Infàmia es un juego de espejos o de puntos de vista. Una obra escrita y dirigida por Pere Riera, autor de la aclamada Barcelona.

Sinopsis

A Eva Dolç se le ha caido el mundo encima, y está lesionada. Veremos como las heridas que ha sufrido, hacen sufrir, también, a dos jóvenes individuos que aún no son conscientes del camino que han tomado en la vida: Sara i Aleix són dos intérpretes que parecen condenados a ser considerados, por siempre, como actores “emergentes”. y, en medio de este combate, que provocará la crisi de los tres, apareceráToni, una persona mefistofélica y astuta que les pondrá a todos en solfa. Removerá toda la estructura y aclarará sus dudas para qué los otros sepan, de una vez por todas, de qué va en realidad este oficio.

Duración:
90 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 12

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

L’ofici d’actor

Per fi havia arribat el dia d’anar a veure Infàmia, una obra que no em volia perdre per rés del món.

L'havia triat per dues raons: l’argument, que em va encuriosir de seguida, i pel seu magnífic repartiment. Emma Vilarasau, Jordi Boixaderes i Anna Moliner, són tres actors que per poc que pugui, no me’ls perdo mai; Francesc Ferrer, del que no en tenia coneixença, ha estat una grata sorpresa (en tot moment ha estat a l’alçada dels seus companys). Mentiria si no us digués que tenia moltes ganes de veure l’actuació d’Emma Vilarasau, i es que després de veure la seva interpretació a l’obra Caiguts del Cel, no les tenia totes. No us la podeu perdre, la seva actuació és del millor que l’he vist fer en tots aquest anys.

Pere Riera ha fet una feina extraordinària tan de dramatúrgia com de direcció. Tot ha funcionat a la perfecció, començant per un text molt ben elaborat, una acurada posada en escena i unes interpretacions a part d’espectaculars, molt ben definides i del tot creïbles. Riera ha sabut molt bé com mantenir-nos intrigats durant tota la representació. Ha estat una historia envoltada de misteri fins el moment del desenllaç final.

El públic en aquesta ocasió hem estat distribuïts a banda i banda de l’espai escènic; una manera molt intel·ligent que ha permès que tots, indiferentment d’on érem asseguts, hem pogut gaudir molt més de la representació (bona visualitat i audició).

L'escenografia de Sebastià Brossa està molt ben aconseguida. L’acció transcorre dins d’una sala d’assaig. No hi falta cap detall: a un costat un piano i una taula plena de papers, a l’altra banda un mirall i unes barres on hi ha penjades peces de roba, en mig un sofà.

Pel que fa a les interpretacions, són totes d’un gran nivell, tots quatre estan magnífics. Brutals!!!

Són quatre actors que fan d’actors. Teatre dins del teatre. Dos d’ells interpreten a dos actors veterans: Emma Vilarasau en el paper d’Eva, una actriu que ha deixat d’actuar dalt dels escenaris i que actualment es dedica a fer classes d’interpretació, i Jordi Boixaderas en el paper d’en Toni, un actor famós i en ple èxit, que serà qui magistralment i amb enginy els posarà a tots en el seu lloc. Francesc Ferrer i Anna Moliner interpreten dos joves actors, ell és l’Aleix, un actor que surt en una sèrie de televisió i per aquest motiu ja es creu que és algú, i ella és la Sara, una actriu que lluita molt per trobar el seu lloc dins d’aquest ofici.

M’agradaria destacar la magnífica feina d'Anna Moliner en el paper de l’actiu que ha d’interpretar el personatge d’Ofèlia, és realment increïble la multitud de registres, totalment diferents, que ha de fer per interpretar a la perfecció aquest personatge; moment en el que realment els espectadors podem apreciar lo complicat i difícil que és per un actor interpretar correctament a un personatge i fer-lo del tot creïble.

Amb aquesta obra ens han fet veure que els actors són persones normals, que tenen problemes i dubtes en la seva vida privada com la resta de les persones. Hem vist la relació que hi ha entre ells (companys de professió) i de la seva relació amb el públic. Hem vist els sacrificis, inquietuds, humiliacions que pateixen, i la seva por escènica.

Pere Riera ens ha tornat a sorprendre amb Infàmia, una obra que pels apassionats del teatre (i tot allò que l’envolta), és un bombó. Personalment he gaudit moltíssim. M’ha encantat!!! i no paro de recomanar-la a tothom.

