Per Andreu Rami / @andreuramib
Xerrada moderada per Rubén Garcia / @RuGarciaE
El passat 17 de maig, Teatre Barcelona i El Maldà vam organitzar Amor i musicals, una xerrada gratuïta i oberta a tothom amb Daniel Anglès i AlÍcia Serrat, els responsables de l’èxit musical La trilogia de l’amor.
La trilogia de l’amor són els tres musicals de petit format, escrits i dirigits per Alicia Serrat, en cartell fins al 26 de maig. Les tres propostes, produïdes per Daniel Anglès, tenen en comú que ens parlen de l’amor, tot i que des de perspectives diferents: l’amor romàntic, l’amor imperfecte i l’amor familiar.
Us transcrivim algún fragment de la conversa on vam parlar d’allò que ens agrada i ens mou: l’amor i el musicals. Si t’agraden aquest tipus d’activitats, pots inscriure’t gratuïtament a la següent amb Els Pirates Teatre.
És més fàcil parlar de l’amor o del desamor?
Alícia Serrat: L’amor és un tema universal i està sempre present. De vegades creia que no parlava d’amor quan imaginava escenes, però sempre impregna el que escrius. Ara bé… No existeix l’amor sense el desamor. Son les dues cares de la mateixa moneda.
Daniel Anglés: Per a mi no existeix el desamor, el que hi ha es amor i dolor. Quan vaig grabar el segon disc de Rocio Jurado vaig arribar a la conclusió que quan els autors estan enamorats no escriuen, estan gaudint i vivint el moment. Només s’hi posen quan entra en joc el dolor, el desamor. Això explicaria que hi ha material més bo i ben escrit, profund i contundent sobre el desamor, no pas sobre l’amor. El dolor et porta a un lloc més íntim, en canvi quan tot està bé vas endavant i no necessites aquestes pauses reflexives.
Es pot parlar d’amor sense romanticisme?
AS: La gent estem començant a canviar els concepte sobre l’amor. Evidentment es pot parlar d’amor sense romanticisme, de fet ho tractem al tercer espectacle (El temps que no tindrem). Encara que no parlin d’amor sobre les persones, tots els espectacles sempre parlen d’amor sobre alguna cosa: diners, ideals… També ara apareixen i es normalitzen conceptes com el poliamor… I ja seria hora de parlar en escena de noves fòrmules afectives a escena.
Expliqueu-nos com va ser el procés de creació d’aquesta trilogia musical
DA: Que una mateixa autora presenti en un temps tan petit tres espectacles sobre l’amor, és una idea molt ambiciosa, i que el Maldà ho programés tres anys seguits és molt heavy. Hem de ser conscients d’aquestes petites proeses. Se’ns va acudir la idea i ràpid l’Alícia es va posar a treballar. Vam decidir que cada espectacle havia de tenir un compositor diferent i vam recòrrer al nostre entorn, així que el fet que fossin tres homes va ser pura casualitat.
A.S: La trilogia de l’amor va ser un encàrrec però vam tenir molta llibertat per crear, i vaig escriure el que jo volia. Sóc una apassionada del gènere del teatre musical i el que faig habitualment és escriure el text tot pensant on pot haver una cançó. Llavors proposo al compositor una lletra i unes melodies, però d’una manera molt abstracta… És un sisè sentit que m’hi porta.
En el cas de la trilogia, en els tres casos els autors han preferit que els passés una lletra i quines emocions volia transmetre en elles.
D.A. Al gènere del musical hi ha moltes maneres de treballar diferents. Per exemple: Andrew Lloyd Webber sempre fa una biblia musical, composa les músiques sense saber que es dirà, i després un lletrista o llibretista posa paraules sobre aquestes músiques que ja tenien clares quin missatge havien d’estar narrant.
Després hi ha el format que s’ha fet amb la Trilogia de l’Amor: un autor escriu la lletra i el compositor s’hi inspira. Després hi ha gent com Benk Pasek i Justin Paul, Sondheim, o l’Alicia quan ho fa sola, que treballen alhora creant música i text.
Alícia, fins a quin punt tot el que escrius té una base personal?
