De tant en tant, a Teatre Barcelona tenim una petita alegria: la descoberta d’un espectacle que, amb pocs recursos i en una sala de petit format, captiva els espectadors. Gràcies als sempre atents i inquiets bloggers i recomanadors de la web, un espectacle que no ha sortit a cap -o gairebé cap- mitjà (tampoc Teatre Barcelona), destaca i escala posicions a la llista d’imprescindibles per alertar-nos que s’està fent una feina que cal veure. Ha passat amb Et vindré a tapar, Ricard de 3r o Blanca Desvelada, que de La Vilella ara se’n va cap a la Seca Espai-Brossa.
Blanca Desvelada explica dues històries que s’entrellacen en el temps: una dona que dóna a llum en una presó dues setmanes abans de ser afusellada com a presa política i Blanca, una jove actriu que es guanya la vida fent monòlegs còmics en bars mediocres i que té un important conflicte amb la seva mare.
És un text humà, ple de tendresa i realitat on dos éssers humans despullen la seva part més íntima amb la voluntat d’atrapar l’espectador amb la seva autenticitat i la seva força. I sembla que ho han aconseguit. Marco Cordero deixava aquest comentari a la nostra web: «Tu entres a una petita sala al fons d’un carrer fosc de Barcelona i et trobes amb el teatre més pur, verdader, magistral que et puguis imaginar».
Els nostres recomanaires habituals, també van quedar-ne meravellats. Ivan F. Mula destacava la feina d’Alejandra Jiménez Gascón. «És una actriu absoluta: l’obra és ella. A través del seu gest i la seva mirada, podem veure una infinitat d’escenaris, tant exòtics com quotidians, sense ni tan sols haver d’esforçar-nos. La proposta fa semblar fàcils plantejaments que, en altres circumstàncies, ens semblarien impossibles. És la màgia del teatre posada en pràctica sobre un escenari nu. Un treball esplèndid». En aquest sentit, Josep Maria Riubadí, també en destacava la direcció de Montse Bonet: «És una obra dura que si no estigués tan ben dirigida i interpretada, ens ho passaríem malament. Ara, en canvi, ha estat un plaer. Ens hem emocionat i hem patit, però ha estat un premi. Hostitu, jo sempre vull veure obres d’aquesta qualitat!»
I encara més meravelles d’aquest «festival d’interpretacions», segons Miquel Gascón: No es tracta doncs d’un monòleg en el seu estricte significat de la paraula, sinó d’un festival d’interpretacions en un continuo diàleg protagonitzat en exclusiva per la mateixa actriu. Estem parlant de teatre pur, en el que a través d’una sola intèrpret, podem veure i viure una gran història». I Neus Mònico també posava èmfasi en la il·luminació i la senzillesa de l’escenografia: «Amb tan sols una banqueta dins d’una estructura quadrada d’uns nou metres quadrats com a escenografia, la intimitat de la sala del teatre la Vilella i la magnífica interpretació de l’Alejandra, no hem necessitat de res més, per gaudir d’una obra de teatre en estat pur».