No us la podeu perdre. Imprescindible!!!

15/02/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Cuatro actores y un gran texto

Infàmia es teatro dentro del teatro, pero también es una obra que habla de la ilusión, de cómo es de fácil perderla o reencontrarla en un momento. Y sin ilusión, ni verdad, ni sinceridad con un mismo… no se puede hacer teatro. Esta es la conclusión de Pere Riera, que a pesar de no ser nueva ni original está envuelta por un texto muy bien escrito, que se ajusta como un guante a los cuatro actores protagonistas. El autor elige muy bien las palabras, dialoga como pocos autores lo hacen en este país y estructura tan bien sus textos que no sabes nunca si falta o sobra nada. Te arrastra con él hasta el final y no te hace perder la atención ni el interés, al igual que pasaba con la emocionante pero tramposa Barcelona. Aquí, en cambio, veo sinceridad por los cuatro costados y pienso que no sólo la veremos en nuestros teatros, sino que es un texto de lucimiento perfectamente exportable. Y si no, tiempo al tiempo…

La dirección es de una delicadeza absoluta y de una gran precisión. Un sonido, una pequeña canción, unas escenas de Hamlet que dialogan con el texto original de Riera y sobre todo una puesta en escena simple, pero llena de detalles y una simbología muy calculada. En este sentido, el vestuario no es casual y momentos como el de Ofelia ahogándose en un espejo son de una extraña y enigmática belleza. Creo que hay mucho amor en el proyecto y muchas vivencias personales escondidas detrás de los personajes y de la historia. No sabremos nunca a quien corresponden, porque seguramente pertenecen a todos aquellos que dedican su vida al noble arte de actuar…

En cuanto a las interpretaciones, creo que vale la pena decir que Anna Moliner ya no es una promesa, sino una actriz que se enfrenta con lo que haga falta y siempre cae de pie. Francesc Ferrer la acompaña muy bien en su papel del actor televisivo sin talento, pero tampoco nos podemos engañar… la función es de Vilarasau y de Boixaderas. Son dos gatos viejos que aprovechan al máximo dos personajes que llegan muy de tanto en tanto… La energía y la ironía de él contrastan con los silencios de ella, que seguramente son lo mejor de la función. Ver a Emma Vilarasau aguantar un monólogo de Hamlet que no la convence -al estilo de alguna profesora del Instituto del Teatro que seguramente imita inconfesablemente- es uno de los pequeños placeres que he tenido últimamente en teatro. Todo un éxito.

03/02/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La psicología de los actores

La expectativa era alta después del gran éxito que supuso Barcelona, el anterior espectáculo de Pere Riera. Lejos de intentar repetir la fórmula, el dramaturgo y director ha optado, en esta ocasión, por explicar una historia narrativamente menos clásica y más pequeña, sobre un grupo de cuatro actores, dos veteranos y dos emergentes, y su rico universo emocional. Riera vuelve a contar con Emma Vilarasau que tira de oficio, acompañada, en este caso, de un espléndido Jordi Boixaderas que sabe traspasar la línea entre la comedia y el drama con naturalidad y cuando sea necesario. La historia no es especialmente original pero funciona muy bien, gracias, sobre todo, a la buena mano de su autor para los diálogos, el conflicto interno de los personajes, el control del misterio y la complejidad psicológica de algunas situaciones. Sin embargo, con la excusa de que los protagonistas están ensayando Hamlet, la obra se apoya demasiado en el texto de Shakespeare y es una lástima porque no lo necesita y, además, nos deja con ganas de escuchar más frases y réplicas escritas por el mismo Riera. Así, en general, esta visión intimista del proceso artístico, contemplando los actores como seres sensibles y especiales, resulta muy interesante a pesar de que, en algún punto, se deja llevar, quizás sin querer, hacia el melodrama.