A.S.: Sempre faig servir coses de la meva vida, però les intento ficcionar. Utilitzo moltes coses del meu entorn, i la resta me les invento. Però és inevitable que hi hagi components biogràfics. Escric pel col·locar coses i ‘curar’, en el bon sentit. La creació és una gran teràpia.
Com veieu el gènere del teatre musical a Catalunya?
D.A.: Costa veure peces de creació d’autors d’aquí. M’agrada que la gent conegui que el teatre és un lloc lluminós on li pot canviar la vida, així que no entraré en les típiques queixes sectorials.
L’autoria catalana, si parlem de musicals, està en un moment molt bo, malgrat tot. El T6 [extint programa d’impuls a la dramatúrgia contemporània del TNC] mai va promocionar el teatre musical, la Sala Beckett ha rebutjat propostes de residència artística de musicals, i la Flyhard ha fet ara una primera proposta de musical [Jacuzzi, de Marc Rosich i Clara Peya]. Hi ha un estigma cap al gènere que s’està combatent. Als teatres públics podem veure molt poques propostes de teatre musical, al Lliure pràcticament cap i al Nacional darrerament hi fan espectacles amb música, però no musicals en sí. Encara es parla d’autores i actrius de musicals, i no d’autores i artistes a seques, hem de trencar aquesta barrera. Però el principal problema és més aviat que Barcelona fa anys tenia una dinàmica curiosa i creativa que hem perdut. A la gent li costa més arriscar, i ens enfrontem a un envelliment preocupant del públic. Ens en sortirem, com sempre, però necessitem més joves i més curiositat.
A.S.: Si volem més teatre musical de nova creació fa falta que algú doni diners per crear les històries, que les sales apostin pels espectacles, i sobretot, que hi hagi un públic que li doni suport. Si no hi ha públic no hi ha teatre, i l’elecció dels espectadors és clau per a que les empreses apostin.
Quins musicals internacionals us agradaria que arribéssin a Barcelona?
A.S: Recomanaré un que he vist fa poc i m’ha encantat: Waitress. Està creat per dones: escrit per Jessie Nelson i composat per Sara Bareilles, una artista que no havia fet mai cap musical. Em va agradar, divertir i emocionar des del primer moment. Potser no és el musical més elitista, però em va fer estar bé des del primer moment, i només això ja és molt difícil.
D.A: Els musicals a la que et despistes ja són massa grans, de gran format. El gènere t’hi porta: hi vas afegint focus, actors, cos de ball… I això també fa que sigui més difícil rentabilitzar-los a casa nostra. Però ja hem vist a Barcelona musicals que mai pensàvem que tindriem. A l’hora de portar-los cap aquí entrem en el dilema. A l’ONYRIC ja hem tingut una experiència amb Fun Home. Jo pensava programar el teatre amb espectacles musicals que la gent de Barcelona volgués veure, arriscant. Ara he canviat el xip i penso “tandebó algú a Barcelona li interessés això”. L’opció d’importar musicals en teatres de petit format, amb versions on els actors no cobrin, amb un mal so, només és pan para hoy.
I musicals que parlin d’amor, quins recomaneu?
A.S. Per suposat, recomano els meus de la Trilogia de l’amor.
D.A: A l’ONYRIC podeu veure RENT, que va ser el primer musical en parlar de tipus d’amors diferents, normalitzant les relacions homosexuals i heterosexuals. Aviat s’estrena el projecte que presenten Els Pirates Teatre, que salten al format gran amb Les Feres de Shakespeare.
Si aneu a Londres o Nova York em va agradar molt Come from away. Per ells és de petit format i té una temàtica vinculada a l’11S. Em va semblar impressionant l’energia i la passió amb què està feta.
També em va agradar molt SIX, sobre les sis dones que va tenir Enric VIII. Cadascuna d’elles està evocant a una cantant de pop actual com Katy Perry, Beyoncé o Ariadna Grande, que competeixen entre elles per decidir quina va ser més influent. Això sí es petit format, sis cantants amb músics. És molt petarda, però té un sentit de l’humor excepcional.
Conversa moderada per Rubén García.
Transcripció: Andreu Rami.
Magníifca activitat. Descobrir processos creatius, xerrar sobre el sector, la Trilogia de l’Amor de Serrat – Anglès – intèrprets – músics…, projectes, referents.. Com a espectador, un plaer. Esperant ja noves activitats!