Tres àpats, tres matrimonis, tres classes socials. Joan Peris dirigeix Absurds i singulars, una comèdia sobre les misèries conjugals i la obsessió per l’èxit i l’ascens social del que s’ha considerat el rei de la comèdia britànica, Alan Ayckbourn.
Alan Ayckbourn porta 50 anys escrivint teatre. És el segon autor britànic més representat, després de Shakespeare. Autor d’obres com Casa i Jardí o De què parlàvem?, fins avui ha escrit 78 obres que s’han traduït a més de 35 idiomes i s’han representat arreu del món. Aquest any, a més, ha rebut el premi Toni Especial per la seva trajectòria. A casa nostra, però, no és un habitual dels escenaris.
Amb una adaptació de l’actriu Lluïsa Mallol, arriba al Teatre Borràs una peça situada als anys 70 on Ayckbourn utilitza la distància que permet la comèdia per parlar de les misèries de la vida: la misèria conjugal, la consciència de classe, parelles incompatibles, l’obsessió pel fracàs i la soledat. Tot a través tres matrimonis de classes socials diferents que es troben durant tres nadals seguits amb un únic desig: fer-se rics sense cap mena d’escrúpol.
Eduard Farelo i Lluïsa Mallol són els Hopcroft, un matrimoni de classe baixa aparentment estable i ben avingut que té com a únic objectiu l’ascens social. Ell és una mena de manetes que fa feines de lampisteria, però aconsegueix rodejar-se de gent d’un estatus social més elevat per tal que l’ajudin a ascendir en el negoci de la construcció. Són els Jackson, un matrimoni en crisi de classe mitjana alta format per Pere Ponce, un arquitecte fatxenda i masclista, i Marta Millà, una mestressa de casa que sobreviu a base d’ingerir quantitats importants d’ansiolítics i antidepressius. I els Brewster, Toni Sevilla i Maria Lanau, un banquer infidel i ambiciós i una dama aficionada a la ginebra.
La crítica a les relacions home-dona és molt present a l’obra d’Ayckbourn, on «ells són més idiotes i ridículs que ningú», reconeixen els actors. Farelo té clar que l’autor «construeix un mirall perquè veiem reflectit un comportament que, encara avui tenim, i que ens hauria d’avergonyir». I és que tot i que han mantingut l’obra als anys 70, «al cap de poca estona t’adones que els homes encara tenim molts d’aquests comportaments i això et fa reflexionar». Mallol ho corrobora: «tot i que en una primera lectura et semblen ridícules algunes situacions, t’adones que no ha canviat tant i que, de fet, canviar les estructures de les relacions no es fa amb uns quants anys, sinó que calen segles».
No és l’única cosa que no ha canviat. Ayckbourn situa la comèdia en el món de la construcció i una crisi que obliga a tres personatges diferents a aliar-se per aconseguir el que volen de manera gens transparent. Per Farelo, «podríem situar-la al 2010 i amb el president d’algun club de futbol i tindria moltes semblances».
La companyia defineix Absurds i Singulars com una comèdia de portes trepidant a l’estil Pel davant i pel darrere que requereix «precisió matemàtica» i que «costa d’aixecar», però que un cop funciona, «és imparable», amb l’afegit que els personatges «tenen una gran profunditat i no es queden en la superficialitat de la comèdia».
Text i fotografies: Mercè Rubià