31/01/2016
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Desconstruint el món actoral

La ficció dins de la ficció ha donat lloc a algunes de les millors peces cinematogràfiques i teatrals de la història, com per exemple Eva al desnudo, però també ha estat un recurs que s'ha utilitzat desde fa segles en obres cabdals com Hamlet, en la que el protagonista demana fer una representació teatral sobre la conspiració del rei per tal d'intentar destapar-la. De fet, Infàmia utilitza fragments d'aquesta obra, tot nedant entre el terreny de la ficció i el de la realitat i despertant un allau de sentiments al transitar per dos móns tan separats com propers. En aquest sentit, això és el que el teatre sempre ofereix a l'espectador, ja que es tracta d'una ficció que evoca uns sentiments reals al buscar ponts entre la ficció i la nostra realitat. No obstant, en el cas dels actors, aquests és multipliquen al produir-se simultàniament un desdoblament entre l'actor i la pròpia persona que està actuant, al mateix temps que flueixen diferents tipus de sentiments al mostrar-se davant dels espectadors. Així, Pere Riera transita en el seu text entre la persona i l'actor, entre la platea i l'escenari, entre la realitat i la ficció i, conseqüentment, entre la veritat i la mentida. Tot això ho aconsegueix a través d'una història ben tramada i que té la capacitat de mantenir l'atenció de l'espectador a través de la utilització de diversos gèneres, tots ells molt ben integrats, a través d'una direcció que sap treure tot el suc del text i que resulta molt àgil. A més, per acabar-ho d'arrodonir, les interpretacions estan totalment a l'alçada de l'obra, aconseguint una peça suggerent, atractiva, entretinguda i gens superficial.

31/01/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Bravo!

Sí, molt bé per a en Pere Riera que ha sabut bastir una obra interessant i intel·ligent de teatre dins el teatre. Aquest xicot a més d'escriure bé i tenir idees, té molt ofici i el sap utilitzar i dosificar amb saviesa, com les pindoletes de homeopatia. Per això li surten les peces rodones i que encanten a una grandíssima part del públic. Allò que en diuen èxit de públic i de crítica, que es veu que és personal que camina per viaranys separats i que de vegades, Oh Déu, coincideixen. Doncs com diuen en castellà: "que bien", perquè conya apart, és el tipus de dramaturg que fent qualitat atrau públic; no tothom aguanta Beckett.

Crítica completa » http://bit.ly/1KINl9T

29/01/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un dels millors espectacles teatrals dels darrers anys

Creiem sincerament que es tracta d'un dels millors espectacles teatrals dels darrers anys.

Eva Dolç (Emma Vilarasau) és una actriu que ha deixat d'interpretar als escenaris després de molts anys de ser una actriu consagrada i reconeguda... i els espectadors durant tota la representació es preguntaran per què està ferida. Dos joves que s'inicien en aquesta professió, la Sara (Anna Moliner) i l’Aleix (Francesc Ferrer), intenten aprendre l'ofici d'actor, amb el suport dels consells que l'Eva els aporta. I, enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni (Jordi Boixaderas), un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa. Remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els altres acabin entenent d’una vegada per totes, de què va en realitat aquest ofici.

Veureu a escena els sacrificis que s'han de fer per aprendre l'ofici, i que fins i tot poden arribar a ser humiliants, les inseguretats i pors de no saber si podran arribar mai a ser-ho, la precarietat econòmica per la manca de feina quan no estàs a la cresta de l'onada, la por escènica davant els espectadors i la relació entre aquests i els actors i com pot influenciar l'actitud del públic en la vida dels actors. Veurem el fals "ego" d'alguns actors novells que creuen que ja han arribat a ser bons actors, pel sol fet que han començat a treballar en una sèrie televisiva. Veurem a la fi com els actors són també persones normals amb els seus problemes en la seva vida privada i en la relació amb els sus companys de professió. És per tot això que els molt teatraires, no us podeu permetre el no anar a veure aquesta producció teatral.

Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç del nostre Blog “Voltar i Voltar”:
http://wp.me/p19AHZ-g4v

