Una habitació buida

Arriscar. Arriscar-se a recordar, a estimar o deixar de fer-ho, a acceptar-se o a canviar, arriscar-se a fer feliç als altres o a destruir-los. Arriscar. Arriscar-se a compondre un musical, a escriure un text que parli del risc.

Clara Peya i Marc Artigau ho han fet. I ho han fet els actors, els tècnics, els dissenyadors de l’espectacle. El Maldà. Ho han fet per què el seu temps, el nostre, el que hem viscut, el que ens queda, el que recordem i el que n’alterem el seu record, el temps, és valuós. És el que ens ha tocat viure, i pel que nosaltres transitem, alhora que ho fan els altres, també. Els que coneixem i els que no, els que ens estimen i els que no, i tots plegats omplim una possible habitació buida, una vida, unes ments, que hi són, i del que no podem desempallegar-nos-en. La nostra història i la que transcorre a l’habitació, potser no tant buida, del baró de Maldà, no són paral·leles. I es troben. A l’infinit o un dissabte a les 6 de la tarda. Es troben. I potser un altre dia somiarem que ens agradaria tornar-hi. A aquell dia, a aquella hora, en aquell espai o en un espai indesxifrable on voldríem reprendre converses, amistats, petons. Un espai buit que ompliríem nosaltres de tot allò que recordem, d’allò que no recordem i de trotes aquelles peces de la vida que no encaixen en el puzle de la nostra vida.

Surto del Maldà amb una música que em fa preguntes. Surto fent un encreuat mental amb definicions complicades, per que la vida és molt complicada. La meva i la dels que m’envolten, als quals, com diu el text, voldria fer feliços i no sempre ho aconsegueixo.

Surto del Maldà, sola, i voldria torna a entrar, i dir-los als actors que han estat increïbles. Que canten preciosament. (alerta!! sense micros!!) Que en les peces corals són tant pulcres i enèrgics que m’han girat la pell cada vegada. Els voldria agrair que arrisquin amb projectes com aquest. Que assenyalen amb el dit al centre del cor de cada espectador, siguis o no la senyora del mocador al coll. Els voldria dir que el vestuari, la il·luminació, la música, l’escenografia són tant ben triats.

I me n’he anat de l’habitació buida plena, molt plena de teatre, de música, de reflexions, d’interrogants. I me n’he anat sola, però amb mi han vingut tots ells, tots.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

¿Quién no quiere un final feliz …? ¿A quién no le gustaría encontrar respuestas a las preguntas de la vida…? ¿Quién no querría una segunda oportunidad, aunque fuera por un instante …? ¿Quien no se dejaría la piel por descubrir donde nace la inquietud que hace que el alma queme …? ¿Quién no querría que las cosas fueran diferentes …?

En la habitación vacía, todo es posible. Pagando, claro. Todo tiene un precio. Y si accedes, si comprendes su funcionamiento, sabes también que en un futuro alguien puede reclamar tu presencia. Tú puedes acabar siendo la presencia mágica, tal como real había sido en su momento la presencia que tú reclamas ahora. De hecho, imaginamos cada día. Y en nuestra imaginación se mezclan, sin pedir permiso, las figuras que nos apetece invitar. Por el mismo motivo, somos parte del reparto fantástico de otros. Es la tesis de Una habitación vacía, y es uno de los argumentos que Marc Artigau nos propone en su texto y en las letras de las canciones musicadas por Clara Peya. La mezcla de estos dos talentos suma y se multiplica. Y adopta, en el cuerpo de las ocho actrices y actores, una naturalidad y una presencia encantadoras. Encantadoras. Las canciones son delicadas, llegan al alma, y ​​el acompañamiento al piano, en directo, hace la experiencia más completa todavía. Esto, en una sala pequeña, en un espacio dulce y acogedor, es una bomba de sensaciones. Es tan bonito, tan especial, ser espectador de una propuesta como ésta, que acabarías dando las gracias. Menos mal de los aplausos.

