Pere Riera presenta un nou text a La Villarroel, després de l’èxit de Barcelona (TNC): Infàmia. Emma Vilarasau i Anna Moliner repeteixen en el repartiment, acompanyades de Jordi Boixaderas i Francesc Ferrer. Tots quatre es posen a la pell d’uns actors en diferents moments de la seva trajectòria que qüestionaran diversos aspectes de l’ofici a través d’un thriller que barreja drama i comèdia.
A la segona prèvia al Teatre Nacional de Barcelona (2013) va passar un fet insòlit. Un parell espectadors es van alçar i van fer onejar dues estelades. La sorpresa de l’autor, Pere Riera, va ser majúscula. Aleshores tot just començava el que anomenem Procés, però la seva intenció no era, en cap moment, de fer una obra política (tot i que després se l’acusaria d’oportunista). De fet, el que ell va escriure és una història de dues amigues ambientada durant la Primera Guerra Mundial. En aquell moment el que el preocupava –i reconeix que sempre escriu sobre allò que l’inquieta– eren qüestions relacionades amb l’amistat. Va ser Sergi Belbel, el director, qui li va suggerir de canviar-ho i situar-la a Barcelona durant els bombardejos del 38.
Aquesta reacció del públic i el fet de no poder controlar un text un cop acabat o la por a que sigui malinterpretat, va fer que l’obsessió de Riera passés a ser «l’ofici de l’espectador» i «la capacitat que tenen d’autosuggestionar-se i arribar a emocionar-se fins a les llàgrimes, sovint més que amb drames més propers; amb allò que passa al nostre veí». Quan Tània Brenlle, directora de La Villarroel, va encarregar-li un nou text, va tenir clar que partiria d’aquesta qüestió. Així va néixer Infàmia, que només tenia com a condició que tornés a actuar-hi Emma Vilarasau.
Infàmia explica la història de quatre actors –dos joves a la trentena i dos veterans– tots amb una situació professional ben diferent. Vilarasau és Eva Dolç, una actriu veterana que, per motius que al principi de l’obra es desconeixen, s’ha retirat de l’escena i es dedica a fer de ‘coach’ de dos actors joves (Anna Moliner i Francesc Ferrer) que, malgrat l’experiència, continuen sent considerats ‘emergents’. Però mentre Moliner està en una situació més crítica i es planteja deixar l’ofici si el càsting per al qual es prepara no dóna resultat, Ferrer és un actor televisiu a qui agrada la fama i la vessant més frívola que envolta la professió. Jordi Boixaderas és el quart protagonista i el responsable que tot trontolli quan proposa al personatge de Vilarasau que torni als escenaris.
Durant l’obra es plantegen diverses preguntes que assetgen sovint els actors i directors: «Què veurà el públic? El que volíem o en faran una interpretació pròpia? Això sempre és un misteri, pers nosaltres. Podem tenir una idea de si ha agradat o no amb la reacció final, amb els aplaudiments, però no sabem què és el que se n’enduen», diu Vilarasau. Però també sobre l’ofici: «Per què un jove de 20 anys decideix fer d’actor? I què fa que als 60 encara tingui ganes de pujar a l’escenari?», es pregunta Riera, que està convençut que «els actors no poden perdre la part lúdica i han de voler jugar sempre».