25/01/2016
Noemi Sabaté Arazans

Genial, están fantàstics, gran Emma Vilagrassa, fan absoluta

09/04/2016
Josep Via Santacana

Nomes dir que coincideixo amb la majoria de opinions aqui donades,treball destacat de Emma Vilarasau, amb un paper sembla fet a la seva mida.Hem quedo amb la feina de la jove Anna Molins, que va debutar al 2004 crec a Mar i Cel i que no he pogut veure amb gaires ocasions, aqui a Infamia un paper dificil i sobretot ple de matiços, que en tot moment es creible malgrat les seves dificultats. Per no repetir coses ja dites i per mi compartides, nomes afegir que al interes derivat de coneixer el mon del teatre per dins amb les relacions complexes entorn del assaig de Hamlet, s hi troba un aspecte quasi de thriller, poguer coneixer els verdaders motius de la retirada de la escena del personatge interpretar per Vilarasau,i que amb el desenllac produit a mi hem provoca cert desencant i també trobar a faltar, la consideraçio de que avui en dia també es dona cada vegada mes el director proper al seus actors i actrius a qui dona certa autonomia creativa amb un treball mes de equip que dirigit de manera autoritaria, en la linea de Emma Vilarasau, soc conscient de la imposibilitat de abarcar ho tot i que esta centrada la obra amb un personatge i determinada forma de actuar. Felicitacions a Pere Riera amb aquet cas autor i director, que ha demostrat el seu talent ja en diferentes obres i que es un altre creador jove del pais que s´ afegeix a una llista important de autors i directors que poden portar les seves obres a qualsevol teatre del mon.

20/03/2016
Josep Aguilera

Una obra que pels noms del cartell ja augurava que en gaudiríem molt. I així va ser, un 9. Un duet Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas que fan vibrar l’escenari; juntament amb el segon duet format per Francesc Ferrer i Anna Moliner que impressiona. Una obra que parla de la professió d’actor i ho fa en el diàleg entre dos veterans que ajuden a dos novells en les arts de la interpretació. Posaré èmfasi en el duet de veterans on hem pogut gaudir d’unes grans interpretacions on t’enamores dels dos personatges. L’altra actuació que impressiona és la que fa Anna Moliner on es veu durant l’obra com es pot interpretar l’aprenentatge d’una aprenent d’actriu.
El teatre LaVillaroel permet sentir ben aprop als actors. L’escenografia ha estat molt encertada com per endinsar-nos dins de les escenes de l’obra. I la il·luminació i so, ha estat més que correcte.
Una obra més que recomanable per gaudir-la com mai.

15/03/2016
Hebert Parodi

Poc a dir al que ja ha opinat tothom unànimament. Teatre dins del teatre, molt, molt ben tractat, tocant temes com l’entrega absoluta o la dosificació dels actors, què percebem i què no els espectadors, les ambicions, els camins fàcils, la duresa dels assajos, les il·luisons i la seva falta, els egos i moltíssims més, que donarien per a interessantíssims i inacabables col·loquis post funció. Com he llegit, l’Anna Moliner està d’11 (una altra vegada), el Boixaderas aconsegueix això tan, tan difícil de semblar que no interpreta, com si fes d’ell mateix, superb, i la Vilarasau (de qui m’acostuma a cansar la seva intensitat hiperdramàtica) molt continguda, especialment a la primera part, brodant el paper. En definitiva, imprescindible pels amants del teatre, que aquí tenim accès a reflexions, moments i diàlegs rera la quarta paret. Sí, algun moment se’m va fer repetitiu i el personatge del jove actor és massa exagerat, però una obra d’allò més recomanable.

05/03/2016
maría j gonzález mondaza

Es interesante para cualquier persona relacionada con el teatro ver los vericuetos y senderos por donde deben andar los actores y sus personajes, pero no tan solo ellos (los jóvenes), sino también aquellos que los rodean, personas que se ya hace tiempo se convirtieron en personajes trágicos, hamletianos (los adultos). Todos los actores están magníficos. ¡Enhorabuena!

30/01/2016
Josep OS

Avui a La Villarroel he vist aquesta obra de Pere Riera. Un text cru amb unes pinzellades còmiques que resumit en poques paraules ens parla de teatre sobre el teatre i on els actors s’obren en canal per mostrar les seves pors, els seus desitjos, els seus sentiments i perquè no els èxits als quals aspiren. Una perfecta posada en escena, i una fantàstica interpretació de J. Boixaderas, A. Moliner, F. Ferrer i E. Vilarasau, actriu a la qual sempre he admirat i que avui m’ha fet oblidar el mal somni de Caiguts del Cel. M’ha agradat molt i crec que cap teatraire ha de deixar de veure-la.

17/01/2016

Deja tu opinión

Emma Vilarasau i Pere Riera es retroben a ‘Infàmia’, un thriller sobre els oficis d’actor i espectador

Pere Riera presenta un nou text a La Villarroel, després de l’èxit de Barcelona (TNC): Infàmia. Emma Vilarasau i Anna Moliner repeteixen en el repartiment, acompanyades de Jordi Boixaderas i […]

16 enero 2016