Los tres espacios de la escenografía contienen, a lo largo del espectáculo, tres historias diferentes. Tres historias con diferencias y similitudes. Sueños, ilusiones, temores, tensiones, dudas e inseguridades se ponen en juego de forma ágil y sutil a la vez. Quizá alguna de estas historias no alcanza la profundidad de las otras, tal vez se rompe en esta un equilibrio que hubiera sido sublime. Pero parece un exceso propio de la misma narrativa del autor, de ese aire fresco que la hace diferente en el mundo de la dramaturgia. A lo largo de la obra, las tramas se mezclan, creando otras nuevas. Y todo confluye en una única corriente, donde todo adopta otro sentido, y donde renace el ansia del descubrimiento, del conocimiento de lo que ya no está al alcance, de las preguntas huérfanas de respuesta … un ansia que sólo puede apaciguarse en la habitación vacía.

Peya compuso esta música para un taller de Eòlia y de taller se ha convertido en una obra que se mantendrá durante tiempo en los escenarios. Ella crea música incidental o para un taller o para sus conciertos individuales o en compañía. Siempre con su gran talento de compositora e intérprete.

Esta pieza me emocionó mucho y no sé exactamente porqué. No era la identificación con las historias ni la nostalgia que algunas destilaban. Era la música y la magnífica interpretación del piano y de las voces.

Me fui a casa oyendo y cantando:

..”i tancaràs els ulls

Viatjaràs molt lluny

Quan vulguis pots tornar

Però no t’adormiràs”…

Se trata de un juego permanente con el tiempo y el espacio, un juego con la realidad virtual en la que una habitación vacía permite gracias a sistemas futuristas, conectar con personas desaparecidas. La idea de que podamos acceder al más allá no es nueva y es una necesidad de la humanidad de saber qué hay después y de reencontrarnos con los que ya han partido como una historia de médiums pero en sentido contrario. Se puede acceder a un mundo en el que encontramos las mismas reglas y trampas que en el nuestro.

La idea de Marc Artigau ha permitido conocer historias, desarrollarlas y enlazarlas.

La escenografía de Lola Belles es sencilla y muy adecuada. La iluminación de Conxita Pons diferencia muy bien las diferentes historias.

Las voces de Carla Pueyo, Eric Oloz, Cristina Vallribera, Ferran Enfedaque, Núria Llausí, Ariadna Colomer, Marc Arias i Marc P. Balasch acompañadas al piano por Miquel González se funden en una sola y el resultado es estremecedor.

Tot i que m'encanten els grans musicals, és cert que no poden competir amb els seus germans petits per la proximitat que ofereixen i pel fet de fer-te sentir part de l'acció. Això ja passa habitualment amb les propostes d'aquest tipus de sales, però cal dir que amb els musicals resulta encara més màgic. A més, descobrir nous projectes sempre és refrescant i permet veure muntatges més arriscats que et poden portar a descobrir obres molt interessants, com és el cas. Així, no és habitual veure en el gènere musical propostes que parteixen de la ciència-ficció i que, fins i tot, assumeixen els seus elements i personatges, com ho fa aquesta proposta sense tenir por i aconseguint una bona fusió dels dos gèneres. Però que això no espanti als detractors de la ciència-ficció, ja que en tot moment s'utilitza un tipus d'història que pot arribar a tots els públics. Això sí, una història molt ben trobada i suggerent que ens permetrà reflexionar al voltant dels temes plantejats.

Realment, no era fàcil resoldre la posada en escena a partir de la història que se'ns presenta, i encara més contant amb molts pocs mitjans, però haig de dir que tant Marc Artigau com Joan Maria Segura ho resolen molt bé i aconsegueixen que tot flueixi amb un bon ritme, cadascun des de les seves funcions. D'altra banda, la música de Clara Peya resulta del tot encertada, atrapant-nos amb les seves melòdies dins de l'espai presentat i creant l'ambient necessari en cada moment. Pel que fa a la interpretació dels vuit actors en escena cal dir que resulta molt correcta i apassionada, tot i que de vegades potser aquesta passió s'excedeix una mica, ja que l'espectador es troba a menys d'un metre de distància.

