Tres de les veus coreogràfiques més interessants de les darreres dècades donaran el tret de sortida al Grec 2022, al costat d’una de les companyies de dansa més bones del món, el Nederlands Dans Theatre (NTD). La companyia neerlandesa, actualment dirigida per la canadenca Emily Mortimer, presentarà un tríptic titulat The poetic body format per peces de la coreògrafa valenciana Marina Mascarell, el tàndem israelià format per Sharon Eyal i Gai Behar i el nord-americà William Forsythe.
NDT és una companyia de dansa –que té un elenc fabulós de ballarins i ballarines– dedicada a la creació, la recerca i el desenvolupament de talent. Amb seu a la Haia, aquesta agrupació fundada el 1959 ha esdevingut un dels pals de paller coreogràfics d’Europa i, de retruc, del món, amb un repertori riquíssim de 620 peces signades per grans mestres com Jiří Kylián, Hans van Manen i William Forsythe i coreògrafes de generacions més joves com Crystal Pite, Gabriela Carrizo, Franck Chartier i Alexander Ekman. La darrera vegada que vam veure la companyia a Barcelona va ser el juliol del 2020, al mateix teatre Grec, quan es va poder veure el díptic de Gabriela Carrizo i Franck Chartier The missing door, the lost room.
Tres veus, tres generacions
Amb The poetic body, NDT desplega en un sol programa veus imprescindibles de tres generacions de coreògrafes i coreògrafs. Marina Mascarell (Oliva, 1980) és l’artista més jove de la vetllada, resident als Països Baixos amb un peu a Barcelona i al Mercat de les Flors, on aquesta temporada va estrenar Orthopedica corporatio, i amb una carrera com a artista independent que la porta a treballar en diferents països i companyies d’Europa i l’Àsia. Exballarina del NDT, com a creadora Mascarell és una pensadora del cos rebel que lluita contra la normativa, concep el cos en moviment com una forma de resistència en qüestions polítiques i socials.
Marina Mascarell
Sharon Eyal (Jerusalem, 1971) va ser ballarina de la reconeguda Batsheva Dance Company durant gairebé dues dècades, on va començar a coreografiar i a dirigir. A partir del 2009 va emprendre una carrera com a coreògrafa freelance i el 2013 va formar tàndem artístic amb el músic Gai Behar (Jerusalem, 1977), amb qui ha creat diverses peces. Pel que fa al llenguatge coreogràfic, Eyal ha creat una relació trencadora entre la cultura pop i la dansa clàssica gràcies a la música de Behar, i empeny el cos cap als límits, tot trobant en la foscor i l’obsessió una bellesa hipnòtica. Enguany, a Barcelona ja es va poder veure un dels seus darrers treballs per a la Rambert Company en el marc de Dansa Metropolitana, Aisha i Abhaya.
Sharon Eyal
I finalment, el mestre William Forsythe (Nova York, 1949), el gran deconstructor de la dansa clàssica i sense cap mena de dubte un dels coreògrafs claus de la història de la dansa occidental. Instal·lat a Europa des dels anys 70, Forsythe va ser el director del Frankfurt Ballet, des d’on va sacsejar el món del ballet desafiant gairebé totes les normes i codis. William Forsythe és un artista transversal, interessat en la documentació del moviment a través de les tecnologies.
William Forsythe
Les tres peces de The poetic body
El títol de la peça de Marina Mascarell evoca una imatge potent amb un toc surrealista: How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled (2022), que es podria traduir per ‘Com fer front a una posta de sol quan l’horitzó ha estat desmantellat’. En la seva primera obra per al NDT 1 –ella ja havia creat per al NDT 2, la jove companyia–, Mascarell recull quatre peces de músics canònics dels segles XIX i XX: Richard Wagner, John Cage, György Ligeti i Jean Sibelius. Però com és habitual en Mascarell, no es tracta d’un homenatge, sinó de fer entrar en col·lisió sons i cossos tot qüestionant el cànon blanc i masculí. En aquesta producció Mascarell ha comptat amb un equip gairebé tot format per dones. L’escenògrafa Ludmila Rodrigues ha dissenyat deu escultures geomètriques que dialoguen amb els vuit intèrprets i Leticia Skrycky, un disseny de llums que evoca aquest paisatge-poema en moviment. La ballarina i dissenyadora de vestuari Nina Botkay i la dramaturga Riikka Laakso completen aquest equip de col·laboradores de Mascarell. A How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled, Mascarell pinta un horitzó que difumina les línies de separació entre terra i cel.
Intensa i amb una fisicalitat erràtica, Bedroom Folk de Sharon Eyal i Gai Behar és una peça creada per i amb el NDT el 2015. Els sons de la música tecno converteixen les 12 ballarines i ballarins en criatures estranyes, aliens o insectes. Eyal té una gran capacitat de captar el públic a través de restriccions o patrons de moviment que deshumanitzen les formes o l’expressivitat de les seves intèrprets per deixar el públic bocabadat.
De l’estil suculent i pop de Sharon Eyal, The poetic body també desplega l’enginy i la ironia de William Forsythe. Considerada una de les grans obres del mestre estatunidenc, One flat thing, reproduced és una coreografia per a 20 taules i 14 ballarines i ballarins en la qual la virtuositat dels intèrprets s’enfronta a la complexitat de la coreografia. Hi ha qui ha anomenat aquesta obra Les olimpíades de William Forstyhe. És una peça intricada de mirar, però alhora intel·lectualment divertida, com si observéssim un joc d’escacs emocionant.
Més informació, imatges i entrades:
