necessitem temps per assajar. Les sales s’aprofiten de l’energia dels joves per reduir les setmanes d’assaig, però és un error. Cal que hi hagi transmissió«.
REFLEXIÓ MÉS ENLLÀ DE L’EXHIBICIÓ
Una qüestió i veus que també arriben de Madrid. Directors reconeguts i consagrats com Andrés Lima, Miguel del Arco i Alfredo Sanzol, impulsors de Teatro de la Ciudad, explicaven durant la seva estada al Teatre Lliure amb la trilogia de tragèdies gregues (Medea, Antígona i Edipo Rey) que un dels principals objectius del projecte -«malgrat conviure en temps on el que triomfa és el microteatre»- és la reflexió i la investigació, amb el temps que requereixi. De fet, abans d’estrenar les tres obres, han estat tot un any treballant les diferents peces amb tallers conjunts on hi assistien espectadors i acadèmics, a més d’actors com Mario Gas o Núria Espert. I és que una altra de les finalitats és «deixar de mirar-se el melic i compartir amb altres companys». D’aquesta manera, fins i tot els actors i directors o figurinistes d’un i altre muntatge participen i assisteixen als assajos dels altres no només com a espectadors, sinó també per fer-hi propostes. Una dinàmica que esperen que, amb el temps, pugui obrir-se i incorporar més directors. «Creiem que el teatre i la cultura cooperativista és més real i sostenible del que ens fan creure», asseguren.
Això connecta de manera inequívoca amb el Projecte Ingenu, un grup de treball i recerca impulsat inicialment per Anna Maria Ricard, Arnau Puig, Marc Rius, Clara de Ramon, Neus Pàmies, Alba José i Marc Chornet. Van començar a reunir-se per, després de sortir de l’Institut del Teatre, no perdre el punt de trobada i seguir investigant. «Ens trobàvem cada dissabte al matí durant cinc hores per fer exercicis recordatoris d’allò que fèiem a l’Institut: veu, cos, cant, escolta de grup, cadascú posa èmfasi en un lloc», explica l’ingenu i director de Hamlet i Top Girls, Marc Chornet. «També hi ha espai per la recerca, hem jugat molt amb el Rei Lear, per exemple, per tal d’anar cap al teatre definitori d’allò humà». Qualsevol dels membres del projecte pot utilitzar després el resultat d’aquesta recerca. I és que no només estan lluny de ser una companyia tancada, sinó que a més a més el projecte va néixer sense ni tan sols tenir intenció de produir espectacles. Va ser Raimon Molins, de la Sala Atrium, qui els va proposar de fer un Hamlet «i per primer cop vam dur a terme un projecte de la companyia amb l’aixopluc de l’Atrium. El que hem mostrat és el resultat del treball anterior, de la nostra manera de fer teatre». Després vindria Top Girls, el projecte final de carrera d’algunes de les actrius que formen part del projecte, amb la voluntat de presentar un muntatge on pràcticament només hi apareguessin dones.
En ambdós casos darrere hi ha una clara intenció de «tornar a partir de l’actor com a primera matèria de la poètica teatral i defugir de l’artifici». I això suposa un procés d’assajos gairebé quatre mesos en el cas de Hamlet. «La meva neura era dimensionar bé els sentiments, les relacions dels personatges i fer-les digeribles, perquè, en el fons, del que es tracta és d’agafar el teatre de gran format i portar-lo a una sala petita». És per això que no han construït una obra de versos grandiloqüents, sinó que han buscat «la intimitat i la proximitat, sempre respectant els versos de Shakespeare», explica Chornet. En el cas de Top Girls, la dificultat rau sobretot en la primera escena, un sopar amb dones provinents de diferents èpoques de la història. És una escena llarga que evoluciona amb constants interrupcions, «una partitura molt exacta i cal una gran feina per dominar el text». Una dificultat que ha evitat, fins ara, que s’estrenés l’obra a casa nostra malgrat que «totes les grans directores se l’han estat mirant i remirant». Van estar assajant set hores al dia durant tres mesos.
ACOSTAR EL TEATRE ALS JOVES
La feina feta, però, va més enllà dels propis assajos dels actors i actrius. En el cas de Hamlet, a més, va anar acompanyat del treball amb 15 joves de 15 a 18 anys. S’hi trobaven el cap de setmana per fer exercicis, assajar algunes de les escenes de l’obra i debatre-les amb ells, veure què els semblaven. En l’estrena de l’obra a Tarragona, aquest grup de joves van participar-hi i van aparèixer en algunes de les escenes que havien treballat. «La sala d’assaig és molt fosca i ens agrada sortir fora», diu Chornet, que troba a faltar una Joven Compañía com la de Madrid que acosti el teatre al públic jove i l’apropi com a vivència, no només com a exhibició.
De fet, Chornet no entén massa l’efervescència d’un model de companyia tancada que considera «del segle XIX» quan, ara per ara, el que ha aportat és que «les sales alternatives es nodreixin de companyies joves sense recursos amb aquest 50% de taquillatge tant nostrat». «Es fa el mateix que es feia abans, però sense diners, no hi ha hagut una revolució creativa o estètica, al contrari, es programa allò que es creu que captarà públic. Les sales no s’arrisquen i costa trobar-ne que tinguin personalitat en la programació». Reconeix, però, el paper de la Sala Atrium i l’Akadèmia, els dos espais on han estat fins ara: «ens han tractat molt bé i hem pogut entrar dies abans per assajar, que no sempre passa».
Text: Mercè Rubià