Així doncs, ens trobem davant d'un musical que ha sabut arriscar i que ha aconseguit sortir-se'n de forma molt positiva. Ho ha fet tant amb un text suggerent com amb una música i una posada en escena atractives i properes. Un bon musical per gaudir de bons temes i per reflexionar amb una bona història que aconsegueix atrapar-nos dins per les condicions naturals de la pròpia sala i del muntatge.

Hem tornat a gaudir a El Maldà de UNA HABITACIÓ BUIDA, que ja havíem vist al Teatre Eòlia, tal com vam comentar a la ressenya de la roda de premsa del passat dia 5.

UNA HABITACIÓ BUIDA és una distòpia futurista sobre l’impacte de la tecnologia, una proposta que vol mostrar i qüestionar la doble cara de les noves tecnologies i parlar de l’essència humana a través del temps. Marc Artigau i Queralt és el dramaturg, Clara Peya és la compositora musical, la direcció escènica és de Joan Maria Segura i Bernadas i la direcció musical de Miquel Tejada.

Creiem que la proposta ha guanyat en seguretat en les interpretacions dels joves intèrprets que repeteixen el cast, amb la incorporació de dues noves veus: Marc Arias (Ell 2), Ariadna Colomer (Muriel), Eric Oloz (Ciceró), Marc P.Balasch (Ell), Carla Pueyo (narradora), Cristina Vallribera (Iona), Ferran Enfedaque (Néstor) i Núria Llausí (John Lennon). Al piano els acompanya aquesta vegada en Miquel González.

Carla Pueyo ha estat una magnífica narradora que capta la nostra atenció amb la primera paraula i la primera mirada i ens explica les tres històries que s'acaben interrelacionant.

I una extraordinària música i unes cançons encomanadisses, que ara per sort, es poden adquirir en sortir de la sala.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Ahir vam poder gaudir d'una autèntica "perla", una delícia d'espectacle musical, un taller de 4rt curs ESAD Musical, que ens va deixar literalment bocabadats. Aquest musical està emmarcat dins de la Mostra d'Intèrprets Emergents que organitza el Teatre EÒLIA, i és el treball de final de carrera d'aquests alumnes d'interpretació especialitzats en teatre musical.

UNA HABITACIÓ BUIDA és un musical amb text i lletres de Marc Artigau i Queralt, música de Clara Peya, direcció escènica de Joan María Segura i Bernadas i direcció musical de Miquel Tejada.  Està clar que aquests noms ja són garantia de la qualitat que podem esperar de la proposta, però el que realment ens va sorprendre van ser les interpretacions dels vuit joves actors.

Una escenografia molt simple, de Lola Belles, que mostra tres espais diferents, tres habitacions buides on transcorren les tres històries que ens explicaran. Una acurada il·luminació de Conchita Pons i una posada en escena pràcticament perfecta, han fet possible que tots nosaltres ens sentíssim dins d'una habitació buida, on realitat i ficció es confonen, on tot és possible i els somnis es poden fer realitat.

Carla Pueyo ha interpretat magistralment el paper de narradora del conte que ens explica mirant-se directament als ulls, interpel·lant la nostra incapacitat de gaudir del temps i de l'espai, d'un temps que no podem controlar, d'un temps que és limitat.

Tres històries que s'acabaran interrelacionant, la d'una filla Cristina Vallribera, que vol parlar amb la seva mare, Ariadna Colomer, i vol entendre perquè la va donar en adopció. La d'un home que es vol conèixer i acceptar a si mateix, Marc Arias i Marc Pavón interpreten els dos jo de la mateixa persona. I la del fill del creador del "negoci" de les habitacions buides, Josep Agusí que passa el seu temps amb el seu ídol, Paul McCartney, interpretat per Ana Moreno.

Eric Oloz és el cicerone, la persona que rep i ajuda a les persones que volen viure l'experiència de l'habitació buida.

Tots vuit ens han ofert unes bones interpretacions, un magnífic treball coral i unes bones veus. Han estat acompanyats al piano per Miquel Tejada.

Nosaltres ens hem deixat portar per aquestes històries que fan evident que el passat ja no hi és, i el futur encara està per arribar, i per tant cal gaudir del present, gaudir d'un temps que s'escapa irremeiablement.

Una proposta que hauria de ser programada perquè realment paga molt la pena.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Propuesta de Llançat, joven compañía formada por alumnos de Eòlia, presenta una propuesta con dramaturgia de Marc Artigau (Caïm i Abel) y música de Clara Peya (Pluja).

Empiezo negando la mayor: por mucho que lo leo, no creo que sea una distopía, palabra últimamente de moda y tal vez (a nadie le interesa, lo sé) mi género narrativo preferido. No se trata de una indeseable sociedad futurista sino más bien, como algunos (de los buenos) capítulos de Black Mirror, refleja cómo un avance tecnológico afecta a nuestro comportamiento, como allí vertemos altas y bajas pasiones, miedos y sueños, nos transforma o nos esclaviza.

En este caso, una habitación vacía que es refugio, sala de psicoanálisis o lo que cada uno quiera. Allí, quien se lo pueda permitir, encontrará una persona, viva o muerta, a quien sea que haya elegido, una especie de holograma tangible, durante una hora. Conocemos tres usuarios, tres historias, dos entrelazadas desde el inicio y una tercera, más confusa, que parece existir para poder cerrar el final de las otras. Una chica busca a la madre que la abandonó, un chico que quiere estar con un famoso para sentirse él también a la altura y otra de la que no haremos spoiler. Al salir, pueden llevarse el recuerdo de lo que han vivido en aquella habitación, revivir como real lo que ha sido una fantasía. Como en L’Inframón del Lliure, el ser con quien se encuentran, recreación virtual, parece absolutamente humano, tiene la voz y palabras de aquel a quien buscamos, somos los dueños absolutos de la situación, podemos amarlos o abusar en busca de respuestas y satisfacción, expiación y busca de perdón y amor. Allí encontrarán respuestas a algunas preguntas vitales. ¿Son la verdad? ¿Es sólo lo que quieren oír? Las historias y personajes provocan interés desigual y sus registros o tonos son también demasiado diferentes (ltmuy toierna una, muy oscura otra….), lo que dificulta ver la obra como una unidad dramática.

Con una puesta en escena sobria, contenida, aligerada en algún momento por los movimientos coreográficos y acompañada por la música íntima, con un ligero aire de ensoñación, un texto pensado para una interpretación coral, donde cada uno tenga su espacio y donde el nivel es notable, también en la parte musical, destacando Cristina Vallribera, que ya nos impactó en Romeo y Julieta, una mirada distinta y Carla Pueyo como narradora que va más allá.

La premissa és tan succinta com inquietant: preferim ser feliços o saber la veritat? Buf... És terrible perquè l'una exclou l'altra: som feliços només en la ignorància i desgraciats en la veritat. Marc Artigau s'endinsa en un mon tan enfangat com el de la memòria des del concepte de resurrecció, de la reaparició, en forma d'intel·ligència artificial, de persones desaparegudes. Els personatges d'Una habitació buida tenen la possibilitat d'omplir-la amb els seus fantasmes, amb allò que no han pogut viure; potser tal i com ho fem tots quan acudim a la ficció per emplenar els buits de la nostra experiència vital.

Tres històries s'entrecreuen en aquest joc d'autoengany, de vegades amb un to massa ingenu i no sempre ben resolt formalment, però amb la capacitat de deixar una estela de melanconia, de desesperança i també d'esperança... El muntatge de Joan Maria Segura guanya en intensitat amb la música de Clara Peya, que torna a escriure un manat de cançons superlatives, de nivell West End, que entren per cada por de la pell i t'envaeixen definitivament. Els cantants brillen amb cada peça i ensamblen les veus amb una precisió estranyíssima tenint en compte que era el dia de l'estrena.

Potser ha mancat sobrietat en alguna de les interpretacions, passades d'afectisme, però amb un dir clar, brillant, enlluernador. Una amiga molt sàvia em deia: què hauria passat si l'obra hagués estat 100% cantada? Miraré de somiar-ho mentre taralejo encara avui les cançons de la Peya, que és d'un altre planeta.