Músic i compositor, Andreu Gallén porta molts anys vinculat professionalment al món dels musicals. Ha participat en muntatges com La vampira del Raval, Liceistes i cruzados, 73 raons per deixar-te o Requiem for Evita, entre d’altres. Actualment, s’ha endinsat en l’aventura de ser el director musical de Maremar, el nou espectacle de Dagoll Dagom basat en Pericles de Shakespeare amb cançons de Lluís Llach. Tot un repte en el qual fa tres setmanes que estan treballant.
Per Iván F. Mula / @ivanfmula
ANDREU GALLÉN: La primera setmana la vam dedicar només a fer música i coreografies perquè, en aquest espectacle, els actors canten a cappella, acompanyant-se només de la percussió i tocant algun instrument puntual en algun moment. Per això, hem hagut de fer aquest treball previ. Ells han estat tot un mes abans de començar els assajos estudiant tot el material perquè, si no, era inviable ni tan sols començar per les característiques d’aquest muntatge. Són intèrprets i, al mateix temps, són l’orquestra.
TEATRE BARCELONA: Llavors, te’ls vas trobar ben preparats, el primer dia?
Realment, van arribar amb la música molt ben estudiada. Se sabien perfectament la partitura. No vam haver de fer solfeig el primer dia sinó que vam poder començar a treballar.
Com va seguir el procés, després?
El següent pas va ser començar a aixecar l’espectacle en si. Però és un procés de cuina molt lent perquè les coreografies no neixen ràpidament, la música és difícil i se’ls ha d’estar guiant tota l’estona. Està sent molt intens i molt interessant. També s’ha de dir, en favor d’ells, que estan presents i actius totes les hores d’assaig.
És una proposta molt d’equip, no?
Sí. A mi, m’agrada dir, fins i tot, que es tracta d’un espectacle de cambra perquè no hi haurà director musical fent la funció sinó que seran ells mateixos que es dirigiran. Han de funcionar com una entitat pròpia. Afortunadament, són gent molt bona. Hi ha molt bona sintonia, molt bona energia i moltes ganes de fer aquest espectacle perquè és tot un repte. A més, com a equip creatiu, també hem fet el nostre treball previ. Estem en un procés molt ambiciós, per tant, anem canviant coses i prenent decisions dia a dia.
Com vas entrar en el projecte?
Em va trucar l’Anna Rosa Cisquella, productora executiva de Dagoll Dagom, quan ja tenien la idea global del muntatge i em va oferir fer la direcció musical. D’entrada, volien saber si era factible barrejar la història de Pèricles amb les cançons del Lluís Llach. Em vaig posar a treballar i em va semblar que sí. Vaig haver de llegir primer l’obra, és clar, pensant en les cançons però, sobretot, tenint en compte que no seria un jukebox sinó la història de Shakespeare acompanyada d’aquest univers musical.
Lluís Llach us va posar alguna limitació a l’hora de fer servir el seu material?
No. Al contrari. Ha sigut molt generós. Ens ha cedit totes les seves cançons i donat permís per fer amb elles el que vulguem. Gràcies a això, jo m’he sentit molt lliure creant una nova partitura, escollint només les cançons que més s’adeqüem a la història que estem explicant.
Estaves familiaritzat amb la música de Llach, prèviament?
La coneixia bastant. De fet, a l’hora de pensar en l’espectacle, ja va haver-hi algunes que, directament, em van venir al cap. Tot i això, he hagut d’escoltar-lo molt i de mirar, en primer lloc, quines lletres ens podien ajudar més i, després, més enllà d’això, quin material sensible connectava amb mi per poder també portar-lo al meu llenguatge. La veritat és que no m’ha resultat massa difícil. El Llach té moltes cançons i l’espectacle no volem que sigui massa llarg. I, com que ells estan tota l’estona cantant, havíem de trobar una execució que els resultés senzilla dins de la dificultat.
Quins avantatges té adaptar la música per un nou musical en lloc de crear-la des de zero?
La part bona d’aquest projecte és que no es tracta de fer arranjaments. Es tracta de crear un nou univers sonor. A mi, m’ha agradat molt fer tot aquest procés creatiu per descobrir que, realment, la frontera entre la composició i l’arranjament musical és molt relativa. Quan comences a arranjar una cançó i, a partir d’aquí, a escriure melodies teves que poden tenir una entitat pròpia, t’adones que, en realitat, també estàs component. A l’espectacle, hi ha moltes cançons del Llach barrejades amb material meu creat per l’ocasió que dins de la cançó són una sola cosa però, de sobte, fora d’ella es desenvolupa de forma independent.
És més complicat pel fet que sigui a cappella?
És molt més difícil… però ho fa molt més especial, també. Dóna una sonoritat molt determinada però, evidentment, resulta més complicat. A nivell vocal, sobretot. No estem treballant amb gent que només són cantants sinó que també són actors i ballen. Per sort, hem trobat a aquest equip que, realment, són molt bons i ho fan molt bé.
Com esteu cohesionant la música amb les coreografies?
L’Ariadna Peya, la coreògrafa, i jo estem molt connectats i, per això, hem inclòs la percussió en l’espectacle. Volem que les coreografies més complexes i trepidants se sostinguin sobre la percussió. Així és com ho fem viable. Poden estar cantades a sobre però hi haurà un element rítmic que serà més poderós que no només la veu.
Què esperes, en definitiva, d’aquest procés?
Espero que ens puguem sentir molt orgullosos i que connecti amb els espectadors. Ho espero de tot cor. Ens ho estem treballant molt i estem fent una feina molt sincera.
