La dansa implica una infinitat de possibilitats tant de forma com de contingut: un coreògraf pot simplement modernitzar el vocabulari deixant intacte la trama, pot modificar certs aspectes, decidint què canvia i què no, o simplement pot modificar-ho tot. El que és important sempre és conservar el missatge essencial i fer d’aquest el lligam entre el que és vell i el que és nou. Akram Khan és un excel·lent narrador corporal que ha demostrat que la barreja de tradicions culturals en dansa suposa un pas endavant en la seva evolució, perquè la fa més rica i innovadora. El Grec coprodueix Xenos, la darrera creació del coreògraf i ballarí que, segons ha anunciat ell mateix, no tornarà a protagonitzar cap més solo.
Per ORIOL PUIG / @ori_uri
La seva dansa és molt orgànica i visceral. Si busquem un relat lineal en la dansa contemporània, no la podrem entendre?
El meu professor de tota la vida, quan va veure que em desviava cap a la modernitat, m’ho retreia. Em passava el mateix amb el meu mestre de dansa contemporània. Sempre es queixava que els meus moviments no es sotmetien als patrons dictats. Tots dos reivindicaven una puresa que no crec que existeixi. Jo he integrat tots dos balls d’una manera orgànica. No ha estat un procés intel·lectual. El meu propi cos és el que ha imposat la seva veritat.
La lliçó la va aprendre de Peter Brook amb el qual va recórrer món quan tenia 14 anys. Què va aprendre del guru del teatre britànic?
Vaig ballar kathat en la seva adaptació escènica del Mahabharata hindú. Ell ha estat fonamental en la meva trajectòria. Cada vegada que el sentia parlar sentia que m’il·luminava. Tot el que faig avui dia està marcat per la llavor que va plantar en la meva consciència.
La seva família és musulmana. Un fet que li ha causat algunes tensions en l’entorn on s’ha criat. La religió pot ser un obstacle per a un artista?
Jo sempre l’he entès com una pregunta, no com una resposta. El dubte és fonamental perquè qualsevol sistema de creences no s’oxidi. És un principi que jo m’aplico sempre quan treballo.
Insisteix en mirar vers les nostres arrels. Hem assumit el paper multicultural de la dansa?
Jo, per exemple, vaig néixer i créixer a la Gran Bretanya. Tinc arrels a Bangladesh. El cos és com un museu, però un museu que evoluciona, sempre està en constant mutació. És un museu perquè transporta la història. Conté generacions i generacions d’informació cultural, educativa, religiosa, política, etc. Després, amb cada generació, el cos es transforma, pren aquesta informació i reacciona l’entorn en què vivim.
Pocs artistes exemplifiquen com vostè la manera en què Orient i Occident es contaminen i enriqueixen mútuament.
Jo, per exemple, no he deixat de col·laborar amb creadors de cultures molt diverses. Tampoc he deixat de practicar el kathak, la dansa clàssica del nord de l’Índia, ni la dansa contemporània.
Aquesta confluència cultural torna a estar present a Xenos.
No només vull tractar la connexió entre Est i Oest, sinó també la relació entre el passat i el present, i entre la tecnologia i el mite. Xenos és una reflexió sobre el destí i sobre el que ens fa éssers humans. Una humanitat compromesa pel poder de les armes i les tecnologies que fan tant de mal.
A Xenos ret homenatge als soldats colonials que van lluitar a les ordres de l’Imperi Britànic.
Són símbols de tots aquells que no van poder tornar a casa. Xenos és un missatge de dol, esperança i redempció. Bona part eren camperols procedents de l’Índia, que van abandonar les seves famílies i cultures per submergir-se en un mar de mort i destrucció.
I què creu que ofereix a l’espectador? Coneixement o emocions?
Crec que li ofereixo viure una experiència que, en un primer nivell, és emotiva i sensitiva. El que passa és que també hi ha un pensament al darrere, que l’espectador pot veure o no.
